Aquestes detencions es van iniciar la matinada del 3 de desembre de 1981. A Barcelona, Esplugues de Llobregat, Manresa, Reus i València, la policia espanyola trencava el son de 23 militants nacionalistes i independentistes, i de les seves respectives famílies, i els detenia sota la llei antiterrorista. Els detinguts eren militants d'IPC: Mait Carrasco (Barcelona), Marcel Casellas (Esplugues de Llobregat), Carles Castellanos (Barcelona), Teresa Aragonès (Barcelona), Josep Vicent Just (València), Teresa Lecha (Barcelona), Maria Llum López (Barcelona), Josep Mariné (Reus), Daniel Pérez (València), Blanca Serra (Barcelona), Eva Serra (Barcelona). Del Partit Nacionalista del País Valencià, Simó Aguilar (València). També van ser detinguts els independentistes Jaume Llussà i Pere Bascompte (Manresa) i els independents Eduard Aleu (València), Pere Anguera (Reus), Maria Alicia Corachan (València), Lluís Font de Rubinat (Reus), Clara Galovart (Manresa), Josep Oliveres (Manresa), Lluïsa Parra (València) i Pilar Sala (Manresa).
Jaume Fernàndez Calvet s'escapa de matinada de la policia baixant fent ràpel pel celobert del pis on viu amb la seva família al barri de l'Eixample de Barcelona (la seva companya Teresa Aragonés és detinguda embarassada de 5 mesos i deixant amb els avis una filla petita). Baixant pel celobert Fernàndez troba una finestra oberta d'un petit local on es guarda el material de la neteja de l'escala i hi entra. Es queda amagat unes hores en aquesta habitació fins que a mig matí pot escapar-se i sortir al carrer (on casualment es troba amb una manifestació de treballadors de l'Hospital Clínic que es manifesten contra la detenció unes hores abans de la militant independentista i infermera de l'Hospital Clínic Teresa Lecha, segon 0:30 del vídeo ).
L'operació va ser muntada amb espectacularitat i contundència. Després de la detenció, la policia va retenir les famílies fins a primeres hores del matí per tal que no avisessin ningú. Es tractava de l'operació més important que l'Estat espanyol havia realitzat fins al moment contra l'independentisme i posava de manifest el caràcter nacional de la lluita independentista, ja que l'onada repressiva havia arribat al País Valencià.
El 10 de desembre són traslladats a Madrid en dues furgonetes (una per a les dones i una altra per als homes). Tots els detinguts van emmanillats en un furgó amb banquetes laterals. Els emmanillats no es poden agafar enlloc i com que els conductors condueixen sense cap mena de consideració els detinguts van de banda a banda empenyent-se. Aquest transport és greu sobretot per a la Teresa Aragonès que està embarassada i no para de vomitar durant tot el viatge.
Vuit dies després, van ser posats en llibertat (minut 5:53 del vídeo), 19 persones sense càrrecs i dos del País Valencià sota fermança. En canvi, Pere Bascompte i Jaume Llussà eren empresonats, acusats de pertànyer a Terra Lliure, per la policia espanyola. Molts dels detinguts van denunciar haver patit tortures ( entre ells Carles Castellanos que va denunciar que quan perdia el coneixement a conseqüència dels cops rebuts l'aixecaven de terra posant-li un tornavís al forat del nas).
El “Mando Unificado de la Lucha Antiterrorista” (MULA) justificava les detencions establint una relació entre IPC i Terra Lliure. El cop policial, producte d’un seguiment i espionatge exhaustiu de la brigada política, s’havia anat teixint des de mesos abans a partir de la vigilància dels militants d’IPC més actius políticament. Per aquesta raó, a través d’una estratègia d’estirar el fil, van detenir gran part dels membres d’aquest partit amb l’objectiu de treure’n l’entrellat. El resultat, però, va ser que pocs dels detinguts mantenien una vinculació orgànica amb l’organització i la gran operació només en va poder encausar alguns a partir dels interrogatoris. La nota del MULA especificava que s'havien descobert uns pisos francs i uns caus amb armes, material explosiu i documentació falsificada, així com la participació directa d'alguns d’aquests detinguts en diverses accions.
Aquestes detencions van originar una resposta popular important de suport total als detinguts de manera oberta i massiva. A Barcelona, a Esplugues de Llobregat —on es tancaren els comerços en el seguiment d’una vaga de solidaritat—, a Manresa, a Reus i a València es va desenvolupar un seguit de mobilitzacions que van capgirar la intenció intimidatòria de les detencions. Una mobilització popular espontània i política també obeïa al rebuig per les tortures patides pels detinguts.
Es va portar a terme una solidaritat i mobilització envers unes persones reconegudament independentistes i el suport a la coherència de la seva lluita van ser valorats pels CSPC com un pas polític important per a l’independentisme que venia reforçat per un altre fet important: a excepció d'una premsa molt singular i de les persones més significatives de l'espanyolisme (UCD-PSOE) no s’exercia cap crítica criminalitzadora cap a Terra Lliure. Encara més: Terra Lliure —a excepció de les notes del MULA— era qualificada amb justícia com “organització independentista.”
De fet, aquests detencions, malgrat les conseqüències de desgasts i afebliment de l’organització interna de Terra Lliure, no eren sinó la constatació de l'avanç de l'independentime. Si d'una banda la repressió havia frenat momentàniament la lluita, de l'altra havia comportat l'eixamplament de la consciència política independentista.
L’anàlisi que n’extreien els CSPC després de les detencions era que “En el marc polític de la reforma està emergint i prenent cos als Països Catalans una estratègia independentista que es distingeix per la voluntat d'enfrontament a l'estat espanyol i a les agressions. El 1979 les morts en combat de Martí Marcó i Fèlix Goñi i els empresonaments de Quim Pelegrí i Frederic Bentanachs significaven i posaven en primer pla aquesta voluntat d'enfrontament sense ambigüitats de l'independentisme, i en definitiva aquests lluitadors posaven les bases del salt qualitatiu de l'independentisme de 1980-81: formació dels CSPC, naixement de Terra Lliure —que recentment ha reivindicat el cas Martí Marcó-Fèlix Goñi—, clarificació i augment de la presència política de l'independentisme, clarificació del marc territorial de la nació catalana, els Països Catalans...”
Aquestes detencions van posar de manifest la implantació i la influència del moviment independentista, que havia construït un espai propi, amb propostes sindicals, estudiantils (AEIU, CCII), l’organització antirepressiva dels CSPC, les iniciatives en el camp ecologistes i en el camp de l’alliberament de gènere. I sobretot perquè es tractava d’un moviment que sorgit d’un espai minoritari i confús com el de la transició, que havia començat a fixar els seus elements simbòlics diferenciats i trencadors. L’anagrama i el nom de Terra Lliure apareixien amb força a com alternativa a la situació de consolidació d’una falsa transició, que arrossegava els greuges de l’atur, les restriccions de llibertats, la destrucció del territori o les dificultats d’implantació social de la llengua i de la cultura catalanes.
"La Cançó del Tinell", escrita per Marcel Casellas, un dels detinguts en l'operació del MULA contra l'independentisme català i Terra Lliure:
La cançó que oïreu cantar
l’he llegida a les parets
no és escrita amb ploma d’or
sinó amb puntes de cigarrets
Cada cigarreta una lletra
cada paraula un paquet
quatre parets una cel·la
oïreu la cançó del Tinell
Ai! Adéu estimat Llobregat
Del Pirineu a la mar
Tinc un peu arrelat a la Terra
l’altre ancorat a la mar
i per veure millor les contrades
m’he enfilat a Montserrat
Vull veure la Terra Lliure
de botxins i mala gent
só vingut ací a Barcelona
a buscar ferro i argent
Ai! Adéu...
Quan en sóc al Pont d’Esplugues
la justícia m’ha aturat
digues qui ets, d’on vens i on vas
amb el sarró tan carregat.
Sóc un pastor de ramada
que m’han pres el bestiar
al sarró hi porto pa amb formatge
que el camí que he de fer és molt llarg
Ai! Adeú...
Ja em regiren el sarró
i m’escuren la butxaca
ja m’han trobat la metralla
que duia a sota el formatge.
Ja m’han agafat cinc guàrdies
i no hi val pas cap raó
i per ordre del “capitán”
m’han tancat en fosca presó.
Ai! Adéu...
A la cel·la número setze
el dimarts em van tancar
el dimecres ja m’ofegava
i dijous em vaig queixar
El divendres ni em pregunten
dissabte em fan declarar
i el diumenge el jutge dicta
que el dilluns m’han de penjar
Ai! Adéu...
A la mare li direu
que si em pogués escapar
aniria a buscar els meus companys
per tornar a recomençar
Tinc un peu arrelat a la terra
l’altre ancorat a la mar
i per veure millor les contrades
m’he enfilat a Montserrat.
Lletra i música: Tirant Lo Llamp (Marcel Casellas)
La podeu escoltar aquí.
