Escriure una història del catalanisme al 2021 és ser un avançat, o anar sempre a la cua de tot.

Fer-ho posant en dubte el relat hegemònic d’aquest corrent polític, cultural i social durant anys i panys, que és burgès i de dretes (el relat) des que Pujol en va prendre les regnes..., és ser un valent, o no tenir esme.

Posar-lo en solfa defugint les acusacions de dretà i burgès que, fent el joc a dretans i burgesos, uns suposats «pensadors» d’esquerra li van atribuir ja al segle XX és ser valent, no tenir esme i mil coses més que mereixen un aplaudiment.

I, en la reescriptura (tota la història s’escriu i es reescriu perquè sempre és fruit del seu temps, de la classe i del gènere de qui escriu), fer-ho afegint a aquest corrent gent de mal viure però sobretot de mal pensar i fer, és no tenir por.

Escriure-ho tot en un llibre i posar-lo a la venda per tal que la gent el llegeixi, n’opini i el debati és tota una aventura.

I fer tot això amb una base solidíssima a nivell històric, ideològic i de lectures, de referents en definitiva i de saber estar al món és el que ens hauria de convèncer que cal llegir Una nova panoràmica de la història del catalanisme de Xavi Milian editat per Pagès Editors.

Es tracta d’un llibre assumible per a la majoria de lectores i lectors d’aquest país, fins i tot per a qui mai no posa els peus en el jardí de l’assaig i prefereix altres gèneres més amables o que senzillament li abelleixen més. I aquí cal lloar la feina de l’editorial, alhora que criticar-la perquè el llibre tenia el doble de pàgines, perquè el resultat final ha estat un llibre dens alhora que llegívol, i això és important.

A les seves pàgines hi trobareu el que el títol explica i resumeix, una història del catalanisme que parteix d’una crítica al passat que porta a aquest present. La crítica no ha de ser necessàriament negativa, és clar, i és en aquest sentit que Milian analitza a fons, en la primera part del seu llibre, les històries del catalanisme que precediren la seva, no totes però sí les més rellevants segons la seva opinió. Així, ens parla del Resum d’història del catalanisme de Rovira i Virgili, d’El problema nacional català publicat del PSUC i escrit per Francesc Vicenç i Jordi Solé Tura, de la Panoràmica del nacionalisme català de Fèlix Cucurull, de la Història del nacionalisme català d’Albert Balcells, del (Nou) resum d’història del catalanisme de Josep Termes i de La formació d’una identitat de Josep Fontana. Mirant-vos el títol del llibre i comparant-lo només amb els de les obres que acabo d’escriure podreu intuir quines d’elles apareixen com a referents més propers de la que ara ens ocupa, sense que per això la resta deixin de ser interessants. I dic això perquè aquest és un llibre en què l’autor pren partit, tria i es mulla davant d’aquestes obres que no són només «història» sinó, sobretot, proposta de futur, tal com passa amb qualsevol llibre d’història escrit sobre un moviment que continua viu i ben viu. I, sobretot, com passa amb el que tenim ara aquí.

La segona part del llibre tracta el fracàs de la uniformització i de la construcció de l’estat nació espanyol. És una part en què tant s’entra en la impossibilitat de fer un estat homogeni com en qui ho fa i en aquest punt la seva aportació, sense ser nova, resulta més que interessant. En resum, podríem dir que la burgesia catalana és la constructora bàsica d’aquest Estat espanyol davant del qual, quan no respon als seus desitjos de domini o modernització (digueu-li com vulgueu), construeix formes polítiques com la Lliga Regionalista, part d’un catalanisme del qual se’n reclama inventora. Milian demostra clarament que la catalanitat, amb la llengua en el centre, mai no va ser abandonada per les classes populars i que si bé els «patricis», utilitzant la terminologia de Fontana, intentaren de totes totes fer un estat (espanyol) que alhora tingués una nació (espanyola) unificada i, per tant, negadora de la diversitat, els «plebeus» no participaren d’aquest projecte que incloïa l’abandonament de la seva llengua. El projecte espanyol, però, va fracassar, la modernització de l’Estat que pretenia la burgesia catalana no va tenir lloc de la manera que ells havien previst i, conseqüentment, quan assumiren que a l’Estat no hi pintaven res retrobaren la seva identitat catalana. Aquest retrobament l’anomenaren Renaixença, una construcció cultural d’una minoria petitíssima mentre a la majoria de la població no li calia renéixer perquè mai no havia mort, mai no havia abandonat la seva llengua.

Entre els «jocfloralescos» i els «xarons», reprenent el llenguatge de l’Àngel Carmona a Les dues Catalunyes, feliçment rescatat per l’autor, són els segons qui ben sovint ha estat desallotjats de la història del catalanisme. I és clar que això passa perquè aquests eren qui s’apropava, formava part i es movia en l’òrbita cultural del federalisme republicà. En canvi, els primers, els «jocfloralescos», han acabat glorificats per aquest relat absurd que fa tants anys que repetim com lloros en universitats i instituts; no a totes ni tots, per sort. Per tant, el qüestionament de la Renaixença entra amb tota la força i esdevé un dels punts per tenir en compte i no abandonar més, perquè aquesta Nova Panoràmica, tot i la relativa brevetat de les seves pàgines i la mida XXL de les seves intencions, és també una història cultural, sempre inseparable de la història social que, alhora, inclou també la política o és directament política.

La tercera part d’Una nova panoràmica... analitza els anys que van des de la restauració borbònica, el 1874, fins al 2006, un període que subdivideix en molt diversos subperíodes que s’expliquen perfectament amb els títols triats per l’autor: ‘Del federalisme al catalanisme (1874-1880)’, ‘El fracàs d’un catalanisme interclassista (1880-1909)’, ‘L’hegemonia conservadora i l’intent de reorganització de l’esquerra (1909-1919)’, ‘L’aparició del tercer catalanisme i del separatisme (1919-1931)’, ‘De la República a la Revolució i la Reacció (1931-1939)’, ‘La reorganització del catalanisme i el naixement de l’independentisme modern (1939-1975)’, ‘Un pacte amb l’Estat (1975-1982)’ i ‘El rellançament dels tres catalanismes (1982-2006)’. Aquesta part compta amb un relat vibrant i brillant, a parts iguals, llegible no només com una història sinó també com un relat coherent i alhora crític amb molts dels fets que s’hi expliquen. El llibre deixa clar que no només Prat, Cambó, Tarradellas o Pujol han estat i són referents del catalanisme sinó que aquest és ple de propostes, visions i maneres de fer radicalment diferents i que aquesta hagin acabat essent «els» referents històrics és més qüestió de la tria feta des de les mateixes institucions que ells van dirigir que d’una altra cosa.

La part final, més curta però ben justificada tant en la seva extensió com en el seu contingut, tracta el període que va des de l’aprovació i la sentència contrària a l’Estatut del territori de les quatre províncies fins ara mateix. L’autor ja havia tractat aquest període en una altra de les seves obres que crec que cal llegir si encara no s’ha fet: El poder del poble. L’autoorganització veïnal dels CDR. El relat torna a ser brillant i alhora incisiu, i es tanca amb una sèrie de preguntes que només l’avenir dels dies ens podrà respondre de forma satisfactòria.

En definitiva, un llibre que cal llegir i, sobretot, debatre, perquè el relat que fa sobre la història del catalanisme, alhora que ampli, serveix, tal com diu el mateix autor, per «reprendre el fil roig de la història.» I per fer-ho cal llegir, debatre, escoltar, dir, pensar i, sobretot, fer.