Es veu que anàvem tan bé que el nostre mag de les finances municipals rebia els elogis del seu propi Equip de Govern i d’algun despistat del que s’anomena oposició i que té com a única característica comuna que és formada per gent que no forma part del Govern, una colla de fracassats entre els quals ens incloem si entenem que quan et presentes a les Eleccions l’únic èxit és guanyar-les. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que el Govern de l’Estat copiava del de la Generalitat i exigia al PSC, tal com el d’aquí a la CUP, que li aprovés els pressupostos si volia quatre xavos, quincalla a preu d’or, per fer una piscina olímpica i una mica més. Una piscina olímpica que, diu la publicitat, falsa com un duro sevillano, és perquè en gaudeixin les veïnes de Campclar. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que ens felicitàvem (aquí qui no es felicita és perquè no vol) pel sant, per l’aniversari i per ser aquí i ser com som. De fora estant érem la riota absoluta de qualsevol que tingués dos ulls o un o cap a la cara, però aquí ens felicitàvem. I era mal tarragoní qui no ho feia. Fins i tot sant Fructuós ens felicitava, fins i tot la Tecla fugint del no sant Pau, o el saurí Magí de la Brufaganya... tothom ens felicitava! I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que l’alcalde confiava en el seu voltant i trobava lògic i normal que estiguéssim permanentment a tocar del col·lapse, de la fallida, del desastre... Total, no passava res!, ho fèiem tot tan bé i érem tan agraciats que cap “dels nostres” ens advertís de res que amb vestit nou lluent projectàvem festes i inauguracions. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que no importava que la tela no la notéssim, que les costures no hi fossin, que els botons no cordessin res, que les butxaques no tinguéssim forat perquè no hi havia butxaques, que les corbates tinguessin tacte de corda i les rialles mentre ens les emprovàvem fossin impostades i atenguessin, sobretot, a pensar “quina hòstia que es fotran!, quina hòstia que ens fotrem!”. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que cada cop més fèiem més plens extraordinaris, urgentíssims i superextraordinaris per triar el color de la soga amb què ens havíem de penjar. Plens municipals sense importància, plens entre presentació i presentació d’opuscle de Setmana Santa, entre penitència de la carn i carn de penitent. Aprofito per exhortar Jaume Pujol i Balcells a pagar l’IBI d’un punyetera vegada o a pagar per ocupació de la via pública com qualsevol altre mortal. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que teníem butlla papal (del papa de “papito, dame serrucho”) per gastar, malgastar i endeutar-nos fins al màxim. Gastar, malgastar i endeutar-nos fins més enllà del possible.. total, quan s’hagi de pagar els que ara manen i s’endeuten ja no hi seran... I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anava tot tan bé que dir que no a la corda al coll en forma de crèdits i més crèdits i allargaments dels crèdits i del temps de pagar els crèdits i del no res enmig del cretinisme imperant era sinònim d’antitarragonisme. Antitarragonisme. Lluïa la Tarragona il·luminada i deia públicament què cali pensar, què calia dir, per ser bons tarragonins, per ser bones tarragonines. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que tenir micròfons davant del morros permetia dir ximpleries sense parar, enredar qui es deixava enredar i pensar que si no m’entenen jo ja m’entenc.  I quan m’entenc, els meus m’entenen i, si no, millor encara. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que calia dir prou i és ara que ho tornem a dir. Prou! Són vostès una colla d’incompetents, són un perill per a aquesta ciutat, per a les arques municipals, per al nostre futur com a persones que vivim en aquest espai, per a Tarragona tota, per a tota Tarragona. Deixin d’endeutar aquesta ciutat i deixin de mostrar la seva inutilitat ple extraordinari rere ple extraordinari superurgent. I pleguin ara que encara hi són a temps, perquè avui i aquí el mag de les finances ha fet el seu darrer truc i ha fet llufa. I ja ho pagaran los nois...

Es veu que anàvem tan bé que avui acabem cantant. 1975, Al Tall, “Cançó popular del País Valencià”, “Que vinga la llum”, aquella que diu:

Que vinga, que vinga, que vinga la llum

i que al senyor alcalde li peguen en lo cul;

les bigues són plantades i la llum ja vindrà,

i que el senyor alcalde se'n vaja a Panamà.

O, millor encara, enllaçant amb les darreres paraules de l’alcalde Ballesteros al Ple Municipal Extraordinari i Urgent del 5 d’abril de 2017:

“Molt lluny d'aquí a l'altra banda del món és on

viuen contents els barrufets.

El nostre poble és el país on tot es pot fer,

si tu barrufes jo també.

Però alerta, aneu amb compte, molt a prop hi ha qui us vigila

Ai, si us agafa en Gargamel...”

Es veu que anàvem tan bé... que ja ho pagaran los nois...