L'Assemblea General es reuneix cada tres mesos i totes les sòcies valoren la feina feta i estableixen el treball a desenvolupar al llarg dels següents tres mesos. Quinzenalment es reuneix l'Assemblea de Coordinació, oberta també a totes les sòcies, tot i que a la pràctica en formem part entre 7 i 9 persones de manera estable. Aquesta Assemblea de Coordinació concreta les activitats, s'encarrega de la seua organització i gestiona el dia a dia del local.
El Casal Popular és una entitat assembleària i autònoma. Són les actuals 72 persones associades, mitjançant les assemblees generals i de coordinació, les que decideixen el quefer quotidià del Casal. El Casal, com a espai físic amb pretensió de vincular el màxim de gent en la lluita per la dignificació, en clau de progrés, de la cultura catalana a Alacant, té les portes obertes a totes les associacions que desitgen utilitzar el seu espai. En aquests dos anys i mig han utilitzat el Casal Popular Tio Cuc de manera permanent o esporàdica una gran quantitat d'associacions, com ara les Fogueres Populars i Combatives, el Col·lectiu Feminista l'Aparadora, Escola Valenciana, l'Esquerra Independentista, la Plataforma de Lluita contra les Retallades o el Moviment de Resistència Global, per posar alguns exemples.
En el temps de funcionament del Casal ens hem centrat en la feina fundacional de la nostra entitat: dignificar la cultura catalana mitjançant el foment de la cultura popular, la llengua i la memòria històrica. Hem realitzat desenes d'activitats en les que hem coincidit amb activistes i associacions molt properes, tot i que no tenim cap tipus de coordinació estable. Aquest és justament un dels propòsits del proper any, aconseguir una major vinculació amb altres entitats de la ciutat, ja que a soles mai podrem aconseguir els nostres objectius. El Lip Dub organitzat el passat mes de juny juntament amb el grup El Diluvi, i que ha superat les 16.000 visites, ens va donar la possibilitat de contactar i conèixer desenes de persones i associacions que van participar de manera entusiasta i que han començat a deixar de veure el Casal i el valencià com quelcom alié a la seua realitat. Al mateix temps sí que hem aconseguit una coordinació estable amb amb altres entitats del sud amb les quals organitzem la Macromona, un festival en temps de Pàsqua, i el 25 d'abril a Alacant, com ara els Joves d'Elx per la Llengua, el Casal Jaume I de Monòver, el Col·lectiu Saginosa d'Ibi o l'Empelt de Callosa.
Com hem comentat adés, les activitats del Casal s'orienten al voltant de tres eixos de treball: la cultura popular, la llengua i la memòria històrica. A partir d'aquí, hem desplegat un calendari d'activitats molt intents: xarrades, rutes guiades, concerts, tallers, cursos de valencià, etc. Entre febrer i abril, per exemple, entre les que organitzem com a Casal i les que organitzen diferents col·lectius, totes les setmanes hi hauran activitats al local. Totes són importants per a nosaltres, les que acudeix poca gent i les que omplen el local, però estem especialment satisfetes de dues, que s'han consolidat com a fites anuals ineludibles a la ciutat: el Sopar d'Hivern, al qual segueix una nit de cant improvisat, i l'Homenatge a Miquel Grau, que coincideix intencionadament amb el nostre aniversari.
La feina del Casal no la plantegem a nivell de barri; de fet, en Alacant poques entitats treballen des d'aquesta perspectiva. No tenim una incidència major en la zona cèntrica compresa entre la Plaça de Bous i el Mercat Central, que és on es troba situat el Casal, que en qualsevol altra de la ciutat. Sí que creiem que hem tingut una incidència significativa en el col·lectiu catalanoparlant; la majoria continua a casa, però la minoria inquieta ara té un espai on desenvolupar-se políticament i social.
La situació a la ciutat no és senzilla. Aquesta setmana passada, per exemple, la Conselleria d'Educació anunciava la seua intenció de tancar tres unitats d'infantil en valencià, que ve a significar 90 alumnes menys que s'escolaritzen en valencià i que dues escoles a barris perifèrics i populars perden la línia en valencià. Aquest és el dia a dia, el d'intentar resistir en una institucionalitat hostil que té un projecte clar de fer desaparèixer la llengua pròpia. El projecte uniformitzador s'ha vist accelerat des de 2008 amb el tancament de les emissions de TV3 i ha tingut continuïtat amb el Decret de Plurilingüisme. Sense mitjans de comunicació i sense escolarització en català es pot dir que la normalització lingüística està greument ferida, ja que la transmissió familiar del valencià és molt baixa, al voltant del 3%. L'espanyolisme més recalcitrant de la ciutat, de dreta i d'esquerra, vol fer realitat una frase que porta repetint des de 1939: “aquí nunca se ha hablado valenciano”.
El procés de substitució lingüística i de desnacionalització que pateix Alacant des dels anys 30 del segle passat és el mateix que viuen altres ciutats del sud, com ara Elx, Alcoi, València o Castelló. L'única diferència és que Alacant és el model i està més avançat.
Ara bé, que la situació siga difícil no significa que Alacant siga un entrebanc per a aquesta recuperació nacional i lingüística que comenteu. El país divers i complex que tenim inclou realitats que més que complicar o entorpir una desitjada recuperació, la fan encara més imprescindible. Una recuperació que no pot considerar com un mal menor perdre el sud, o que no pot catalogar les alacantines com les valencianes castellanoparlants i de segona que han abandonat irresponsablement la llengua i la cultura comunes. Perquè el sud (i el nord) no som la primera trinxera del català, sinó la darrera.
