Passo l’última pàgina d'”Apóstoles y asesinos”, la darrera novel·la d'Antonio Soler, i no puc fer res més que recomanar la seva lectura a qui dubti sobre què llegir ara mateix o d'aquí a uns anys. Hi vaig arribar amb la prevenció que sovint tinc davant de les propagandes exagerades d’algunes editorials quan fan promoció de les seves novetats i en surto amb la seguretat que un dia o altre tornaré a banyar-me en el seu riu de tinta.

He passat dies molt entretinguts, recorrent les vides, els carrers, les idees i els pensaments de la Barcelona del primer terç del segle XX des dels ulls d’alguns dels seus protagonistes. Però, sobretot, he passat uns dies amb els ulls oberts i el cap bullint de saber i pensar que cada cop que la feina m'ho permetia tenia esperant-me aquesta colossal obra sobre la lluita de la nostra classe obrera a començament del segle XX. Amb tot això, sí que he de dir que el títol és clarament millorable, però un punt negatiu contra molts altres que són absolutament positius no enfosqueix el balanç, ni molt menys.

No conec massa la literatura castellana contemporània però és evident que Soler en deu ser un dels escriptors capdavanters. Almenys pel que jo n'he llegit en aquestes pàgines i per les referències que sobre ell vaig buscar abans de començar la lectura. El sol fet de saber que és membre fundador de l'Orde del Finnegans, amb Lago, Jordi Soler, Vila-Matas i Malcom Otero Barral, i que com a tal venera l'”Ulisses” de Joyce, li aporta com a mínim una intenció literària que ràpidament me'l va fer separar dels creadors de literatura de consum que sovint avorreix fins i tot les pedres alhora que té l'única intenció d'esdevenir producte. Aquesta novel·la, és clar, no és només producte i per això, per dir-ho de forma resumida, es pot rellegir.

“Apóstoles y asesinos” té una intenció clarament divulgativa i popularitzadora d'un període històric d'aquest país i de les lluites desenvolupades per la seva classe obrera sense caure ni en simplificacions ni en superficialitats, tot embolcallat amb un domini total de la narrativa amb tècniques diverses i en alguns casos arriscades que separen la novel·la del best seller alhora que no deixen de fer-la més interessant i entretinguda.

El centre de l'obra és la biografia de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i dels seus inseparables amics Layret i Companys. No hi surten sols, és clar, i per les pàgines del llibre hi circulen sindicalistes com Pestaña, confidents com els Rull, i criminals com Martínez Anido i Arlegui, però tampoc hi són sols, ja que el protagonisme és majoritàriament col·lectiu i són centenars els personatges reals que hi estimen, viuen i moren; i molts d’aquests morts, com a conseqüència d'impactes de bala ja que bona part de la novel·la es desenvolupa durant els anys del pistolerisme barceloní.

He anat dient “novel·la” a aquest llibre i si bé es clar que es tracta d'un text narratiu, és ben clar també que la informació de recerca i aplec històric que conté el podria situar en un altre espai més proper a la divulgació de la història contemporània, amb nombrosíssimes fonts utilitzades i, això sí, no citades pel fet que la voluntat de l'autor en aquest cas és posar la literatura al servei de la història i del relat biogràfic. I ho aconsegueix sense cap mena de dubte.

Entre els seus nombrosos capítols -la novel·la passa de les 400 pàgines- crec que cal destacar-ne dos. D'una banda el que porta per títol “Barcelona Traction Light and Power” que, com el seu nom indica, tracta i desenvolupa la vaga de la Canadenca, i ho fa tan bé i de forma tan entenedora i clara alhora que emocionant, que crec que se'n podria fer una separata que triomfaria entre els lectors menys llegits però més conscients. El segon capítol que crec que cal assenyalar és “La Mola”, en què l'autor barreja desenes d'històries personals d'anarquistes i membres del Sindicat Lliure abans de perpetrar atemptats o de ser assassinats amb les paraules de reflexió sobre el sindicalisme de Seguí escrites des de la presó de la Mola de Maó. La forma acomboia el fons i fa que aquest prengui una volada que converteix els textos de teoria anarcosindicalista de Seguí en poesia.

Crec que aquests dos capítols són dos dels punts forts del llibre, però la seva totalitat i el plaer de llegir història en majúscules amb un treball immens de documentació i sense caure en el relat fàcil i la novel·lització efectista el situen molt amunt entre les obres literàries que tenen com a centre argumental el moviment obrer i l'anarquisme en particular. Que vagi de gust. Així acabo.