Ha passat a Xàtiva, en vigílies del 14 d’abril, Dia de la República. Esquerra Unida presenta una moció perquè aqueix dia onege la bandera republicana en la façana de la Casa de la Ciutat. EU té dos regidors a l’Ajuntament xativí, els mateixos que Compromís. El PP hi té majoria absoluta. El resultat final és previsible. Què se’n fuig del guió? Que els regidors de Compromís s’hi abstenen.
L’argument de l’abstenció, a posteriori de la polèmica: «Com a nacionalistes valencians, no podíem votar a favor de penjar en el balcó cap bandera espanyola, fóra republicana o monàrquica (l’actual oficial) […] El nostre vot, per tant, va ser un vot d’afirmació nacionalista valenciana, de coherència amb el que diuen els estatuts del nostre partit que consagren el País Valencià com a la nostra nació, i no cap altra.»
És un argument raonable i coherent. Una cosa serien les aportacions positives d’aquella efímera i tràgica república, el reconeixement innegable que cal retre a tantes persones que al seu caliu actuaren amb coratge democràtic i honradesa, cosa que pagaren amb patiments i fins i tot amb la vida, però, com argumenten els regidors de Compromís, la bandera republicana no deixa ser al capdavall, una bandera espanyola. De l’Espanya que, invariablement, governe qui governe, ens subjuga des de fa més de 300 anys.
Aquest seria, doncs, un exemple de coherència per part de Compromís. No obstant això, el vaixell de la seua coherència fa aigua per uns altres clavills. Sobretot, el soci principal de la coalició, el BNV.
Fa uns anys va emprendre un viratge «nacional» que l’ha dut a acceptar com a propis símbols i solucions espanyoles al conflicte valencià. Començant per la bandera: accepten i consideren pròpia la senyera tricolor, la blavera. I cal recordar que si és oficial és perquè així ho pactaren els principals partits espanyols que negociaren l’estatut valencià. És la bandera oficial de la Comunidad Valenciana, la que porta associada l’himne del «per a ofrenar noves glòries a Espanya». Bandera consensuada entre espanyols contra la senyera que fins aleshores havia simbolitzat la lluita per recuperar els drets valencians; contra la senyera històrica de l’antic Regne de València, contra el símbol del País Valencià modern: la senyera de les quatre barres. La bandera que aleshores i ara uneix i defineix els habitants de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Pel que representava [Països Catalans] i pel que encara representa malgrat tantes defeccions, els espanyols no la volien ni en pintura de mascara i imposaren la franja blava diferenciadora. Tant se val si amb el blau és la bandera de la ciutat de València: és una bandera pactada i enarborada pels espanyols per oposar-la a una realitat política que temien i temen, que detestaven i detesten: els Països Catalans. És, doncs, una bandera espanyola que serveix a la consolidació de l’imaginari simbòlic i polític dels espanyols. La bandera oficial de la Comunidad Valenciana és tan espanyola, doncs, com la tricolor republicana. I ara diré: salvant les distàncies. Les distàncies de l’imaginari simbòlic i polític que, per les seues particulars conseqüències històriques, ambdues representen.
També és un pacte entre espanyols la creació de l’AVL que ha fragmentat la unitat del català. Un pacte que va comptar amb la complicitat de Jordi Pujol quan encara no havia estat il·luminat per un sorprenent colp de claror independentista que l’ha fet caure –o això vol fer creure– del cavall espanyol. Quan la va pactar amb aquell Eduardo Zaplana, Jordi Pujol era tan espanyol com el «mític» moreno de Cartagena. El BNV es va afegir al pacte amb la confiança que podia col·locar entre els acadèmics algun aspirant de la seua corda. Cal recordar que els membres de l’AVL foren elegits per quota política i no per mèrits lingüístics. Tanmateix, el BNV no va rebre la recompensa que esperava d’aquell pacte. És voler dir, que l’AVL és també una bandera espanyola. I tanmateix, el BNV –Compromís– defensa a tota ultrança l’existència i les conseqüències de l’acadèmia secessionista. En paraules de Rodrigues Fagim: «o destino da língua fica baixo a direcção dos seus verdugos».
De banderes d’Espanya, doncs, n’hi ha més de dues.
