Tant els països àrabs moderats, com els Estats Units i la Unió Europea,
van decretar la suspensió de les transferències econòmiques al govern
palestí, argumentant que Hamàs és partidària de la destrucció d’Israel
i de la continuïtat dels atacs contra el territori israelià. Per la
seva banda, l’exèrcit israelià va prosseguir la seva estratègia
d’assassinar o segrestar dirigents de la resistència palestina, fins i
tot, incloent-hi ministres i diputats del nou parlament. Amb el pas
dels mesos, la situació humanitària es va anar deteriorant, sobretot a
la Franja de Gaza, on
viuen 1,5 milions de persones. A més a més de la manca de productes de
primera necessitat (medecines, per exemple), molts funcionaris
(mestres, metges, policies) van deixar de cobrar els seus salaris i
l’atur va assolir taxes rècord.
En l’esfera política, i més particularment, en l’àmbit dels aparells de
seguretat, es va desfermar un autèntic pols entre el nou govern,
controlat per Hamàs, i el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas (aka Abu Mazen) pertanyent a Fatah. Aquest pols es va convertir en un enfrontament obert amb pèrdua de vides humanes per les dues bandes a partir de la tardor d’aquell any i durant els mesos següents.
Per desbloquejar la situació, finalment, Hamàs i Fatah, amb la mediació
de l’Aràbia Saudita, van signar, el 8 de febrer del 2007, l’Acord de la Meca, en virtut del qual es formava un Govern d’Unitat Nacional,
compost per membres dels dos partits i també per personalitats
independents de reconegut prestigi. Hamàs, en tant que força
majoritària al parlament, continuaria ocupant la presidència del
govern, en la figura d’Ismail Haneyya. D’aquesta manera, els països àrabs van començar a considerar que calia posar fi al boicot financer al govern palestí.
Però l’acord no va ser acceptat ni pels Estats Units ni per la Unió Europea, ni tampoc per Israel. Tots ells volien que Hamàs no formés part del govern o bé reconsiderés la seva negativa a l’existència de l’estat d’Israel i no donés suport a les accions armades de les milícies palestines. L’acord tampoc no va ser ben vist per una facció important de Fatah, liderada per Mohammad Dahlan, antic responsible de la seguretat palestina, que entre 1996 i el 2000 ja havia reprimit durament Hamàs amb centenars de detencions i tortures. Aquest grup, és particularment fort en les diferents agències de seguretat palestines, heretades de l’etapa de Iassir Arafat, i s’ha oposat sistemàticament a ser controlat pel Ministeri de l’Interior, sobretot quan aquest era ocupat per un membre de Hamàs.
Malgrat uns inicis esperançadors, tanmateix, el govern d’unitat nacional va entrar en crisi a principis del mes de juny, quan els enfrontaments entre les milícies així com entre els serveis de seguretat fidels a cada bàndol, es van multiplicar de nou i tots els intents per aturar-los van fracassar. Els xocs més importants van tenir lloc a la Franja de Gaza, on Hamàs compta amb més suport, mentre que a Cisjordània, sota l’hegemonia de Fatah, la situació semblava més apaivagada.
Els enfrontaments van començar a Gaza el 10 de juny i assoliren la seva màxima intensitat entre els dies 12 i 14. L’enfrontament va acabar amb una victòria total de les forces de Hamàs, que van controlar totes les ciutats de la Franja i van ocupar tots els quarters de les forces de seguretat partidàries d’Abbas i de Fatah. El nombre de morts va ascendir a 116.
La reacció del president palestí, Abbas, va ser immediata: el 14 de juny, va declarar l’estat d’emergència i va dissoldre el govern d’unitat nacional. Al dia següent, va nomenar un nou govern encapçalat per Salam Fayyad, anterior ministre de finances del govern d’unitat nacional. La contrarèplica de Hamàs, va ser obviar les iniciatives d’Abbas i mantenir el govern de Hanniyya amb jurisdicció sobre tot el territori de la Franja. En els dies posterioris a la seva victòria, les forces de Hamàs van concentrar els seus esforços en aconseguir l’apaivagament de la Franja, la recollida de totes les armes il.legals i la imposició de la llei islàmica. Aquesta darrera iniciativa ha provocat que determinats mitjans de comunicació occidentals rebategin la Franja de Gaza com a Hamastan. També s’ha decretat una amnistia per als partidaris de Fatah.
La reacció a la derrota de Fatah a Gaza, amb episodis humiliants protagonitzats per alts oficials dels serveis de seguretat fugint en barques o lliurant-se a les forces egípcies en el post fronterer del sud de la Franja, ha estat d’indignació contra el propi Abbas i fins i tot contra Dahlan. Una indignació que s’ha incrementat amb les imatges de les milícies de Hamàs ocupant els edificis de la presidència palestina a Gaza i amb l’escarni de les fotos del propi Abbas i fins i tot d’Arafat. Sense oblidar el saqueig de les cases de l’antic Rais, i de tots els alts dirigents de Fatah.
Tot plegat va fer que les milícies de Fatah i els serveis de seguretat fidels a Abbas, repliquessin les accions de Hamàs, amb una autèntica onada de repressió a Cisjordània, on la correlació de forces els és molt més favorable. Segons fonts palestines, entre l’11 i el 20 de juny, les tropes d’Abbas van cometre 162 segrestos de simpatitzants de Hamàs, en van ferir 28, i es van comptabilitzat 221 atacs contra institucions o propietats públiques i privades. També van comptabilitzar-se un indeterminat nombre de morts i l’assalt al Parlament Palestí, situat a la ciutat cisjordana de Ramallah, fins llavors sota control de Hamàs.
En definitiva, doncs, i per cloure aquesta narració dels fets, la situació actual es caracteritza per una divisió de facto, dels territoris de l’Autoritat Nacional Palestina. Una situació que afavoreix, sense cap mena de dubte, l'estratègia israeliana i americana, perquè afebleix la resistència palestina. Mentre que la Franja de Gaza es troba sota control total de Hamàs i del govern presidit per Ismail Hanniyya, Cisjordània és governada pel President Abbas i pel nou govern liderat per Fayyad. Val a dir que els Estats Units, la Unió Europea i els principals estats àrabs moderats, han reconegut com a única autoritat palestina legítima aquest darrer govern i han anunciat que en les properes setmanes reprendran les ajudes econòmiques als territoris sota la seva jurisdicció. Per la seva banda, Israel també ha anunciat que desbloquejarà una important quantitat de diners que tenia retinguts en concepte d’aranzels duaners i els transferirà al govern de Fayyad.
Josep Sort
Però l’acord no va ser acceptat ni pels Estats Units ni per la Unió Europea, ni tampoc per Israel. Tots ells volien que Hamàs no formés part del govern o bé reconsiderés la seva negativa a l’existència de l’estat d’Israel i no donés suport a les accions armades de les milícies palestines. L’acord tampoc no va ser ben vist per una facció important de Fatah, liderada per Mohammad Dahlan, antic responsible de la seguretat palestina, que entre 1996 i el 2000 ja havia reprimit durament Hamàs amb centenars de detencions i tortures. Aquest grup, és particularment fort en les diferents agències de seguretat palestines, heretades de l’etapa de Iassir Arafat, i s’ha oposat sistemàticament a ser controlat pel Ministeri de l’Interior, sobretot quan aquest era ocupat per un membre de Hamàs.
Malgrat uns inicis esperançadors, tanmateix, el govern d’unitat nacional va entrar en crisi a principis del mes de juny, quan els enfrontaments entre les milícies així com entre els serveis de seguretat fidels a cada bàndol, es van multiplicar de nou i tots els intents per aturar-los van fracassar. Els xocs més importants van tenir lloc a la Franja de Gaza, on Hamàs compta amb més suport, mentre que a Cisjordània, sota l’hegemonia de Fatah, la situació semblava més apaivagada.
Els enfrontaments van començar a Gaza el 10 de juny i assoliren la seva màxima intensitat entre els dies 12 i 14. L’enfrontament va acabar amb una victòria total de les forces de Hamàs, que van controlar totes les ciutats de la Franja i van ocupar tots els quarters de les forces de seguretat partidàries d’Abbas i de Fatah. El nombre de morts va ascendir a 116.
La reacció del president palestí, Abbas, va ser immediata: el 14 de juny, va declarar l’estat d’emergència i va dissoldre el govern d’unitat nacional. Al dia següent, va nomenar un nou govern encapçalat per Salam Fayyad, anterior ministre de finances del govern d’unitat nacional. La contrarèplica de Hamàs, va ser obviar les iniciatives d’Abbas i mantenir el govern de Hanniyya amb jurisdicció sobre tot el territori de la Franja. En els dies posterioris a la seva victòria, les forces de Hamàs van concentrar els seus esforços en aconseguir l’apaivagament de la Franja, la recollida de totes les armes il.legals i la imposició de la llei islàmica. Aquesta darrera iniciativa ha provocat que determinats mitjans de comunicació occidentals rebategin la Franja de Gaza com a Hamastan. També s’ha decretat una amnistia per als partidaris de Fatah.
La reacció a la derrota de Fatah a Gaza, amb episodis humiliants protagonitzats per alts oficials dels serveis de seguretat fugint en barques o lliurant-se a les forces egípcies en el post fronterer del sud de la Franja, ha estat d’indignació contra el propi Abbas i fins i tot contra Dahlan. Una indignació que s’ha incrementat amb les imatges de les milícies de Hamàs ocupant els edificis de la presidència palestina a Gaza i amb l’escarni de les fotos del propi Abbas i fins i tot d’Arafat. Sense oblidar el saqueig de les cases de l’antic Rais, i de tots els alts dirigents de Fatah.
Tot plegat va fer que les milícies de Fatah i els serveis de seguretat fidels a Abbas, repliquessin les accions de Hamàs, amb una autèntica onada de repressió a Cisjordània, on la correlació de forces els és molt més favorable. Segons fonts palestines, entre l’11 i el 20 de juny, les tropes d’Abbas van cometre 162 segrestos de simpatitzants de Hamàs, en van ferir 28, i es van comptabilitzat 221 atacs contra institucions o propietats públiques i privades. També van comptabilitzar-se un indeterminat nombre de morts i l’assalt al Parlament Palestí, situat a la ciutat cisjordana de Ramallah, fins llavors sota control de Hamàs.
En definitiva, doncs, i per cloure aquesta narració dels fets, la situació actual es caracteritza per una divisió de facto, dels territoris de l’Autoritat Nacional Palestina. Una situació que afavoreix, sense cap mena de dubte, l'estratègia israeliana i americana, perquè afebleix la resistència palestina. Mentre que la Franja de Gaza es troba sota control total de Hamàs i del govern presidit per Ismail Hanniyya, Cisjordània és governada pel President Abbas i pel nou govern liderat per Fayyad. Val a dir que els Estats Units, la Unió Europea i els principals estats àrabs moderats, han reconegut com a única autoritat palestina legítima aquest darrer govern i han anunciat que en les properes setmanes reprendran les ajudes econòmiques als territoris sota la seva jurisdicció. Per la seva banda, Israel també ha anunciat que desbloquejarà una important quantitat de diners que tenia retinguts en concepte d’aranzels duaners i els transferirà al govern de Fayyad.
Josep Sort
