Si escrius per a tu mateix, escrius per al món. O, dit d'una altra manera i evocant Fuster, potser els llibres no poden substituir la vida però tampoc la vida pot substituir els llibres. Són dues de les reflexions, acostades una a l'altra i pròximes més que molt, que he tingut al cap aquesta tarda desganada després de la migdiada i de passar per la llibreria a descobrir algú que mai ho havia llegit abans. És una de les activitats de risc a què en una ciutat com Tarragona el cos ens pot portar si acostumem a perdre'ns pels prestatges d'alguna de les quatre llibreries que s'hi poden freqüentar.

Avui hi he descobert un desconegut que ja coneixia. es tracta d'Iñaki Uriarte, de qui feia anys que veia les portades fosques, negres, dels tres volums de diaris que Pepitas de Calabaza li ha publicat els darrers anys, el darrer el febrer de 2015. Que Uriarte publiqui a Pepitas és una autèntica garantia perquè fins al dia d'avui no he trobat encara un sol llibre d'aquesta editorial "amb menys projecció que un CineExín" que no m'hagi seduït, agradat o s'hagi convertit en imprescindible en el meu cap literari.

Però ja se sap que a vegades la por o el desconeixement, que gairebé sempre són el mateix, ens allunyen d'allò que més ens pot plaure, que ens pot acostar al màxim plaer estètic i per tant vital. Allunyat d'Uriarte per pur desconeixement, avui afirmo, després d'unes hores de lectura i gaudi amb ell, que tinc tantes lectures pendents amb ell com són els tres volums publicats fins ara dels seus diaris.

Perquè Uriarte escriu diaris ("Diarios" és el títol dels seus tres llibres amb els anys corresponents de cada un), diaris en què parla sobretot d'altres escriptors, sobretot de llibres i per tant, també, de vida. La seva és una vida discreta, igual que la seva escriptura, però culta, cultíssima, referencialment culta i alhora clara i senzilla. En el primer dels volums cita, entre cent noms més, Pla i la seva defensa de l'estil diàfan i no per això simple. Clar i senzill però no simple.

Caure a les pàgines dels textos d'Uriarte és com veure el món pels seus ulls, notar com la literatura encara avui és capaç de salvar-nos de fanatismes, ximpleries i etnicismes ximples i anul·ladors. D'una tradició que és clarament hereva de Montaigne (xalaria sense dubte amb els diaris de Fuster, de fet potser per això m'ha agradat tant) i de la tradició europea que va del Sthendal més observador i menys novel·lista al Proust capaç de novel·lar el no res diari, els seus diaris ho toquen tot, tot allo tocable.

Si us hi voleu perdre algun dia, deixeu que us amari la seva escriptura i gaudiu-ne sense pressa. Perquè la vida, ja ho deia Fuster, tampoc pot substituir els llibres...