Els comunistes i el 6 d'octubre de 1934

Com es sabut, el 6 d'octubre de 1934 es va produir a Catalunya una revolta contra el govern reaccionari de la República del bienni negre. Va ser convocada vaga general revolucionària per part de l'Aliança Obrera, al mateix temps que Lluís Companys proclamava l'Estat català. Tot i no ser plenament coincidents, el cert és que els grups d'obrers, la Guàrdia d'Assalt al servei d'una Generalitat que feia costat als vaguistes, i els escamots per l'Estat Català van coincidir en un mateix costat, en un aixecament al mateix temps institucional i popular, en el que les fites revolucionàries i les nacionals passaven a confondre's. Per l'Aliança Obrera, l'objectiu era clar: aprofitar la revolta per assolir un trencament d'abast social que anés més enllà de l'establiment d'un nou estat. Com per alguns de nosaltres ara, canviar per canviar-ho tot.

Davant la situació aquesta va ser la reacció del govern espanyol: declaració de l'estat de guerra, bombardeig del Palau de la Generalitat, detencions massives, suspensió de l'Estatut, ocupació militar del Parlament i nomenament d'un coronel de l'exèrcit com a President de la Generalitat. La repressió va provocar 46 morts entre els insurrectes; 20 morts entre l'exèrcit, guàrdia civil i afins al govern espanyol, i 8 morts per trets accidentals. Total 74 morts, més un nombre indeterminat de ferits que van morir posteriorment.

Però, quina era l'adscripció política d'aquestes 46 víctimes que van fer costat a Lluís Companys l'octubre de 1934? En Josep A. Carreras n'ha fet el seu recompte, intentant establir la filiació política de cadascun.

Vegem. Vuit dels morts eren membres dels escamots d'Estat Català. Va haver dos dels morts a l'Hospitalet de Llobregat que eren de la CNT, un sindicat que com a tal no va recolzar la revolta, però del qual nombrosos comitès van acabar intervenint-hi, en alguns casos proclamant el comunisme llibertari, com a Granollers i a Sant Boi. No se sap amb certesa, però és probable que la majoria de les altres 36 morts fossin aportades per l'Aliança Obrera, una organització essencialment impulsada i composada per militants marxistes, sense que coneguem la militància concreta de la majoria de caiguts. Si que tenim informació d'alguns casos, com la dels militants del Partit Comunista de Catalunya —el PCC— que van ser abatuts per la Guardia Civil: Valentí Felipe, a l'Arrabassada; Salvador Echauri, a Sant Cugat, i Josep López i el seu pare, Gaspar López, a Terrassa. Del Bloc Obrer i Camperol va morir a l'Arrabassada, la Teresa Vives.

Especialment heroica va ser la defensa del local del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria, a la Rambla Santa Mònica, on s'havien atrinxerat un grup de militants comunistes. Una placa recorda l'esdeveniment i les seves víctimes. Canonejat per l'exèrcit, allà van perdre la vida Amadeu Bardina, del PCC, i Manuel González Alba i Jaume Compte, del Partit Català Proletari. Cal subratllar la importància històrica d'aquest darrer. Compte, que va ser qui va dirigir els escamots de defensa de la República Catalana proclamada per Macià l'any 1931, no va voler acceptar la Conselleria de Treball que aquest li va oferir i després es negà a acceptar l'absorció d'Estat Català dins Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser aleshores quan va impulsar la fundació d'un nou partit, inicialment anomenat Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra, més endavant, Estat Català-Partit Proletari, del que sorgí més endavant el PCP, del que en Compte n'era dirigent en el moment de la seva mort a mans de les tropes del generar Batet.

Indispensable per conèixer a fons aquests esdeveniments i el paper dels comunistes és la compilació d'Arnau González, Manel López Estévez i Enric Ucelay da Cal, 6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (Base, 2014).

La resta de la història ja és o hauria de ser sabuda. El setembre de 1935 dos dels partits d'aquella Aliança Obrera —Esquerra Comunista i el BOC— creen el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i el 26 de juliol de l'any següent, poc després de la victòria sobre el feixisme als carrers de Barcelona, altres partits d'aquell front o pròxims, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la federació catalana del PSOE, es troben al Bar del Pi per constituir en Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va protagonitzar l'única oportunitat en la que un organisme internacional reconeixia el dret de Catalunya a estar representat per una delegació nacional pròpia i independent: la Tercera Internacional Comunista.

Aquests dies, en el que hem conegut la portentosa conversió a l'independentisme del catalanisme de dretes, convenient resulta recordar en nom de quines ideologies i de quins valors s'ha donat històricament la cara, a l'hora de la veritat, per l'emancipació nacional del poble català, és a dir pel trencament de les cadenes que l'oprimien des d'allà..., i des d'aquí.