Historial de negociacions i incompliments
El context d’aquestes negociacions és particular. Sota la llarga ombra de l’1 d’octubre, l’ANC encara exigeix l’aixecament de la suspensió de la DUI i el Consell de la República vota a favor de bloquejar la investidura. Tanmateix, Junts s’ha sumat a l’estratègia d’ERC del joc de la negociació aparcant en part la reivindicació de l’autodeterminació, una demanda que ara es veu costosa de sostenir.
ERC, en canvi, va virar poc després de l’1 d’octubre cap al joc de normalitzar relacions amb l’Estat i negociar per aconseguir algunes conquestes palpables en base a desescalar el conflicte i aprofitar l’aritmètica del Congrés. El partit d’Oriol Junqueras porta 4 anys donant suport a la investidura i pressupostos de Madrid, amb resultats, com a mínim, discutibles. Entre les demandes negociades durant aquests anys trobem les següents:
- Una primera taula de diàleg poc clara que el PSOE va considerar amortitzada quan va derogar el delicte de sedició, sense abordar la qüestió d’un referèndum.
- Els indults i l’esmentada derogació de la sedició, que, per contra, va anar acompanyada de l’enduriment del delicte de desordres públics.
- El traspàs de la gestió de l'ingrés mínim vital, que opera en paral·lel a la Renda Garantida de Ciutadania que ofereix la Generalitat. Aquest traspàs, que ja tenen el País Basc i Navarra, es va negociar el 2021 però a data actual no s’ha completat, en part perquè el govern central es negava a traspassar el finançament associat a la corresponent gestió.
- El traspàs de les beques a estudiants, un incompliment del govern espanyol des de 1983 segons les mateixes sentències del Tribunal Constitucional de 2001 i 2016. Un traspàs que, per variar, ha de servir per corregir un funcionament nefast per part de la burocràcia espanyola i una discriminació nacional: Catalunya només rep el 10% de les beques sent el 17% de la població estudiantil, un greuge estimat de 44 milions d’euros. Un traspàs ja negociat el 2021 i que ara es torna a negociar.
- Poder de decisió en la gestió dels fons europeus, negociat el 2021 i que finalment no es va complir i va portar el PSOE a aprovar el decret llei corresponent sense els partits catalans i gràcies a l’abstenció de Vox.
- El 2021 es definí el compromís d’inversió a Catalunya de 2.339 milions per compensar la discriminació històrica i la vulneració de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que obligava al govern espanyol a un nivell suficient d'inversió. Una inversió que, malgrat establir una comissió de seguiment, el PSOE va tornar a incomplir.
- Demanda d’acabar amb el dúmping fiscal de Madrid, almenys en relació a l’Impost de patrimoni, amb una reforma harmonitzadora (que va generar un interessant debat per l’efecte centralitzador que implica). Aquesta demanda es va incomplir també, amb un model de finançament encara no actualitzat malgrat portar 10 anys il·legalment caducat.
- Blindatge del català a la llei de l'audiovisual estatal. Això finalment es va concretar en què les plataformes audiovisuals que facturin més de 10 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol hauran de destinar una part dels guanys a produir en les llengües cooficials.
- La fi de la intervenció financera intensa i extraordinària que aplicava el govern espanyol sobre les finances catalanes des de 2015.
Només mirant aquestes mesures destacades des de 2019 ja podem aprendre que el PSOE, la cara amable del règim espanyol, s’ha resistit a qualsevol exigència del catalanisme, fins i tot les que es fonamentaven en imperatius legals. Han incomplert promeses i sovint les han tornat a portar a la següent taula de negociació, o les han desballestat a l’hora de concretar els detalls en comissions “tècniques”. Tot això mentre els polítics d’ERC intentaven vendre aquestes jugades a l’electorat, amb èxit limitat.
Taula de diàleg i amnistia
La demanda més abordada públicament i contestada pel nacionalisme espanyol és la llei d’amnistia. Una amnistia que, des de dimarts, inclou també les causes dels CDR i Tsunami democràtic. I és que cal recordar que sota la taula de negociació i la suposada desescalada del conflicte pateixen encara les més de 4.200 represaliades. Una amnistia que, segons PSOE-Podemos, ha d’incloure també els policies antiavalots imputats perquè l’1 d’octubre van cometre abusos i es van saltar protocols d’actuació.
En aquest bloc de l’acord s’hi inclou una nova taula de diàleg entre governs, que ha de tenir alguna figura neutral de mediació, així com una taula paral·lela de partits que, s’entén, busca incloure almenys el PP en la negociació per fer-la més representativa i estable, o per convertir el PSOE en el policia bo.
Com a la primera “taula de diàleg”, el contingut, resultats esperats i calendari d’aquest segon experiment són molt incerts. En cas que s’hi parli de referèndum, s’anirà més enllà d’explicitar les postures oposades que ja coneixem? La utilitat d’aquesta taula és, en el millor dels casos, que la seva existència certifica oficialment que existeix un conflicte polític, si és que això serveix d’alguna cosa.
Finançament
L’acord PSOE-ERC inclou també alguns elements vinculats al finançament, part important del conflicte nacional que patim. Per una banda inclou una condonació o anul·lació d’un 20% del deute de la Generalitat, equivalent al traspàs de 15.000 milions d’euros. Per l’altra, inclou un petit fons de finançament addicional fins el 2030 que es justifica per finançar despeses associades als Mossos d’Esquadra, les presons i recerca. També planteja una comissió bilateral per abordar el problema estructural de finançament, que pot quedar perfectament en no res però almenys insinua la condició específica de Catalunya.
Aquesta important condonació del deute es realitzaria via Fons de Liquiditat Autonòmica. El FLA és un mecanisme habilitat l’any 2012 per tal que les autonomies poguessin endeutar-se amb els mercats financers a través del govern espanyol, ja que no ho podien fer directament. Va permetre estalviar-se importants interessos mutualitzant el deute i va fer sostenible les finances d’algunes autonomies com Catalunya, que el 2012 no ho eren.
Tanmateix, el FLA va esdevenir també un mecanisme de centralització, ja que l’Estat espanyol es va anar convertint, any a any, en el principal creditor de la Generalitat catalana i d’altres autonomies. Això implicava, a més, que el govern espanyol usava aquest major grau de dependència financera per exigir determinades actuacions i remissions d’informació, en unes finances ja de per si molt intervingudes per Madrid.
A finals 2022 el deute de la Generalitat de Catalunya ascendia a 79.135 milions, 84.311 englobant tot el sector públic, fet que suposa un 33% del PIB. D’aquests, 70.971 milions es corresponen al FLA o fons similars. Catalunya ha estat enganxada al FLA que li subministrava el govern espanyol, fins a consumir-ne el 41% dels fons. La pregunta és: qui és el culpable d’aquests problemes de deute?
És a dir, amb aquesta condonació de deute el govern espanyol ens regala indirectament 15.000 milions i això, a més, suposa un estalvi d’interessos de 1.300 milions anuals, no poca cosa. Tanmateix, hem de ser capaços de mirar la foto general i preguntar-nos quin és el motiu d’aquest deute. El nacionalisme espanyol respon indignat a la mesura de Sánchez, com si el deute català (i valencià i balear) fos culpa d’una mala gestió autonòmica que ara anessin a pagar els espanyols. En realitat la causa principal d’aquest deute diferencial és el model de finançament autonòmic i les balances fiscals.
Per una banda existeix un problema financer vertical entre govern central i autonomies de règim comú (excloent les forals). En termes de finançament les autonomies no són realment autònomes. Mentre aquestes carreguen el gran i creixent cost de l’Estat del benestar com salut i educació, el govern central els va privant d’ingressos com són els dos increments d’IVA aprovats per Rajoy. Això fa que, des de 2012, els ingressos de l'Estat s'hagin incrementat un 89% mentre els de les autonomies només pujaven un 41%.
Per l’altra, existeix un conflicte financer horitzontal entre autonomies privilegiades i autonomies discriminades negativament, un conflicte que es mesura per les balances fiscals. La darrera balança, calculada pel 2021, oferia un dèficit català enorme de 22.000 milions, un 9,6% del PIB català, per sobre de la mitjana històrica ja alta del 8%, i per sobre de l’import que ara ens perdonen amb supèrbia. Aquest dèficit s’expressa en la desinversió del govern central i en un model de finançament autonòmic decretat unilateralment per Madrid i mancat de justícia.
Així, si Catalunya aporta per habitant al model de finançament un 18% per sobre la mitjana, rep un -12% comptant la paritat de poder adquisitiu o cost de vida diferencial, passant de ser la tercera comunitat en capacitat financera a la penúltima en recursos disponibles per oferir serveis públics. Tot això excloent País Basc i Navarra, comunitats a les quals se’ls reconeix realment l’especificitat nacional i disposen de poder real gràcies al concert econòmic.
El nacionalisme espanyol ha reaccionat furibund a la proposta de condonació parlant de privilegis catalans i de com els espanyols estan pagant als catalans el tro de Sánchez. El PSOE ha respòs aclarant que aquesta mesura s’aplicarà a totes les autonomies. I, com que les comunitats catalanes som les més endeutades, aquesta quitança proporcional ens afavoreix. Siguem conscients que per ordre de deute sobre el PIB les autonomies sobreendeutades són País Valencià, Catalunya, Castella-La Manxa, Múrcia i Illes Balears.
El sistema de finançament autonòmic centralista i desigual ha enfonsat les autonomies catalanes des de la Transició. Un cop enfonsades, i aprofitant la crisi de les finances públiques de 2011-2013, ha vingut a salvar-les amb un sistema de suport financer, el FLA, que implicava un negoci bancari cobrant interessos i un major control sobre les finances catalanes. No, no ens estan ajudant, ni amb el FLA ni condonant part del deute, i resulta insultant tal afirmació.
Tampoc té sentit que cada reivindicació del nacionalisme català s’acabi aplicant a totes les autonomies, en un intent de dissoldre el conflicte nacional en un problema administratiu. Les autonomies són la resposta a un problema polític, que és el conflicte nacional, i no té sentit atorgar a una majoria d’espanyols una autonomia que no desitgen, i que sempre impulsa Catalunya.
Contravenint un dels objectius del nacionalisme català en general i dels negociadors d’ERC en concret, aquesta mesura pactada a l'acord amb el PSOE no suposa una millora estructural del finançament. No es resol el problema i la discriminació que patim. La Generalitat de Catalunya seguirà endeutant-se i depenent de les paguetes i la falsa generositat de Madrid, que cada 4 anys podrà comprar-nos els vots d’investidura amb els diners que abans ens han tret.
Rodalies, un greuge odiós
Un altre àmbit clau del conflicte nacional són els greuges que patim els catalans per un sistema ferroviari degradat. Si bé l’aposta pel ferrocarril ha estat deficient arreu d’Espanya i s’ha deterioriorat entre 2010 i 2020 per una desinversió general, a Catalunya aquesta desinversió ha estat especialment greu al llarg de la història, en una política que només es pot definir com a discriminació nacional.
Així, entre 1990 i 2018 Rodalies de Barcelona ha rebut una inversió semblant a la de l’àrea metropolitana de Cadis, tot i triplicar la població. Una inversió equivalent a un terç de la de Madrid, que s’ha emportat gairebé la meitat del pastís. I cada cop que es feien promeses d’inversió i es pressupostaven, aquestes s’incomplien: Per cada 100€ pressupostats a rodalies catalans, només se n’han gastat 24€, mentre a Madrid per cada 100€ pressupostats se’n gastaven 153€. A Madrid s’han ampliat en 20 anys 84 quilòmetres de vies, mentre a Catalunya s’ampliaven 0 km. Una discriminació territorial que ha denunciat la mateixa AIREF, ens públic del Ministeri.
Entre els anys 2010 i 2012, la inversió executada per l’Estat en ferrocarrils catalans va caure a la meitat, des de prop dels 1.000 milions als 470, i durant 10 anys mai va superar els 250 milions. Si bé des de 2021 s’ha incrementat la inversió, amb prou feines s’ha aconseguit evitar el col·lapse, i el dèficit històric implica la necessitat d’una sostinguda inversió durant anys per superar les actuals deficiències
Les mateixes dades oficials d’Adif, l’empresa estatal responsable de les infraestructures ferroviàries, confirmen el que ja experimentem els prop de mig milió de persones que usem diàriament aquesta xarxa: els retards en rodalies s’han doblat des de 2012, amb incidències incrementant-se fins cobrir el 80% dels dies. Si bé el problema principal és de manca d’inversió, com dèiem, hi ha factors atribuïbles a Renfe, com és la manca de cobertura de jubilacions de maquinistes els últims anys.
Això ha portat a un rebuig social a Renfe-Rodalies, que no s’observa entre els usuaris de les línies gestionades per Ferrocarrils de Catalunya i que no pateixen quasi incidències. Aquest rebuig a Renfe ha incrementat la demanda social del traspàs d’aquesta competència, una demanda que ha crescut i que ja comparteix el 83% de la població catalana, segons el CEO.
Però, Rodalies no s’havia traspassat ja? No. Sobre el paper des de 2010 la Generalitat era la titular del servei, però el control efectiu el tenia el Ministeri, ja que aquest controla Adif i Renfe, que són qui ofereix el servei. La Generalitat només n’era el client. A més, la Generalitat no disposava dels fons necessaris transferits, i podia fer poc més que decidir horaris, freqüències i tarifes, dins el marge que li oferia Renfe i Adif.
El nou traspàs de Rodalies
L’acord PSOE-ERC inclou aspectes integrals en relació al traspàs de Rodalies, una competència gens menyspreable i molt esperada. Implica aconseguir el control econòmic real del servei 15 anys després que es pactés el traspàs amb Zapatero. Un control que permetrà oferir un servei més proper i més sotmès a les necessitats de la població del territori, que ara mateix pateix amb absoluta impotència les mancances del servei gestionat despòticament des de Madrid.
Primer, aquest acord implica el traspàs d’operadora: Convertir la marca Rodalies de Catalunya en una empresa pública controlada per Estat-Generalitat que substituiria Renfe. Aquesta empresa, que controlaria els trens i maquinària, tindria una majoria simple catalana, però en “acords considerats estratègics” segons els estatuts caldria el suport de la part espanyola.
Segon, implica el traspàs de la infraestructura: vies i catenàries, senyalització, estacions i sistema informàtic. Aquesta infraestructura, actualment en mans d’Adif, seria assumida per Ifercat, empresa de la Generalitat de Catalunya. I s’ha exposat que tal canvi de vies i estacions té la complicació del solapament amb les línies regionals, mitja distància i internacionals, que a priori no serien objecte del traspàs.
Així mateix, l’acord inclou el compromís d’aportar recursos necessaris per al bon funcionament de la xarxa i inversió necessària, cobrint el dèficit històric. El PSOE així s’ha compromès a transferir els 335 milions anuals pel cost anual de prestar servei, restant ja els ingressos per bitllets, així com altres despeses extraordinàries previstes.
Entre les mancances d’aquesta part de l’acord trobem el següent:
- Només es defineix com a objecte del traspàs les línies de rodalies Maresme R1, Papiol-Hospitalet-Vic-Puigcerdà R3, Sant Vicenç de Calders R2 sud. Si bé ERC planteja que el procés inclourà totes les línies i no només de rodalies, ni l’acord firmat ni el PSOE diuen el mateix.
- En el sentit anterior, existeix un problema que són les línies que connecten amb França o amb altres autonomies, que són definides com a interès general i que fins i tot la Constitució estableix que no es poden traspassar a les autonomies, si bé la figura de la societat mixta pot resoldre jurídicament aquest problema.
- Segons com es concretin els estatuts de la nova empresa Rodalies de Catalunya, el traspàs esdevé més o menys real. Els detalls d’aquest redactat, no pactats, esdevenen claus.
- Existeixen molts detalls a abordar per aquest traspàs, que és complex. Aquests s’aniran definint per una comissió “tècnica”, que detallarà el que es traspassa, la forma jurídica i la contraprestació econòmica dels costos traspassats. Aquests detalls, sobretot la contraprestació econòmica, han bloquejat i anul·lat alguns traspassos anteriors.
- Hi ha una manca de calendari clar, amb la previsió que el traspàs s’allargui durant la legislatura. Si bé el traspàs és complicat, la manca de calendari resulta amenaçant. Ja Rajoy va aturar l’anterior traspàs iniciat per Zapatero.
- El compromís d’inversions, problema central, segueix depenent de la voluntat unidireccional i canviant de Madrid. Els experts estimen que manquen entre uns 10.000 i 20.000 milions d'euros en inversions a desplegar durant diversos anys per poder dotar el servei d’una qualitat suficient. Mentrestant, les incidències seguiran, però ara qui haurà de donar la cara per elles serà una Generalitat que no pot arreglar-les.
Un aspecte complicat del traspàs és el personal. No només queden aspectes importants a definir per tal de donar seguretat, als treballadors els preocupa l’empitjorament de les condicions. Sobretot, el problema rau en què Ferrocarrils de la Generalitat té un conveni amb condicions per sota de les de Renfe (salaris, vacances, horaris, rotacions), hi ha dubtes sobre el traspàs de drets adquirits com l’antiguitat, i la mobilitat arreu de l’Estat d’aquests treballadors es trobaria amenaçada, sent el 85% de fora Catalunya que estan aquí, en gran part, per fer punts per antiguitat.
En principi el personal es subrogaria a la nova empresa mantenint les condicions anteriors. Així ho han defensat els governs, tot i que els treballadors argumenten que no tenen prou garantia per escrit. També es contempla que la societat mixta pacti la mobilitat de personal amb Renfe via conveni. Tot i això, es preveuen resistències del Sindicat Ferroviari, que ja va convocar vaga l’octubre de 2021 com a oposició al traspàs.
Límits i debilitats del pacte
En conjunt estem parlant d’un pacte important en termes de conquestes palpables, sobretot pel que fa a Rodalies. Tanmateix, convé llistar un seguit de limitacions i debilitats profundes:
- La Generalitat i els partits nacionalistes catalans segueixen sense poder exigir res ni obligar al compliment dels compromisos al govern de Madrid. L’execució dels acords segueix depenent de qui ocupa la presidència espanyola, que pot ser un PSOE que traeix deslleialment els acords o un PP que directament estripa els compromisos, com la disposició addicional tercera de l’Estatut. "Si no compleixen”, diu Junqueras, “l'acord cau i també els nostres compromisos", però això sona a una altra amenaça buida. Si PSOE incompleix un acord, a la següent taula de negociació ens tornarà a vendre la mateixa pastanaga.
- El diable s’amaga en els detalls. Els acords no semblen prou definits i el seu desenvolupament depén de comissions on apareixeran discrepàncies importants. Tanmateix, quan apareguin, Pedro Sánchez ja haurà estat elegit president i ja no requerirà res dels catalans.
- Per a l’Estat, per al PSOE-PP, ralentitzar o aturar els traspassos resulta no només interessant ideològicament. També resulta interessant en termes de partit. Mentre s’estigui traspassant una competència, els partits catalanistes donaran suport al PSOE per por que aquest freni el traspàs o entri el PP i directament el tombi. Esdevenim presoners sota xantatge.
- Existeixen algunes vaguetats importants a l’acord i diferències entre la lectura del pacte que en fa ERC i el PSOE. No és només que cadascú intenta defensar el pacte davant del seu electorat, ideològicament oposat. Per exemple, mentre Junqueras donava a entendre un traspàs gradual de totes les línies, el PSOE es limitava a parlar de les línies que apareixen a l’acord. Primer dia i ja existeixen discrepàncies.
- Qualsevol traspàs de competències ha de tenir un traspàs de finançament. Sense autonomia financera no hi ha autonomia política real i som simples pagadors del que ens diu Madrid. Sense ni tan sols concert fiscal som poc més que una província carregada de fanfarroneria. Sense recursos l’únic que tenim és un problema entre mans, un nou servei que no podrà funcionar però pel qual haurem de donar la cara. En aquest sentit, traspassar competències només per la banda de la despesa esdevé perfecte pel nacionalisme espanyol per desacreditar el catalanisme.
- Tinguem present que el PSOE explica a Espanya aquest pacte com una forma d’estabilitzar el règim polític i neutralitzar l’amenaça independentista.
- Per acabar, resulta una mica denigrant la negociació, si la mires fredament. No només per la desigual correlació de forces, sinó també per la naturalesa del contingut. Negociem que no ens reprimeixin per haver celebrat un referèndum. Negociem que ens paguin una part del que ens roben amb el sistema de finançament. Negociem que compleixin compromisos anteriors o imperatius legals que es salten com volen. I no estem batallant per res que atempti contra el nucli de l’Estat, com podria ser un referèndum.
Desconec quina estratègia han de dibuixar els partits que lluiten per aquest país. No m’oposo, al contrari, a avenços nacionals com el desitjat traspàs de Rodalies o la condonació de part del deute injust que carreguem. Però està clar que ens trobem en una situació indigna i inacceptable. Sota un règim espanyol deslleial i catalanòfob negociem la forma de les cadenes i el color de les parets de la cel·la.
