Alguns dels editorials són tan explícits com el titulat “La inevitable reforma de les pensions“, i en tots es dóna a entendre que la decisió presa per l’executiu espanyol no es ni bona ni dolenta, senzillament és natural. “Consens dels experts”, “sistema inassumible” i “costos necessaris” són idees repetides de forma constant. Però fins a quin punt és cert aquest consens? Doncs al marge de qui té raó i qui no en aquest tema, el que almenys és fals és la primera premissa.
Economistes de prestigi com Vicenç Navarro i Miren Etxezarreta posen en dubte la inassumibilitat de les pensions públiques amb dades i arguments que bé poden estar equivocats, però que no haurien de ser amagats. De fet, el mateix Navarro, assegura que entre els experts són majoria els que creuen que les pensions tal i com les coneixíem fins ara no corrien cap perill i el professor d’economia de la Universitat de Sevilla, Juan Torres López, adverteix que els avisos de fallida del sistema venen repetint-se de forma constant -ja es va assegurar que col·lapsaria el 1995- per a justificar-ne el desmantellament i que fins ara sempre s’han equivocat. Es pot discutir el prestigi o encert de cada proposta econòmica, encara que posats a desconfiar, cal recordar que gran part dels experts citats per la Vanguardia són els que van predir la infal·libilitat del sistema financer internacional fins el dia abans de la seva fallida massiva el 2008.
El problema des del dret a la informació, però, no és qui té o no la raó, sinó que al publicar-se únicament una versió s’impedeix el debat públic i es manlleva a la ciutadania la possibilitat d’escollir les opcions que més li convinguin d’una forma conscient.
Encara que hi ha raons per a l’optimisme. Cartes dels lectors a banda –la majoria crítiques amb la retallada de les pensions- hi havia un article a La Vanguardia que defensava el dret a una jubilació digna, això sí, limitada als polítics. Segons l’autor de la columna “De momíos y canonjías”, els que es pregunten perquè els diputats poden jubilar-se amb sols set anys de cotització no serien defensors de la racionalització de la despesa pública ni valents que diuen doloroses veritats –com passa amb la resta de pensions- sinó “rancorosos”, “envejosos” i “demagogs” que posen en dubte “beneficis lícits, justos i acordats amb transparència”, doncs les actuals atribucions que comporta el servei públic és innegociable per garantir la qualitat dels polítics dels que gaudim.
