Melé, assaig, drop (o xut a sobrebot), cop de càstig... són paraules i expressions associades a una pilota ovalada cada cop més fàcils d'escoltar als camps catalans. El rugbi té una llarga tradició a casa nostra –la Santboiana, el club degà i amb el millor palmarès, va néixer el 1921–, però mai no ha deixat de ser un esport minoritari que no reuneix grans masses a les graderies.
El gran referent del rugbi català s'ha de buscar a Perpinyà, on juga la USAP –guanyadora de la potent lliga francesa, el TOP 14, el 2009, tot i que ara competeix a la segona categoria. Però, a poc a poc, la febre pel rugbi es va estenent per les comarques catalanes i, només des de 2006, han aparegut 21 clubs nous. Si, el 2005, la Federació Catalana de Rugby sumava 2.045 llicències (158 de les quals eren de dones), el maig de l'any passat va superar les 6.000, amb més de 500 dones.
Feta la introducció, per què parlem de rugbi a la Directa? Perquè ens agrada. Bé, això és cert, però segurament no és un argument prou sòlid. El motiu real està més vinculat al compromís, la solidaritat o la integració, tres característiques comunes de bona part dels clubs de rugbi sorgits els darrers anys. Però, segurament, té més força el que afegeix algú des de dins: "Una persona racista o feixista és una persona intolerant, que no respecta qui és diferent i això és tot el contrari del que implica el rugbi, on jugues amb gent de tot tipus i el respecte cap al contrari és sagrat". Són paraules d'Eduard González, vicepresident i secretari de comunicació del Club Rugby Carboners de Terrassa, fundat el 2009.
El missatge que transmet González des de Terrassa no és –ni molt menys– aïllat, sinó que predomina en moltes entitats. Com sempre, millor que en parlin les persones protagonistes. La Directa ha fet un recorregut per tres places que han estat seduïdes per l'ovalada durant la darrera dècada: Sabadell, Terrassa i Vilanova i la Geltrú. Tres ciutats on el rugbi no deixa de guanyar adeptes i en què l'imprescindible tercer temps –aviat us explicarem en què consisteix– ja comença a tenir aires d'esperada tradició. Casualment, els tres clubs entrevistats competeixen a la mateixa categoria: la segona catalana.
Sabadell Rugby Club, arrelat als moviments socials
En acabar el partit –amb una clara victòria dels vigatans per 17 a 43–, ens vam trobar amb Oriol Ferran, vicepresident i responsable de l'àrea social del Sabadell Rugby Club, que es va perdre el tercer temps per culpa nostra. I què és el tercer temps? La trobada que fan les integrants dels dos equips en finalitzar el partit per compartir beguda –normalment cervesa– i menjar. Pas mal!
És l'Oriol qui ens va explicar la particularitat que, de moment, fa única l'entitat... que no només és el fet de no haver debutat a la seva ciutat. Fa uns mesos, la junta directiva va aprovar els estatuts del club, en què aquest es declara antifeixista, antisexista i antihomòfob. Malgrat la seva aparició recent, l'entitat està arrelada als moviments socials sabadellencs i diversos dels seus membres participen al CSA L'Obrera. "Ens agradaria ser el Sankt Pauli (club de futbol de la ciutat d'Hamburg que compta amb una afició d'esquerres d'arreu del món pel seu ideari) del rugbi. No ens coneixen pels nostres resultats, sinó pel que fem. Volem canviar rols i alliberar espais", comenta Oriol Ferran.
Entre altres qüestions, els estatuts del Sabadell Rugby Club especifiquen que, si algú fa un crit racista des de la graderia, serà expulsat de l'estadi. L'entitat col·labora amb Aldees Infantils i, la pròxima temporada, portarà publicitat de l'ONG a la màniga. El 29 de desembre passat, van oferir un entrenament a l'aldea que té l'organització a Sant Feliu de Codines, ja que una de les prioritats de l'equip és la difusió del rugbi i els "seus valors", com el "joc net", en paraules de Ferran. El tercer temps, de fet, és el màxim exponent d'aquest joc net. Una de les prioritats per augmentar la difusió és comptar amb equips de base i, per poder-ho fer, és fonamental disposar d'instal·lacions a Sabadell.
L'exili a Santa Coloma de Gramenet és conseqüència del desinterès del darrer equip de govern socialista de la cocapital vallesana. L'aleshores regidor d'Esports, Josep Ayuso, els va assegurar que “no hi havia espai” per encabir el Sabadell Rugby Club en alguna de les instal·lacions esportives municipals. Com a conseqüència, a les eleccions locals del maig de l'any passat, en què Ayuso era l'alcaldable del PSC, l'equip va donar suport a altres candidatures, més sensibles a les seves necessitats. El mes de juliol, el nou govern d'ERC i La Crida –ara també en formen part Unitat pel Canvi i Guanyem Sabadell– va acordar que podria entrenar al camp de gespa artificial annex a les pistes d'atletisme Josep Molins. Des del club, confien poder estrenar-se a la ciutat amb un partit oficial abans d'acabar la temporada actual. A banda del sènior masculí, el club compta amb un equip femení, que s'estrenarà en competició la temporada vinent.
Carboners de Terrassa, un club de "portes obertes"
Terrassa, l'altra cocapital del Vallès Occidental, fa uns quants anys més que està tocada per la febre oval. El Club Rugby Carboners va néixer el 2009 i, ara mateix, ja està força consolidat, amb dos equips sènior masculí, un altre de femení i una escola de base, activa des de la temporada 2012-2013. En un esport on la tradició –en el bon sentit de la paraula– és tan important, l'equip egarenc fa un doble homenatge: el seu nom, Carboners, vol mostrar el vincle amb el passat industrial de la ciutat i la humilitat del club i els seus colors, el groc i el negre, recorden el seu precedent més immediat, l'Equip de Rugby de l'Escola d'Enginyers de Terrassa, que va competir durant els anys setanta.
Sobre els valors del club, el seu vicepresident, Eduard González, comenta: "Sempre ens hem solidaritzat quan hi ha hagut casos de violència de gènere, homofòbia o racisme. No som un club de posar pancartes, som un club de rugbi, però tenim una idea molt clara quan es tracta de qüestions de democràcia". González explica que els Carboners treballen amb la regidoria de gènere de l'Ajuntament de Terrassa i que sempre s'uneixen al minut de silenci que es fa quan hi ha algun cas de feminicidi. El club també es va solidaritzar amb els joves Hagi i Pau, jugador i seguidor, respectivament, del Banyoles Rugbi Club que van ser condemnats per delicte electoral el 2013.
Per a González, en aquest esport, és bàsic el "respecte al rival i, sobretot, als teus companys. No s'entendria que juguessis amb una persona i, després, a fora, l'agredissis". I afegeix: "Som un club de portes obertes, tenim gent de diferents tendències, mai preguntem... i jugadors de diversos països". Els Carboners juguen a la Zona Esportiva Municipal de Can Jofresa i, als seus partits, normalment, hi concorren una cinquantena de persones, tot i que en alguna ocasió han arribat a ser 300. Segons el seu vicepresident, l'expansió del rugbi a Catalunya és, sobretot, "territorial", de manera que "s'està descentralitzant".
SEL Vilanova, una entitat "normal" i, per tant, "mestissa"
Acabem la ruta a Vilanova i la Geltrú, on el 2007 es va fundar el SEL VNG. L'equip va aparèixer com a secció esportiva de la Penya La Lleganya, formada per seguidors i seguidores de la USAP. A diferència del que passa en la majoria de casos, no va començar amb un equip sènior masculí, sinó que ha crescut de baix a dalt, és a dir, primer es va crear l'escola de rugbi i, posteriorment, van venir els sèniors masculí i femení, els equips sub-16 i sub-18 i els veterans. Parlem amb el secretari del SEL VNG, Joan Manuel Mallofré, que ens explica que, a l'article segon dels estatuts del club, hi figura "la defensa, difusió i promoció de la catalanitat, els Països Catalans i el rugbi".
El SEL VNG juga al camp de la Sínia Batadet de la capital del Garraf i compta amb 180 socis i sòcies. Mallafré destaca: "L'antiracisme i l'antifeixisme el practiquem i el vivim sense vergonya i amb naturalitat, però sense haver de fer proclames cada dos per tres". Això sí, el reglament intern del club fixa l'expulsió per a qualsevol persona que dugui a terme accions homòfobes, racistes o sexistes. Segons Mallafré, el SEL VNG "des del principi, ha estat un club que nosaltres denominaríem normal, és a dir, intercultural o mestís. Aquest any, per exemple, tenim catalans d'origen argentí, italià, uruguaià, polonès, marroquí, algerià, francès, bretó, belga, anglès, romaní...".
El club disposa d'un sistema de beques intern per garantir que els jugadors i les jugadores en risc d'exclusió social continuïn la pràctica esportiva i, a més, afavoreix "la interrelació entre els familiars", fet que ha permès que "més d'un i de dos hagin trobat feina fruit d'això". Ara bé, això no vol dir que al SEL VNG li sobrin recursos econòmics, ja que la quota de les sòcies és la mateixa des de fa set temporades i, a més a més, l'Ajuntament de Vilanova no els ha pagat la meitat de la subvenció de 2014 ni la totalitat de la de 2015.
Per a Joan Manuel Mallafré, en el rugbi, qüestions com el "respecte, el sacrifici o la solidaritat" són "sagrades". També destaca que és un esport ideal per a la "integració social", perquè "no discrimina pel físic, hi pot jugar tothom i, fins als setze anys, és mixt, cosa que integra i no segrega". De fet, destaca que, per exemple, el primer que fan algunes persones d'origen argentí quan arriben a Catalunya és mirar si hi ha un club de rugbi al municipi on viuen, un fet que, més enllà de permetre'ls continuar jugant, els ajuda a fer arrels a la nova llar. El que transmet el SEL VNG, o almenys ho intenta, es resumeix en un vídeo d'un minut gravat pel mateix club.
I amb el club del Garraf acabem el tour Directa per la febre del rugbi. Esperem que no ens plaquin!
