El doctor Josep Fontana ha agrupat, en aquest llibre, sis articles escrits entre 2003 i 2005 que, des de la perspectiva de la història, pretenen donar claus interpretatives per a entendre el món actual.
En el primer article, "La construcció històrica de la identitat", l'autor reflexiona sobre com el present ha modulat i emmarcat la història del passat. De com l'actual traçat fronterer dels estats determina la visió de la història i de com d'erroni és fer servir les divisions actuals per a interpretar realitats molt més complexes. L'autor, que permanentment contraposa l'estat-nació uniformitzador amb les realitats nacionals, aposta com a model de futur per la construcció d'estats multinacionals on es respectin escrupolosament els drets de les minories.En aquest punt és on sorgeix el debat: Fontana posa com a mostra necessària d'aquests estats plurinacionals la realitat de l'Europa oriental, sense tenir en compte les diferències fonamentals que hi ha entre aquesta realitat i la de l'Europa occidental. A l'Europa oriental, els grups nacionals es constitueixen sota l'element del ius sanguis, és a dir, s'és x perquè els pares són x. I, també, aquests grups nacionals es reparteixen pel territori sense cap continuïtat geogràfica. Un cas ben clar de tot això pot ser l'antiga Iugoslàvia. En canvi, a l'Europa occidental, els grups nacionals es constitueixen sota el principi del ius solis, és a dir, s'és x perquè es viu a x. Això facilita la integració nacional d'una forma més clara, especialment a través de l'adquisició de la llengua pròpia del territori. I, tot plegat, en un àmbit on els grups nacionals formen unitats territorials compactes. Per tant, la solució proposada per Fontana de creació d'autèntics estats plurinacionals no està tan enfocada a resoldre les dificultats d'articulació dels diversos grups nacionals sinó més aviat per eludir l'enfrontament directe amb els estats actuals i la utilització del patriotisme reaccionari per a enfrontar i dividir els sectors populars que integren aquests estats. Evidentment, aquesta darrera hipòtesi queda, des del nostre punt de vista, invalidada ja que només cal fer un simple cop d'ull a la història per veure que la dificultat de transformació dels actuals estats en estats plurinacionals és fins i tot més gran que no pas l'assoliment de la independència per part de les nacions sense estat.
El segon article, "Representativitat política i progrés social. Una proposta interpretativa", és segurament l'article de caràcter més historiogràfic de tota l'obra. A partir del debat sobre si és amb la construcció de l'estat modern a partir de l'absolutisme quan Occident adquireix la superioritat econòmica i política sobre la resta de blocs mundials, Fontana planteja la pregunta sobre si els estats absolutistes són realment un factor de modernització o bé hi ha una modernització alternativa a través dels estats que mantenen estructures de representativitat. Per Fontana, és evident que existeix aquesta modernització alternativa, i sobretot, ell atribueix també als estats absolutistes estructures de representativitat necessàries per al seu funcionament, tot considerant el concepte absolutisme com una mitificació que conté molta més complexitat que la que normalment expressen els manuals d'història.
En el tercer article, "Globalització i desenvolupament", Fontana dóna resposta a una pregunta que recorre tots els debats mundans que, dia a dia, podem entaular amb veïns i coneguts entorn del desequilibri de la riquesa mundial: la pobresa dels països africans és una qüestió congènita o bé no sempre ha estat així i hi ha mecanismes del sistema capitalista i decisions polítiques que ho han determinat? Fontana, decantant-se clarament per aquesta darrera opció, esgrimeix un seguit de xifres que ens permeten fer una radiografia de la tragèdia: "El 1860 el PNB per càpita dels països avançats no arribava al doble que el dels països endarrerits; el 1913 era ja més del triple i el 1950 era cinc vegades més gran. (...) El 1970 la proporció era de set vegades i el 1994 el PNB dels països avançats era deu vegades més gran que el dels endarrerits".
En el quart article "Les víctimes de la globalització: les migracions", l'autor esbossa un repàs històric al fenomen que trenca absolutament amb la visió eurocèntrica de la qüestió i l'emmarca en el desenvolupament social i econòmic de les estructures capitalistes. Com a xifra, Fontana ens diu que les persones que viuen fora del seu país d'origen eren el 1965 uns 75 milions, mentre que al 2000 ja eren 150 milions. Trencant amb la visió eurocèntrica del fenomen, Fontana ens aporta les següents dades: "Si sumem tots els migrants que el 1997 hi havia a la Unió Europea i a Estats Units, conjuntament, la xifra total, que seria d'uns 43 milions, és menys de la tercera part del total mundial: dos terços d'aquesta emigració total no ha anat ni a la Unió Europea ni a Estats Units".
En el cinquè article: "Les víctimes de la globalització a casa nostra: la pagesia", l'autor reflexiona sobre aquest sector social i desmunta les visions més simplistes de certa historiografia sobre l'endarreriment històric del col·lectiu agrari, alhora que ens adverteix dels riscos de la desaparició de la pagesia de proximitat i l'hegemonia de les grans multinacionals agroalimentàries.
En el sisè i darrer article, "La llegenda de la Transició espanyola", el professor Fontana demoleix sense pietat el mite d'una transició guiada des de dalt, i reivindica una visió antitriomfalista i crítica d'un procés que en el fons fou un recanvi de sistema polític sense retocar l'estructura vertebral del poder.
El recull és un llibre imprescindible per a poder debatre en profunditat i, sobretot, amb una visió global, els grans temes estructurals del nostre present. Un llibre breu, 142 pàgines, on es condensa erudició, rigor i capacitat de transmetre amb agilitat a no iniciats un discurs històric fruit de profundes investigacions.
La construcció de la identitat de Josep Fontana. Editorial Base, Barcelona 200
