Escòcia no és una nació qualsevol d’Europa. És una de les grans
protagonistes de la història cultural, econòmica, filosòfica i
religiosa de la contemporaneïtat d’aquest que diuen que és el vell
continent (sense demanar opinió als xinesos, per cert). Què seria
Europa –i per extensió els Estats Units- sense Adam Smith, James Watt, David Hume, o Adam Ferguson? Per no parlar de la literatura i de les arts…
Doncs bé, els dipositaris actuals d’aquest patrimoni gloriós, han votat
en les eleccions celebrades aquest dijous a un partit independentista
històric, fundat el 1934,
i l’han convertit en la primera força parlamentària. Amb 47 escons,
vint més que en les anteriors eleccions del 2003, l’SNP aconsegueix el
seu millors resultats electorals i dóna un tomb a la història d’Europa.
Avui, després d’aquestes eleccions, la qüestió de la independència dels
pobles i les nacions sense estat d’Europa, ja no es pot despatxar com
si tal cosa. No. Avui, les independències europees que encara manquen,
s’han situat al bell mig del debat polític contemporani. Sense
complexos.
Els independentistes escocesos, liderats per Alex Salmond,
han aconseguit derrotar el totpoderós Partit Laborista escocès,
defensor aferrissat de l’unionisme i a l’hora d’un model caduc d’estat,
el de l’estat basat en la noció de mercat nacional, que resulta un
autèntic despropòsit a aquestes alçades de la història. Els laboristes,
amb 46 diputats obtinguts, n’han perdut 4, respecte el 2003. És un
càstig considerable per a l’actual Primer Ministre d’Escòcia, Jack McConnell, i també per al Primer Ministre Tony Blair,
escocès de naixement, però no d’exercici, per cert. Blair,
concretament, en les darreres setmanes havia estat aprofitant l’enorme
ressò mediàtic que té les seves declaracions i intervencions
polítiques, per atacar de forma molt agressiva la idea de la
independència d’Escòcia, emprant un recurs tant vell com l’anar a peu
com és, la insinuació d’un futur de pobresa i exclusió internacional en
el cas que els ciutadans votessin a favor dels independentistes. Un
discurs que ens és molt familiar a catalans, bascos, quebequesos, i
d’una manca d’originalitat esborronadora.
La resta de forces que han obtingut representació parlamentària han
estat el Partit Conservador, amb 17 escons (-1), els
liberal-demòcrates, amb 16 (-1), els Verds, 2 (-5), i 1 independent.
Tant els Verds com la diputada independent, són també partidaris de la independència d’Escòcia.
Per contra ni l’SSP (Partit Socialista Escocès), ni la seva escissió posterior Solidaritat, no han aconseguit cap escó, perdent, doncs, els 6 que abans de l’escissió havien obtingut el 2003.
Les eleccions han estat caracteritzades per un enorme caos a causa del fet que més de 100.000 paperetes han estat declarades nul.les pels errors comesos pels ciutadans a l’hora d’assenyalar les seves opcions de vot. Fins i tot, en alguns districtes electorals, el nombre de paperetes anul.lades ha estat superior a l’obtingut pel candidat que ha estat investit diputat. La raó de tot plegat és que els electors disposaven de dues paperetes. En la papereta de vot a les eleccions al Parlament d’Escòcia, al seu torn, s’havien de marcar una o dues caselles amb una X: una per votar el candidat del districte, i una altra per votar el partit a escala regional. L’altra papereta, era per votar els consells locals (ajuntaments), que també s’escollien en la mateixa jornada electoral. Aquesta coincidència entre eleccions al Parlament i eleccions locals, decidida per McConnell en el seu moment, havia estat durament criticada per Alex Salmond, al.legant, com així ha estat, que donaria lloc a confusions. A més a més, en la papereta de les eleccions locals, el votant havia d’ordenar els candidats segons la seva preferència, tot adjudicant-los un número (1,2,3,4…), semblant al model emprat recentment a les eleccions a l’Assemblea Legislativa per als sis comtats del nord d’Irlanda, que encara es troben sota sobirania del Regne Unit. A l’hora de votar, però, molts electors han escrit nímeros en la papereta equivocada o han marcat X,s en la papereta de les eleccions locals. Per acabar-ho de reblar, també s’han produït errors en les màquines de vot electrònic que s’han fet servir en alguns col.legis electorals.
Atesos els resultats finals, dos temes, intensament relacionats, han centrat les reflexions postelectorals: la de la formació del nou govern –que inclou òbviament l’elecció del nou Primer Ministre- i la de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que ha estat la gran idea força que ha defensat el partit guanyador, l’SNP.
Les eleccions han estat caracteritzades per un enorme caos a causa del fet que més de 100.000 paperetes han estat declarades nul.les pels errors comesos pels ciutadans a l’hora d’assenyalar les seves opcions de vot. Fins i tot, en alguns districtes electorals, el nombre de paperetes anul.lades ha estat superior a l’obtingut pel candidat que ha estat investit diputat. La raó de tot plegat és que els electors disposaven de dues paperetes. En la papereta de vot a les eleccions al Parlament d’Escòcia, al seu torn, s’havien de marcar una o dues caselles amb una X: una per votar el candidat del districte, i una altra per votar el partit a escala regional. L’altra papereta, era per votar els consells locals (ajuntaments), que també s’escollien en la mateixa jornada electoral. Aquesta coincidència entre eleccions al Parlament i eleccions locals, decidida per McConnell en el seu moment, havia estat durament criticada per Alex Salmond, al.legant, com així ha estat, que donaria lloc a confusions. A més a més, en la papereta de les eleccions locals, el votant havia d’ordenar els candidats segons la seva preferència, tot adjudicant-los un número (1,2,3,4…), semblant al model emprat recentment a les eleccions a l’Assemblea Legislativa per als sis comtats del nord d’Irlanda, que encara es troben sota sobirania del Regne Unit. A l’hora de votar, però, molts electors han escrit nímeros en la papereta equivocada o han marcat X,s en la papereta de les eleccions locals. Per acabar-ho de reblar, també s’han produït errors en les màquines de vot electrònic que s’han fet servir en alguns col.legis electorals.
Atesos els resultats finals, dos temes, intensament relacionats, han centrat les reflexions postelectorals: la de la formació del nou govern –que inclou òbviament l’elecció del nou Primer Ministre- i la de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que ha estat la gran idea força que ha defensat el partit guanyador, l’SNP.
Tenint present que tant Laboristes, els conservadors com els
liberals-demòcrates s’han declarat al llarg de la campanya, totalment
oposats a la celebració de l’esmentat referèndum, és obvi que si es vol
evitar que es porti a terme, s’imposa algun tipus d’acord o coalició
entre ells o entre alguns d’ells. El més probable és el que ja s’havia
donat en la legislatura anterior: l’acord entre laboristes i
liberal-demòcrates.
Tanmateix, en la nova legislatura, el fet que la força amb més escons ja no siguin els laboristes, sinó els independentistes, podria portar als liberals-demòcrates a canviar de soci, per evitar la imatge d’un acord entre perdedors. El preu d’aquest acord, però, seria la renúncia a la celebració del referèndum al llarg de la nova legislatura per part de l’SNP. Caldrà seguir d’aprop en les properes setmanes les negociacions al respecte.
Josep Sort
Tanmateix, en la nova legislatura, el fet que la força amb més escons ja no siguin els laboristes, sinó els independentistes, podria portar als liberals-demòcrates a canviar de soci, per evitar la imatge d’un acord entre perdedors. El preu d’aquest acord, però, seria la renúncia a la celebració del referèndum al llarg de la nova legislatura per part de l’SNP. Caldrà seguir d’aprop en les properes setmanes les negociacions al respecte.
Josep Sort
Per saber-ne més:
Escòcia: Primer la Independència. Llibertat.cat
