Frederic Soler i Hubert va néixer a Barcelona el 9 d'octubre de 1839, en el si d'una família menestral. Es va quedar orfe de mare de ben petit i el pare es va tornar a casar, però va morir aviat i, aleshores, Frederic es va traslladar a viure a casa de l'oncle matern, Carles Hubert, rellotger, que li va donar la primera feina al seu establiment i li va proporcionar lectures diverses. Combinava feina i estudis i als quinze anys va actuar per primer cop en grups de teatre d'afeccionats en espectacles de barri de tradició popular que van representar les seves obres primerenques. La majoria d'aquests espectacles es feien en societats privades o en cases particulars.
A la dècada dels cinquanta, en els tallers juvenils situats en pisos llogats, on s'organitzaven festes, reunions i representacions teatrals, va començar a créixer un corrent crític enfront de la cultura burguesa ascendent. Soler va començar a destacar-hi com a tertulià, actor, humorista i com a escriptor. Des d'aquells inicis ja reivindicava un teatre popular escrit "amb el català que ara es parla", enfront de la llengua culta i arcaica dels Jocs Florals. Va fer amistat amb personatges que temps a venir destacarien, com el polític Valentí Almirall, Eduard Vidal i Valenciano, Conrad Roure i Gonzal Serradara. Davant el triomfalisme que va provocar en la societat burguesa la guerra d'Àfrica (1859-1860), Soler va escriure peces com La botifarra de la llibertat i Les píndoles d'Holloway o la pau d'Espanya, on satiritzava la campanya menada a l'Àfrica pel general Prim i els voluntaris catalans.
La primera estrena, fora de les societats privades i dels tallers, va ser al Teatre Odeon, el 1864, amb l'obra L'esquella de la torratxa, que es va convertir en un èxit esclatant de públic i va animar l'empresari de l'Odeon (Joaquim Dimas), el primer actor (Lleó Fontova) i Soler a fundar una societat teatral que van anomenar "La Gata", en el marc de la qual es van estrenar entre 1864 i 1866 una vintena de peces anomenades Gatades, que Frederic Soler va signar amb el pseudònim de "Serafí Pitarra". Va alternar la paròdia de les actituds heroiques, que tant agradaven els modernistes, com El castell dels tres dragons (1865) amb els quadres de costums, obres que va publicar amb el títol de Singlots poètics.
Les obres satíriques de Soler eren una provocació contínua a la moral burgesa i imperant d'aquell moment, cosa que li va causar més d'un problema. Soler, tement que els escàndols no acabessin repercutint en l'èxit de públic, va decidir derivar el seu teatre cap al drama d'ambientació rural, desvinculant-se, així, de l'etiqueta d'humorista amb la qual va iniciar la seva primera etapa com a dramaturg. Amb aquest canvi, els erudits de l'epòca van començar a atorgar-li prestigi, va mantenir el públic popular i, alhora, es va guanyar el públic burgès, que fins llavors havia menystingut.
A partir d'aquell moment va firmar com a Frederic Soler. Aquest canvi se situa a l'any 1866, amb l'estrena del drama Les joies de la Roser, que el va convertir en el màxim representant del teatre romàntic català. Va coincidir que aquell any es va casar amb la filla del rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Bergnes de las Casas, home influent a la ciutat. També aquell mateix any va dissoldre la societat "La Gata" i en va crear, l'any següent, una de nova anomenada "Teatre Català", al Teatre Romea, de la qual va ser l'empresari fins a la seva mort. Un any després va estrenar al Romea La Rosa blanca, en un dia com avui. Entre els seus èxits, representats al Teatre Romea --alguns dels quals van ser també traduïts al castellà-- destaquen Les heures del mas (1869), L'àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col.laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), etc.
Per saber-ne més:
