L’11 de desembre del 2017 un centenar de guàrdies civils armats van entrar al Museu de Lleida i es van endur 44 obres originàries del monestir de Sixena per ordre d’un jutjat de primera instància d’Osca i d’un Íñigo Méndez de Vigo que durant el 155 exercia de conseller de Cultura. L’operació va començar la matinada del dia 11, en una nit freda i plujosa, i va durar més de 10 hores; les últimes, marcades per les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra la gent vinguda d’arreu del país que va protestar als carrers. L'operació es va fer amb el silenci absolut que els professionals de museus espanyols van mantenir en aquesta operació, amb comptadíssimes excepcions com el director del Museo de León, Luis Grau.
Pocs dies abans de l'entrada del dia 11 es van presentar un grup de guàrdies civils amb una ordre per entrar al Museu de Lleida però no hi podien entrar perquè l’ordre tenia un defecte de forma. Van marxar enfadats i van dir: «El día 11 de diciembre empieza a las 00.00 h.»
La Guàrdia Civil i els tècnics aragonesos van arribar a la matinada del dia 11 «¿Por esto tanto follón?», va dir un guàrdia civil en veure-les. Poc després dos agents van fer-se una selfie amb les caixes sepulcrals de les monges. El director general de Patrimoni d'Aragó, Nacho Escuín, va estar provocant i el seu cap de premsa va trucar a periodistes per passar-los informació confidencial a l'hora que els Mossos d'Esquadra feien càrregues policials contra la gent que protestava al carrer.
L’entrada de la Guàrdia Civil al museu (que va fer saltar l'alarma), en formació i a pas militar van ocupar el museu (van retindre els treballadors que hi eren a dins) i van extreure unes peces d'un museu públic per traslladar-les a un edifici en obres de propietat privada (monestir de Sixena). EL Museu de Lleida va contractar un notari perquè aixequés acta de tot el que passés aquella nit dins del museu.
Jusèp Boya, llavors director general de Patrimoni de la Generalitat, va decidir motu proprio, juntament amb Magda Gassó, cap del servei de Museus, anar a Lleida. “El 155 havia deixat el govern escapçat i nosaltres dos érem les dues úniques autoritats que quedàvem al Departament de Cultura. No vam volem deixar sol l’equip del Museu de Lleida. Ningú ens va ordenar que hi anéssim, i el cas és que, un cop allà, els aragonesos em volien fer fora. M’hi vaig quadrar: «Soc aquí perquè això és casa meva.»
L’historiador de l’art i museòleg Damià Amorós va sortir de casa seva, a Sarral, que encara era de nit, i a Lleida el va rebre la mateixa foscor. “Les llums blaves de les sirenes dels cotxes policials que tenyien la façana del museu van ser el primer senyal que el que estava succeint no era normal. Hi havia un ambient d’enterrament. De ràbia i de decepció. Era una derrota. El que més em va colpir no va ser el moment de la marxa de les obres, sinó la imatge just després, quan els treballadors del museu van sortir tots junts a fora. Va ser un moment de molta connexió amb els professionals dels museus catalans que érem allà. Vaig trobar fora de lloc que en la concentració també hi hagués polítics. A ells els pertocava fer una altra feina: les gestions per impedir el que estava passant, tan dramàtic per a la gent de Lleida que estava veient com li desapareixia una part de la història del seu territori. Em dol que tot hagi quedat confós en un fumeral nacional ben estrany. Les grans damnificades de la instrumentalització política d’aquest patrimoni han estat les peces. Privatitzar el que era una col·lecció pública és gravíssim.”
El futur president de la Generalitat, Quim Torra, que concorria com a número onze en la llista de Junts per Catalunya a Barcelona en les eleccions al Parlament, va arribar a Lleida de matinada. “Feia un fred terrible, però la sensació de fred era, sobretot, interior. Semblava mentida que s’hagués arribat a aquella situació, que no s’hagués pogut aturar. Era increïble que allò estigués passant davant dels nostres nassos. Tots els que hi érem compartíem un sentiment d’indefensió absoluta davant d’aquella aberració patrimonial. Ens sentíem ultratjats. Quan les obres van marxar, al carrer es van viure moments de molta tensió. Vaig ser a un pam d’un policia, un mosso... La contundent reacció de la gent va ser d’alta civilitat. Em va commoure sobretot el coratge del personal del museu, i aquella escena final, quan van sortir tots junts i els vam aplaudir. Estaven desfets.”
La directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, va agafar l’últim tren que sortia de Girona i a les onze ja era a Lleida. Havia reservat una habitació d’hotel, però... “No em vaig moure del carrer en tota la nit. Al principi n’érem poquets, va ser al matí que es va començar a omplir. Que què em va impactar més? Veure tants policies armats, com si estiguéssim en guerra. Als museus no en portem, d’armes. I les maneres amenaçadores d’aquests policies. Ens filmaven. Dues dones grans a primera fila cridaven: «Ens roben!» És el que va ser: un robatori. Com pot ser que se’ns estigués maltractant així? El Museu de Lleida l’únic que havia fet amb aquell patrimoni era cuidar-lo, restaurar-lo, difondre’l i explicar-lo. No estava amagat en cap catacumba. La imatge dels treballadors del museu al final de tot va ser un moment de llàgrima. Grans professionals. Cinc anys després, les obres s’estan podrint i ningú diu res, no ho entenc. Aquí a Catalunya no interessa crear conflicte, però allà, a Aragó, sí, perquè els dona uns enormes rèdits polítics. Som veïns, és tristíssim. Sí, ho tornaria a fer, tornaria a passar una nit al ras per defensar el nostre patrimoni, a Lleida i allà on fes falta.”
Feia anys que polítics i mitjans de comunicació espanyolistes i la conferència episcopal espanyola feien campanya per expoliar les obres del Museu de Lleida. Els eclesiàstics espanyols Lajos Kada (nunci) i Silverio Nieto van fer tot el possible per traslladar les obres d'art des del Museu de Lleida al Monestir de Sixena.
1188
El reial monestir de Santa Maria de Sixena (Vilanova de Sixena, Osca), exponent de la riquesa de la Corona d’Aragó, va ser fundat per la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons el Cast, en ple desert dels Monegres. Des de l’origen l’habitaven monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que n’eren les propietàries (tant de l’edifici com dels seus béns).
1923
El conjunt monàstic és declarat patrimoni nacional. Però la seva decadència, que ve de segles, continuarà imparable i en ple segle XXI encara no s’hi han fet les inversions per reformar-lo.
1936
A l’inici de la guerra, el cenobi va ser incendiat pels revolucionaris de la zona. Les pintures murals, molt afectades pel foc, van ser arrencades per una expedició de monuments catalans, amb l’ajuda de gent del poble, i van ser traslladades al MNAC per salvaguardar-les.
1960
Les monges firmen un comodat (un préstec indefinit) de les pintures murals amb el museu català, que les ha restaurat i les tracta amb cura màxima per protegir-les.
1970
Les religioses, poques i ja grans, deixen el ruïnós monestir, abandonat per les autoritats d’Aragó, i s’instal·len a Catalunya, primer a la Bonanova de Barcelona i després en un convent de nova planta a Valldoreix.
1983-94
La Generalitat i el MNAC els compren 97 obres per 50 milions de pessetes (300.000 euros). També activen conjuntament les gestions per convertir en donació la cessió de les pintures murals, però la mort de les últimes religioses frena que es formalitzin.
1995
La Santa Seu, pressionada per l’Església espanyola, parteix la diòcesi de Lleida, de la qual Sixena formava part, i trenca així vuit segles d’història comuna.
2012
El Tribunal Constitucional denega el dret de retracte per adquirir les obres que havia reclamat Aragó catorze anys abans. Aragó activa immediatament un altre litigi, ara per la via civil, perquè es declarin il·legals els contractes de compravenda de les peces. En paral·lel, també judicialitza el cas de les pintures murals. Totes les sentències que es dicten a partir del 2015 seran a favor seu. Les autoritats aragoneses en demanen les execucions provisionals, i els tribunals aragonesos ho consenten.
2016
El jutjat núm. 1 d’Osca obliga a entregar, encara sense sentència ferma, les 97 peces al monestir abans del 25 de juliol. El dia 26 només hi arriben les 53 que conserva el MNAC als seus magatzems.
2017
L’11 de desembre la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida i s’endú els altres 44 béns.
2018
El jutjat núm. 2 d’Osca, que du el cas de les pintures murals, paralitza el retorn provisional del conjunt, alertat pels experts, que l’avisen del seu delicat estat de conservació. Deixa la decisió final al Tribunal Suprem.
2020
La comunitat eclesiàstica que resideix de lloguer a Sixena, de l’orde de Betlem i que no té res a veure amb les monges santjoanistes (a l’Estat, ja només resideixen en un convent, a Àlaba), deixa el monestir farta de l’enrenou mediàtic i els menyspreus del govern d’Aragó.
2022
A finals de novembre, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit els recursos de cassació que va presentar fa dos anys la part catalana contra la sentència de les pintures murals. A la comunitat veïna han anat sortint veus crítiques amb la gestió de l’afer. Diverses entitats religioses i civils han fet una recollida de firmes per demanar al papa que es reinstauri la vida espiritual al monestir.
(Informacions extretes del diari El Punt Avui)
