No volem discutir, ni examinar, ni molt menys analitzar, ara i ací, l'oportunitat de l'aixecament en armes del govern de la Generalitat de Catalunya contra el govern de la República espanyola, que havia caigut en mans d'en Lerroux i d'en Gil Robles, personatges contraris a l'esperit popular que portà la Segona República, el 14 d'abril de 1931, els quals estaven al servei de les classes més reaccionàries de l'Espanya tradicional, arcaica i funesta. Ja arribarà l'hora, creiem, que algú s'encarregarà d'analitzar aquell fet polític, esdevingut el 6 d'octubre de 1934, que tanta importància tingué i que fou el preludi de la gran commoció social i política que es produí el 19 de juliol de 1936. Una commoció que, es digui el que es vulgui, encara no s'ha acabat, per desgràcia dels pobles d'Iberia.
No volem parlar, tampoc, de si durant aquella memorable nit del 6 d'octubre de 1934 hi hagueren flaqueses i mancaments al deure a complir, a la paraula donada, entre els conjurats, per a defensar les llibertats públiques. Es digueren tantes i tantes de coses a l'època, sobre aquest punt, que se'ns faria difícil d'escatirne la veritat. Oi més, quan la majoria dels principals actors d'aquells fets ja han desaparegut. Ací, del que volem parlar —i alhora fer-los la justícia que es mereixen—, és d'aquelles persones que, amb risc i alguns amb el sacrifici de llurs vides, feren honor a les seves conviccions polítiques, espirituals i patriòtiques. Són aquelles que, amb entusiasme i disciplinada acció revolucionària a tota prova, saberen estar en el seu lloc al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (C.A.D.C.I.), de Barcelona, i de les que, sota el comandament d'un heroic comandant —el dels Mossos d'Esquadra— saberen estar també en el seu lloc, defensant l'alta institució de la Generalitat de Catalunya. Per nosaltres, els dos homes que encarnaren i dignificaren Catalunya contra l'oprobi i la pressió centralista de l'Estat espanyol no foren altres que en Jaume Compte i l'Enric Pérez Farràs, sense oblidar, naturalment, els altres que moriren en aquella jornada, com en Manuel G. Alba, i en Bardina, morts ambdós al C.A.D.C.I., Agustí Carola, en Joan Mainegre, cenetistes, i en Ramon Mainegre, ugetista, assassinats aquests tres darrers al poble de Campdevànol, de la comarca del Ripollès.
En Jaume Compte, amb el sacrifici de la seva vida, demostrà que defensava les llibertats catalanes i els drets adquirits, i per adquirir encara, de les classes treballadores, que tant estimava, per ésser carn de la seva carn i sang de la seva sang. En Jaume Compte, que era un home d'una fogositat exaltada, prompte i audaç alhora, era dels pocs militants del catalanisme que comprengué —després de la dolorosa experiència que sofrí durant la Dictadura del general Primo de Rivera i després amb l'adveniment de la República —que no era possible una Catalunya lliure sense la llibertat econòmica, social i política dels treballadors. És per això, doncs, que lluità i va morir Jaume Compte.
En canvi, el comandant Enric Pérez Farrés, si bé no tenia unes concepcions ideològiques tan àmplies com les d'en Compte, lluità en defensa de la integritat d'unes institucions ciutadanes que el poble, el mateix poble, havia conquerit. La fermesa de les seves conviccions la demostrà, més tard, quan l'aixecament feixista del 19 de juliol de 1936, en llançar-se al carrer, amb les armes a la mà, per defensar la República, amenaçada per la facció i en convertir-se en company de lluita d'en Bonaventura Durruti, anarquista i militant cenetista, al front d'Aragó.
En Jaume Compte i en Pérez Farrés, com tots els que caigueren en aquells fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934, mereixen l'estima i el record perenne de totes les persones que lluiten pels ideals de llibertat i pel benestar de tots els pobles.
