Tal com està dissenyat el model comunicacional veneçolà, els directius dels mitjans de comunicació aen aquest país creen, processen, refinen, modelen i governen la circulació de missatges -imatges i sons-, a més de la informació, les notícies i fins i tot les opinions, que determinaran en la majoria dels casos les nostres conviccions, actituds, creences i fins i tot la nostra conducta.
Quan aquestes directrius produeixen deliberadament missatges o discursos que no s'avenen amb la realitat dels esdeveniments ocorreguts en la societat, es converteixen en vulgars manipuladors de cervells.
Aquells missatges difosos generen de manera expressa imatges falses de la realitat, o simplement l'oculten i alhora produeixen significats que no poden captar les condicions personals o socials reals de la vida, o simplement les neguen i les rebutgen de manera voluntària, de manera que es converteixen en missatges de manipulació.
La manipulació de les imatges i els sons -coneguts com a missatges per la Llei de Responsabilitat Social- són "instruments de conquesta" tal com ho escriu Freire, "aquesta tècnica és un recurs que utilitzen les elits dominants perquè les masses s'emmotllin als seus objectius". Els manipuladors de manera imperceptible ens indueixen a donar suport a un ordre social que en tots els casos defensa els seus propis interessos, i no serveix en cap dels casos als interessos reals i futurs de les grans majories.
Les tècniques de manipulació sorgeixen com una necessitat que tenen les minories convertides en elits de dominar els canvis socials. Mentre això succeeix, el que hi ha és una subjugació total de les majories adormides respecte de l'anomenat "estatus quo".
Citant a Herbert Shiller, "la divisió permanent de la societat en dues grans categories identificades com a guanyadors i perdedors sorgeix i perdura com a conseqüència de la preservació, el reconeixement i en realitat la santificació del sistema de propietat privada dels béns de producció, i de l'extensió del principi de propietat a tots els altres aspectes de l'existència humana. "
Entre les tècniques de la manipulació i control social podem esmentar el control ferri de l'aparell d'informació i de les idees en tots els nivells, la qual cosa és vital per garantir la perdurabilitat de l' "establishment"
Com assegurem el funcionament d'aquest cercle viciós? Simplement mitjançant una bàsica regla o, millor encara, mitjançant la regla d'or de l'economia del mercat; la propietat i el control dels mitjans de comunicació de masses, com totes les altres formes de propietat que estan només a l'abast dels amos del capital. Per això no és casual que tant a nivell local com a nivell mundial la indústria cultural -llegeixi's- llibres, discs, espectacles públics, cinema, diaris, revistes, premsa, radi i televisió, estigui a les mans de grans i intricats conglomerats empresarials, en la majoria dels casos imperis mediàtics.
Altres instruments de control que passen inadvertits per a la majoria de les masses i que constitueixen un dels seus èxits més grans han estat i són: els mites de l'individualisme i de la decisió personal, mitjançant els quals es busca de reforçar la propietat privada com un dret natural i sacrosant, immutable, intocable i privilegiat davant altres drets vitals com la vida, el dret a la salut i a l'educació de les grans majories excloses. No hem d'oblidar que al començament del desenvolupament del que es coneix com a "cultura" se'n van implantar les arrels sota la base de la cooperació i la comunicació. Tanmateix, el que ens mostren els mitjans de comunicació tal i com s'entén a Occident, es basa en l'existència d'un alt grau d'opció individual, reivindicada des del segle XVII amb l'individualisme.
Un altre mite desenvolupat hàbilment des de les elits que controlen els mitjans com a tècnica de manipulació, és el mite de la neutralitat de les institucions claus, com ara mitjans, educació i la ciència -entre d'altres. I perquè aquest sigui molt més eficaç ha de passar inadvertit i fer creure que aquestes situacions són inevitables i naturals, i que les coses són com són i per tant són immutables. El mite descansa sobre la fe en la integritat i imparcialitat de les institucions esmentades. Mentrestant ningú visibilitza les xarxes d'interconnexió que existeixen entre aquestes institucions i els seus interessos comuns que en definitiva l'únic que persegueixen és mantenir intocables els seus guanys i la forma com fins ara han fet "negocis" amb la producció d'informació, programes, música, llibres, teories científiques, econòmiques i socials reforçant l'actual sistema neoliberal excloent i capitalista.
Un altre dels mites desenvolupats pels especialistes en manipulació consisteix a presentar com una veritat absoluta la immutabilitat de la naturalesa humana, tot reafirmant mitjançant els missatges difosos per una indústria cultural, que funciona sota la lògica de la competència i es guia pels seus principis comuns, que, per exemple, existeix una relació entre la criminalitat urbana i els hàbits d'aparellament dels carnívors. Amb això s'aconsegueix aïllar les grans masses per comprendre que el pessimisme sobre l'ésser humà serveix per conservar l'estatus quo. Tanmateix, s'obliden que, tal com el planteja Schiller, "...perquè la nostra espècie conquereixi la seva humanitat, els homes i dones han de creure que el gènere humà pot fer-se totalment humà." Els manipuladors de cervells fan enormes esforços -fins ara ho han aconseguit- per convèncer-nos que com que la naturalesa humana no canvia, per tant el món tampc ho fa. Tot i així, i de manera encavalcada, s'abstenen acuradament d'estudiar els canvis que es produeixen en les relacions socials o en les estructures institucionals que apuntalen l'economia.
D'una manera vulgar ens mostren un altre mite, com ho és el de "no mostrar els conflictes socials". Ho fan mostrant el panorama intern però al seu torn neguen l'existència de conflictes socials. Així, la quota diària de violència i sexe que s'ofereix des dels mitjans als seus usuaris i usuàries és aclaparadora, però s'ocupen de mostrar-nos i convèncer-nos tots els dies i sistemàticament que la violència és un problema individual, tant en les seves manifestacions com en el seu origen.
Per als conglomerats mediàtics, les arrels socials del conflicte no existeixen. Els negres, els llatins, els grassos, lletjos, grocs, rogenc, els àrabs i els indígenes, i tots aquells que pertanyin a minories ètniques, religioses o físiques, sempre surten malparats -delinqüents, lladres, narcotraficants, violadors, en el millor dels casos-, o simplement no existeixen, és a dir, són invisibles. L'anàlisi i la discussió seriosa sobre els conflictes socials, les seves arrels, causes i solucions no són temes d'interès per als grans empresaris dels mitjans de comunicació.
Potser el més descarat de tots els mites en què la manipulació mediàtica es basa es troba en l'afirmació que "existeix una pluralitat dels mitjans" Com n'és de lluny aquesta asseveració de la realitat! Aquesta il·lusió es nodreix de la predisposició que ells mateixos han creat en les masses que l'abundància de mitjans és diversitat de continguts. I els mitjans fomenten de manera deliberada aquesta informació. És fàcil de pensar que en un país on hi ha aproximadament 800 ràdios i més de 60 cadenes de televisió no pot existir-hi cap forma de cartelització de la informació, de la programació i del tractament de diversos temes. La majoria dels veneçolans es troben bàsicament, encara que de manera inconscient, presoners de la cartelització de la informació, que no és sinó una trampa d'informació sense alternatives. En els mitjans no hi ha pràcticament diversitat d'opinions sobre notícies estrangeres o nacionals o fins i tot sobre assumptes de la comunitat, la qual cosa és comprensible des del punt de vista de l'economia de mercat i els seus interessos materials i ideològics idèntics. El monopoli restringeix l'opció informativa, oferint una sola versió de la realitat: la seva. La majoria dels diaris, revistes, pel·lícules, així com els temes tractats a la ràdio i la televisió produïts per conglomerats mediàtics, són idèntics; es reparteixen el mercat publicitari sense majors sobresalts i els nivells de competència entre els uns i d'altres és pràcticament nul.
La televisió es presenta com una democràcia cultural, una democràcia que respon als interessos de la majoria dels usuaris i usuàries i, contràriament a això, ells, els directius dels mitjans, decideixen –perquè en tenen l'expertesa, com va argumentar la representant legal d'un conegut mitjà de televisió veneçolà en una consulta pública- quins programes serveixen o no i amb ells es desenvolupa i potencia el mite del "rating" [1]. En realitat se suprimeixen programes molt populars quan els efectes desitjats pels anunciants no responen als seus interessos. En resum, qui decideixen si una programació funciona o no són els nivells de "rating" de cada segment i la capacitat dels anunciants de vendre en aquests espais més o menys productes. Es tracta, doncs, de respondre a la lògica del mercat, de la qual els mitjans i els anunciants són esclaus.
En aquests espais mediàtics és on sorgeixen dues tècniques que s'utilitzen per dominar la gent, una de les quals és coneguda com fragmentació, que actua com una forma de comunicació privilegiada en el sistema comunicacional veneçolà, heretat del sistema nord-americà, basat en l'economia del mercat i en el manteniment de l'estatus quo establert per la potència mundial. La fragmentació o focalització de la informació i la seva distribució és el format mitjançant el qual la realitat -la que ells escullen presentar- es presenta dispersa, gairebé a l'atzar, deliberadament interrompuda pels espais publicitaris. La necessitat d'omplir tots els espais dels mitjans -revistes, llibres, ràdio, televisió, premsa, tanques, etc.. -, amb missatges comercials, un tret característic de l'economia de consum, augmenta la fragmentació, la indiferència i canalització de diferents temes polítics o socials. Introduint qualsevol tipus de material que hi hagi en l'aire o en l'ambient, redueix el conflicte social i les necessitats de les grans majories a simples "xous mediàtics".
El més greu és que aquesta situació no només es presenta en els mitjans, sinó que la fragmentació serveix perquè l'aparell cultural, científic i educacional l'usi, tot fomentant l'atomització, l'especialització, la subdivisió microscòpica que reflecteix les divisions arbitràries que per exemple s'han realitzat i segueixen vigents en les disciplines socials que s'estudien a les nostres universitats, amb l'afegitó que cadascuna reivindica la seva puresa davant l'altra, allunyant-se del tot i aïllant-se, de manera que és impossible, per exemple, que la ciència comunicacional s'estudiï i s'interrelacioni amb tots i cadascun dels aspectes de la vida dels ciutadans del país..
Finalment, la tècnica de manipulació de cervells més perillosa és la passivitat. Quan les tècniques abans descrites donen resultats el que succeeix invariablement és que els ciutadans -tots- romanen en estat de passivitat individual, la qual cosa l'autoreforça i destrueix ahora la capacitat per a l'acció social que és, en definitiva, l'única opció per canviar les condicions de la societat i la mateixa humanitat.
Potser el més descarat de tots els mites en què la manipulació mediàtica es basa es troba en l'afirmació que "existeix una pluralitat dels mitjans" Com n'és de lluny aquesta asseveració de la realitat! Aquesta il·lusió es nodreix de la predisposició que ells mateixos han creat en les masses que l'abundància de mitjans és diversitat de continguts. I els mitjans fomenten de manera deliberada aquesta informació. És fàcil de pensar que en un país on hi ha aproximadament 800 ràdios i més de 60 cadenes de televisió no pot existir-hi cap forma de cartelització de la informació, de la programació i del tractament de diversos temes. La majoria dels veneçolans es troben bàsicament, encara que de manera inconscient, presoners de la cartelització de la informació, que no és sinó una trampa d'informació sense alternatives. En els mitjans no hi ha pràcticament diversitat d'opinions sobre notícies estrangeres o nacionals o fins i tot sobre assumptes de la comunitat, la qual cosa és comprensible des del punt de vista de l'economia de mercat i els seus interessos materials i ideològics idèntics. El monopoli restringeix l'opció informativa, oferint una sola versió de la realitat: la seva. La majoria dels diaris, revistes, pel·lícules, així com els temes tractats a la ràdio i la televisió produïts per conglomerats mediàtics, són idèntics; es reparteixen el mercat publicitari sense majors sobresalts i els nivells de competència entre els uns i d'altres és pràcticament nul.
La televisió es presenta com una democràcia cultural, una democràcia que respon als interessos de la majoria dels usuaris i usuàries i, contràriament a això, ells, els directius dels mitjans, decideixen –perquè en tenen l'expertesa, com va argumentar la representant legal d'un conegut mitjà de televisió veneçolà en una consulta pública- quins programes serveixen o no i amb ells es desenvolupa i potencia el mite del "rating" [1]. En realitat se suprimeixen programes molt populars quan els efectes desitjats pels anunciants no responen als seus interessos. En resum, qui decideixen si una programació funciona o no són els nivells de "rating" de cada segment i la capacitat dels anunciants de vendre en aquests espais més o menys productes. Es tracta, doncs, de respondre a la lògica del mercat, de la qual els mitjans i els anunciants són esclaus.
En aquests espais mediàtics és on sorgeixen dues tècniques que s'utilitzen per dominar la gent, una de les quals és coneguda com fragmentació, que actua com una forma de comunicació privilegiada en el sistema comunicacional veneçolà, heretat del sistema nord-americà, basat en l'economia del mercat i en el manteniment de l'estatus quo establert per la potència mundial. La fragmentació o focalització de la informació i la seva distribució és el format mitjançant el qual la realitat -la que ells escullen presentar- es presenta dispersa, gairebé a l'atzar, deliberadament interrompuda pels espais publicitaris. La necessitat d'omplir tots els espais dels mitjans -revistes, llibres, ràdio, televisió, premsa, tanques, etc.. -, amb missatges comercials, un tret característic de l'economia de consum, augmenta la fragmentació, la indiferència i canalització de diferents temes polítics o socials. Introduint qualsevol tipus de material que hi hagi en l'aire o en l'ambient, redueix el conflicte social i les necessitats de les grans majories a simples "xous mediàtics".
El més greu és que aquesta situació no només es presenta en els mitjans, sinó que la fragmentació serveix perquè l'aparell cultural, científic i educacional l'usi, tot fomentant l'atomització, l'especialització, la subdivisió microscòpica que reflecteix les divisions arbitràries que per exemple s'han realitzat i segueixen vigents en les disciplines socials que s'estudien a les nostres universitats, amb l'afegitó que cadascuna reivindica la seva puresa davant l'altra, allunyant-se del tot i aïllant-se, de manera que és impossible, per exemple, que la ciència comunicacional s'estudiï i s'interrelacioni amb tots i cadascun dels aspectes de la vida dels ciutadans del país..
Finalment, la tècnica de manipulació de cervells més perillosa és la passivitat. Quan les tècniques abans descrites donen resultats el que succeeix invariablement és que els ciutadans -tots- romanen en estat de passivitat individual, la qual cosa l'autoreforça i destrueix ahora la capacitat per a l'acció social que és, en definitiva, l'única opció per canviar les condicions de la societat i la mateixa humanitat.
Publicat a Aporrea.org el 12-2-07
[1] Rating: Percentatge de persones o llars exposat a un programa de televisió o de ràdio. (Nota del traductor)
