El precedent Kosovo: l’impacte internacional ( i 4a part)

I és que les negociacions que s’estan desenvolupant a Viena, poden marcar un nou precedent de creació d’un nou estat, tal i com el 2002 va passar amb Timor Oriental o el 2006 amb Montenegro. De fet s’ha al.ludit a la possibilitat d’un "precedent Kosovo"  que després pugui ser invocat per altres casos amb més o menys paral.lelismes.

 

Les negociacions a la capital austríaca sobre Kosovo, no semblen atraure l’interès prioritari dels grans decisors i dels mèdia global. En primer lloc, perquè la situació a l’Iraq, l’Afganistan i, més encara darrerament, a l’Iran –un cop desactivat, aparentment, el perill de Corea del Nord- focalitzen l’atenció de la primera gran potència mundial, els Estats Units. En segon lloc, perquè, la veritat sigui dita, hi ha un escepticisme força estés que Sèrvia accepti qualsevol tipus de compromís que no sigui el retorn a la situació anterior a 1999, quan va perdre el control de la seva antiga província. I això que l’esborrany de proposta d’acord sobre l’estatus de Kosovo, presentada per l’enviat especial del Secretari General de l’ONU, Martti Ahtisaari, dedica 2/3 parts del seu contingut a la defensa i promoció de les minories de Kosovo, i de manera especial, a la minoria sèrbia i a l’Església Ortodoxa Sèrbia.

 

Val a dir, que la major part dels governs occidentals, començant pels Estats Units, consideren un fet, que Kosovo acabarà accedint a la independència. De fet, Washington, s’ha mostrat descaradament favorable a aquesta opció. Per comprendre aquest posicionament, cal tenir en compte que els albano-kosovars s’estan convertint en uns aliats molt útils en la guerra contra Al-Qaeda. Per altra banda, el territori kosovar allotja una de les bases militars americanes més importants del món, Camp Bondsteel, que compta amb 360.000 metres quadrats, un perímetre de més de deu quilòmetres, i on estan destinats 7.000 militars americans, que formen part de la KFOR.

 

Però si els Estats Units semblen tenir clar que Kosovo tard o d’hora serà independent, qui ha mostrat serioses reticències al respecte és Rússia. Tant el president Putin com el seu ministre d’afers exteriors, Lavrov, han declarat darrerament que només donaran recolzament a un acord que compti amb el vist-i-plau tant de Sèrbia com de les autoritats kosovars. En aquest sentit, Rússia s’ha convertit en la darrera basa que els serbis poden jugar per recuperar el control de l’antiga província. Concretament, Rússia podria exercir eventualment el seu dret de veto en el Consell de Seguretat de l’ONU, si el contingut de la proposta final que presenti Ahtisaari no satisfà les reivindicacions sèrbies.

 

Això no obstant, diversos analistes consideren que difícilment Rússia arribarà fins al final. Més enllà dels interessos serbis, òbviament, hi ha els interessos russos. En aquest sentit, fins i tot el “precedent kosovar”, podria ser invocat per Moscou per exigir als governs occidentals que reconeguin la legitimitat dels governs separatistes pro-russos de Transnístria respecte de Moldàvia, i d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, respecte Georgia. Un altre cas al qual s’aplicaria el “precedent kosovar” seria la coneguda com a República turca de Xipre del Nord. Fins i tot, algú ha suggerit, que la contrapartida de la pèrdua de Kosovo, seria l’accés a la independència de la República Srpska respecte Bòsnia i Herzegovina.

 

Però si aquest intercanvi de cromos no funciona, Rússia pot exigir als occidentals que no fiquin el nas en el seu “pati del darrere”, és a dir, a Txetxènia, i a l’hora també obtenir compensacions econòmiques o estratègiques. Des d’aquest punt de vista, sembla bastant plausible que les negociacions importants respecte l’estatus final de Kosovo no tinguin lloc en el burocratitzat marc del Consell de Seguretat de l’ONU, sinó en el molt més dinàmic de la 33a cimera del G-8, que ha de tenir lloc a Alemanya entre els dies 6 i 8 de juny propers.

 

Al marge de la carta de Moscou, els polítics serbis també juguen altres cartes. Per una banda, alerten sobre l’efecte dominó que el precedent de Kosovo pot tenir a l’interior d’alguns estats de la Unió Europea, i particularment, en el cas espanyol. Així, tant el llavors ministre d’afers exteriors serbi, Vuk Draskovic, com el vicepresident del Partit Radical de Sèrbia, Tomislav Nikolic, han traçat paral.lelismes entre el cas kosovar i els casos català i basc. De fet, és ben conegut que a banda de l’estat espanyol, altres estats europeus com Romania, Eslovàquia, Grècia i Xipre, s’han manifestat contraris a la independència de Kosovo. L’altra carta que juguen, és la del perill islamista. Un Kosovo independent, diuen, seria un cau de seguidors de les tesis de Ben-Laden. El fet que Kosovo hagi estat un escenari de captació d’islamistes radicals, els serveix per reforçar aquesta tesi i aprofundir en la cada cop més estesa islamofòbia que es dóna entre l’opinió pública europea. Tot i això, els trumfos dels serbis per impedir la sobirania del Kosovo són més aviat escassos.

 

Per concloure aquesta reflexió val a dir que algunes organitzacions de defensa dels drets humans, consideren que el “precedent kosovar” , sobretot pel que fa a la massiva violació dels drets humans per part de l’estat, també s’hauria d’aplicar a Txetxènia i al Tíbet. Però aquestes són paraules majors.

Josep Sort