Aquesta entrevista ens aporta un testimoni de primera línia sobre els fets del dia 17, el nou segrest d’una manifestació durant hores per part dels Mossos.
La manifestació del diumenge 17 es va convocar contra les darreres mostres de retallades i involució dels drets i llibertats. A què creus que cal atribuir aquell desplegament militar i excessiu, si sabien perfectament que es tractava d’una mobilització purament reivindicativa?
Ens trobem davant d’una confrontació, d’un pols obert entre els responsables polítics dels Mossos i els diferents moviments polítics i socials. Nosaltres volíem denunciar els segrestos de manifestacions i ells es van veure forçats a, un cop més, segrestar-nos. És la política que apliquen i nosaltres així ho havíem previst.
La manifestació la convocaven força col·lectius de la societat civil, sindicats, etc. Estava convocada per grups coneguts públicament, que en altres ocasions han realitzat convocatòries amb normalitat. Creus que aquesta persecució obeeix a un criteri corporatiu dels mossos, o senzillament a les consignes d’Interior?
El que sabem per part de diferents sindicats i col·lectius de suport a treballadores d’empreses en conflicte és que aquesta persecució, aquesta asfixia, potser sense arribar als extrems viscuts el dia 17 de juny, és present en mobilitzacions diverses, que temps enrere es realitzaven sense problemes. Els Mossos, lluny de regular l’ordre públic o el trànsit, alterat lleument per petites concentracions de treballadores davant de la seva empresa, el que fan és coaccionar-les, identifiquen i escorcollen a la gent i, en algunes ocasions, les multen. És obvi però, que la màniga que tenen els Mossos per actuar contra nostra és molt més ampla, actuen amb més contundència, però el seu objectiu és clar, anular la capacitat de mobilització dels sectors socials que només tenim el carrer per fer-nos sentir. Per això varem tenir el suport de tants sindicats.
Aprofundim en el fet de segrestar durant hores tants manifestants. És això una novetat? Què està passant?
No, no, no és una novetat. Mira, a Madrid fa anys que apliquen aquesta tècnica, igual que a
països nòrdics. I aquí, a la ciutat de València també ho havíem viscut. El que marca la diferència és que a Barcelona, els Mossos, en aquests moments, ho apliquen sistemàticament i amb un grau de violència inusual. Ja fa temps que van començar encerclant petites marxes i concentracions de suport a presos anarquistes però sense arribar al nivell actual. Després van fer la prova de llançament segrestant la manifestació del 12 d’octubre que, val la pena que t’ho recordi, va acabar, no on volia la gent, sinó dins el metro del Paral•lel! Els Mossos ens van empènyer des de Correus fins a Colom i, des d’allà, ens van fer pujar pel Paral·lel obligant-nos a pujar al metro! Llavors va arribar la mani del 19 de maig, la marxa per la defensa dels espais okupats, punt de partida per l’aplicació sistemàtica del segrest massiu amb bufetades, càrregues, cops de porra i el famós kubotan.
Però en aquesta darrera manifestació, els agents antiavalots no van fer servir el kubotan ni altres armes il·legals, oi?
No, i això ja és un bon senyal, una petita victòria. Fixa’t, en el dia del kubotan, eren moltíssims els Mossos que el duien. Nosaltres no l’havíem vist mai i de sobte tots en duien. Els comandaments es van afanyar a treure importància a aquesta arma dient que era una simple eina no reglamentada... però quina casualitat que de cop tots en portessin! A ningú amb dos dits de seny se li escapa que aquell dia tenien ordres de dur-lo i, és clar, de fer-lo servir. I què ha passat ara? Serà que el darrer dia tots els Mossos van patir el mateix descuit i se’l van deixar a casa? Una nova ordre va ser fixada: res de kubotan a les manis. Ja veurem quan dura!
Està bé, aquest cop no diuen el kubotàn, però la porra la duien força lleugera, per dir-ho d’alguna manera. Es van viure situacions de clara provocació contra els manifestants segrestants fins i tot quan estaven asseguts. La gent va tenir molta paciència i coratge, ja que no va caure en el parany de les provocacions dels mossos.
I no va ser fàcil! Jo mateix vaig rebre un cop de puny al pit quan intentava fer arribar fulls explicatius de la manifestació a la gent externa. La tensió va ser molt alta des de bon principi. Un altre exemple, dels molts que es van produir: un company que estava a prop de la pancarta del davant, que ja duia més d’una hora sense avançar, aturada per un mur de Mossos, va rebre sense ni esperar-s’ho un cop directe al cap, així, pam! I ja la tens liada. Crits i insults dels manifestants, porres fora, ara una empenta, ara una petita càrrega... i un cop més crides a la calma. La veritat és que encara em sorprèn la capacitat d’aguantar que teníem. Els veiem la cara, somrient, desrprés d’haver-nos colpejat i ens tocava seure de nou al terra... Sort que la recompensa venia dels de fora, que ens donaven ànims en tot moment.
És a dir, que l’actitud dels de fora va ser exemplar. No es van quedar callats, es van indignar com si també trobessin segrestada la seva llibertat.
Gent gran, gent jove.... senyores ben vestides que anaven de compres, xavals marroquins... ningú es quedava indiferent. La imatge era grotesca i no comprenien el que passava. Veien que no érem gent perillosa, que és la primera imatge que et ve al cap quan veus tants policies robocop envoltant qualsevol. Llavors veien que no ens podiem moure i que si algú intentava sortir del cordó cap a fora, rebia un cop de porra i s’ha acabat. Fins i tot els guiris feien cara d’espant i ens aplaudien en senyal de solidaritat. El moment més curiós és quan ens van començar a tirar ampolles d’aigua per sobre dels caps dels Mossos. Tothom aplaudia. Més tard ja van ser patates, fruites, tabac...
També s’ha comentat que hi havia un gran desplegament d’agents de paisà (secretes) que van estar vigilant totes les persones que participaven o donaven suport a la manifestació.
Sí, el més trist va ser quan es va produir una càrrega, la més important, contra la gent que ens
donava suport des de fora. Els de dins ens varem indignar, un cop més, però no podiem fer res. Van ser els Mossos que cada cop estaven més nerviosos. Passava el temps, nosaltres no cedíem i alhora, cada cop hi havia més gent envoltant-nos, bé, envoltant als Mossos que van deixar de mirar cap a dins els segrestats per combinar cada dos agents, un, que mirés cap a fora! En aquella càrrega va rebre gent molt diversa, imagina’t que d’estar tot saturat de gent, a l’entrada de plaça Catalunya, davant del bar Zurich, en uns segons es va quedar tot buit, tothom corrent i els Mossos repartint. Lamentable.
Fins i tot van tancar els accessos al metro, van posar tanques per tot arreu...
Sí, sí, i és que no podem oblidar un fet que encara els posava més nerviosos, i és que aquella tarda es resolia la Lliga de futbol. Ells havien de controlar la zona per evitar destrosses... però l’estaven pifiant. Nosaltres varem arribar a l’inici de les rambles a les 8 del vespre. Exigíem llibertat de manifestació i volíem baixar per les Rambles. Ells, que ja ens duien encaixonats sense que ningú pogués sortir de la marxa, ens van dir que per les Rambles no passaríem. Nosaltres varem dir que llavors ens plantàvem, que ja no avançaríem ni un pam més com si fóssim ovelles. Exigíem baixar per les Rambles i... clar... el temps passava... Es van fer les 9 i van començar els partits i de sobte el Barça guanyava la lliga. Els Mossos tenien un problema d’ordre públic que ells mateixos havien provocat. A ells els tocava resoldre’l i, en comptes de gestionar la situació positivament, respectant la nostra llibertat i deixant-nos marxar o millor, respectant la nostra llibertat de manifestació i deixant-nos baixar per les Rambles, no, van començar a provocar-nos per tots els costats, a carregar contra la gent de fora... volien tenir una excusa per carregar cap a dins, per escombrar-nos, i fer-nos desaparèixer però els va ser molt difícil. Nosaltres aguantàvem, ens asseiem i la premsa, moltíssim periodistes, ho gravaven tot.
Al final, com va acabar tot plegat?
Com que no podien fer res, es van rendir i van aixecar finalment, cap a les 10’30 els cordons que ens rodejaven. El segrest es va acabar entre aplaudiments i abraçades. La manifestació no es va poder fer, seguien impedint el pas per les Rambles, però varem desconvocar la marxa en aquell moment: estàvem exhaustes però contentes d’haver acabat per primera vegada amb un segrest d’aquest tipus. 
Deies que hi havia molts periodistes cobrint la notícia, però em costa de creure veient que només El Periódico se’n va fer ressò, d’un fet tan greu. La Vanguardia, l’Avui, El Punt, parlaven molt poc i malament d’una “manifestació okupa”. En canvi, la protesta contra la cursa de braus que es va fer el mateix dia va ocupar un lloc destacat a diversos mitjans.
No hi ha cap mena de dubte. Es va imposar el silenci a televisions i diaris. Algunes ràdios van difondre la notícia fins a certa hora. Tv3 en va parlar molt poc al canal 24 hores i també per a criminalitzar-nos a nosaltres. Hem parlat amb algunes periodistes que van ser presents totes les hores. Elles creien estar davant de fets molt greus que obririen les tertúlies del dia després a ràdios i televisions. Ara deien estar molt decebudes i sorpreses... Sembla mentida que amb una certa edat la gent sigui tan innocent! En aquest enfrontament, entre govern i revolucionaris, el control de la opinió publicada és cabdal i de tant en tant veiem com la màquina funciona perfectament.
Pel que fa a la querella que heu anunciat, en què consisteix? Què preteneu aconseguir?
Primer de tot, llancem un missatge clar: no ens faran callar. Seguim i seguirem. I ara també als jutjats. No confiem gens en la seva justícia però sí sabem que el seu sistema té esquerdes i és la nostra obligació engrandir-les. Presentarem una querella els propers dies, una desena de persones que varem estar segrestades, en representació a totes les manifestants. El delicte comès és senzill: si no estàvem detingudes, si no ens estaven identificant... no hi ha cap supòsit legal que permeti retenir-nos contra la nostra voluntat i menys, quan la gent té gana, té necessitats... ja t`he dit que 15 persones van pixar allà al mig, tapant-se entre cartells i companyes?
Ja ho havia sentit això, i moltes coses més, però tornant a la querella, sabeu si altres entitats com el Col•legi d’Advocats o Amnistia Internacional han fet cap referència a aquesta nova “moda” de segrestar manifestants?
Anem a pams. Aprofitant la querella, estem iniciant contactes amb moltes entitats perquè es sumin a la denúncia pública. De fet, el comunicat de la manifestació està tornant a córrer per tornar a recollir adhesions. Amb el Col•legi d’Advocats ja hem començat a treballar i ens han dit que no es quedaran sense dir-hi la seva. Amnistia Internacional en canvi té unes competències molt limitades pel que fa a la política interna de l’Estat en el que treballa... bé, també els trucarem, per què no?
Bé, hem parlat molt d’aquesta manifestació ja famosa... però de fons hi ha el debat sobre els Mossos i els seus abusos de poder... creus que han engendrat un monstre molt perillós i difícil de controlar o pel contrari hi veus solució. Creus, per exemple, que unes classes de reciclatge dels agents com ara “Principis democràtics”, “Drets i llibertats de les persones” o “Siguem democràtics de debò” millorarien alguna cosa?
Ja, ja... Sí, com un cartell irònic on s’anunciaven kubotans biodegradables, sostenibles i ecologistes de debò!
Bé, la qüestió no és rebre més o menys cursets de com no fer tan mal a una detinguda. Si quan es posen càmeres a les comissaries, com venim reclamant des de fa anys seguint les recomanacions de les Nacions Unides, els líders sindicals fiquen el crit al cel i diuen que el que hem vist totes per la tele no és sinó l’aplicació de la força mínima imprescindible... vaja, que el que varem veure és habitual i en comptes de corregir-ho reclamen mantenir la impunitat... Estem parlant de policia, i són els seus comandaments els qui permeten tot el que passa i, són ells els qui ordenen aplicar kubotans o segrestos contra nosaltres. El Mosso, el de carrer, d’antiavalot, o el de l’oficina de la comissaria fa el que se li ordena i el que se li permet. Fa massa anys que els autèntics responsables dels Mossos no donen la cara. I això ja ho tenim comprovat, a totes les escales, els Mossos són molt més covards que els Nacionals o els Guardia Civils.
Per saber-ne més:
Querella popular per segrest policial d'unes 300 persones
Comunicats i blocs denunciant l'actuació policial en la manifestació "La repressió mai ens..." Llibertat.cat 21.06.07
