Quin mal de cap tot això de la consulta, no? Dues preguntes, una sobre si Catalunya ha de ser estat i una altra sobre si l'estat catalunyès ha de ser independent. Tot i que encara hi ha gent que no entén que hi ha estats que no són independents com Texas o Baviera ni ho volen ser, jo em pregunto si n'hi ha que ho vulguin ser i ho siguin. Perquè em sembla clar que si Catalunya esdevé un estat, tot i que s'anomeni independent, i ens mantenim a la Unió Europea sota les ordres del Banc Central Europeu d'independents no en serem, o ho serem tant com Espanya o Grècia, ben poc. Em diuen que d'això es tracta, de ser com Espanya o Grècia. Doncs si d'això es tracta, sense deixar de dir les coses pel seu nom però deixant de banda el que jo voldria, si avui o el 9 de novembre del 2014 es pogués votar i fer-ho amb el nas tapat jo votaria “sí” i “sí”; o “no” i “sí”, si votant no a la primera es pogués votar sí a la segona... però sembla que de moment no és el cas.

Desbrossades les dues preguntes i posat el 9 de novembre com a data per fer-les, la cosa curiosa és que totes i tots hem estat uns dies parlant-ne a tort i a dret tot i que tothom sap que aquest referèndum anomenat “consulta” no s'arribarà a fer. En el tràmit del Congrés de Diputats espanyol no serà acceptada la possibilitat de fer una llei de consultes catalana i és clar que això impedirà la votació. En aquest punt del procés, Mas ja ha anunciat que anirà a unes eleccions plebiscitàries en què CyU intentarà tornar a treure pit i rèdit de la prohibició de la consulta per part de l'Estat dient que són els abanderats de la causa catalanista i una colla de babaus se'ls tornaran a creure... o potser se n'aniran a votar ERC que és el que totes les enquestes apunten.

Tot aixo més o menys ja ho sabíem o ho hem pogut llegir i rellegir aquests dies. La gent que vol decidir s'ha il·lusionat molt amb la data i les preguntes, talment com si s'haguessin de fer, mentre, a l'altra banda, la barbaritat antidemocràtica ha tret l'urpa amenaçant: presó per als impulsors, odi cap a tot allò català, Constitució abans que democràcia, Espanya una, suspensió de l'autonomia... De la banda del dret a decidir, a alguns i a algunes tampoc ens ha agradat el plantejament d'un procés elitista que, tal com apuntava Quim Arrufat en la seva compareixença després de l'acord, calia tornar al poble, qui ha de ser-ne l'autèntic protagonista. Com podem fer-ho en aquesta part del procés portada i dirigida des del Parlament? En aquest text intento apuntar algunes idees.

Primer que res, no podem afluixar en cap lluita social ja que si aconseguim finalment que això esdevingui un procés constituent (i depèn en bona part de ser-hi i de la contundència i amplitud que aconseguim en les nostres accions i mobilitzacions) les lluites populars també marcaran l'agenda. No podem fer ni cas als que diuen i repeteixin el mantra de “primer la independència i després ja veurem” perquè és precisament ara quan es construeix el nostre futur immediat i perquè mentre ho diuen ells no deixen de retallar, d'establir relacions amb Israel i de fer més repressives encara les “estructures d'estat” que ja tenen. Cal que mantinguem i intensifiquem en la mesura de les nostres possibilitats la defensa dels drets socials contra l'atac sistemàtic ultraliberal, tant en l'aspecte concret de drets bàsics (salut, alimentació, sanitat...) com en el qüestionament general de l'actual fase del capitalisme.

En segon lloc, ens cal mantenir i augmentar l'espai de l'autonomia, de tot allò que se'n va del control estatal i del mercat. Ens cal estendre la xarxa d'espais lliures, des de cases okupades fins a ateneus i casals, des de cooperatives de producció i consum fins a grups de suport mutu de defensa col·lectiva del comú i de creació d'alternatives, des de la creació ideològica col·lectiva fins a produir discursos comuns amb mitjans de comunicació social que ens alliberin del pensament dominant. Passi el que passi en el procés, n'hem de sortir enfortides com a moviments populars, ampliades i convertides en un autèntic contrapoder, en poder popular en funcionament. L'endemà de l'establiment d'un estat en aquest tros dels Països Catalans, si s'acaba creant, caldrà lluitar encara molt més contra les elits nostrades i els autoritaris de tota mena que voldran ser “un país normal”. La “normalitat” mai no ha existit però la justícia social i els drets col·lectius i individuals tampoc existeixen ni existiran si no els lluitem i els guanyem.

En tercer lloc, per retornar el procés a la base, per no deixar-lo en mans de “representants” que no gosin plantar cara quan calgui plantar-ne, cal fer alguna cosa ara. Per tal d'assegurar, alhora, que tot plegat no esdevingui només el dibuix d'una nova ratlla al mapa amb bandera diferent i les mateixes formes de robar des de dalt als de baix (en això CyU i PP són iguals), tenim un espai que com a moviments populars independentistes hem desenvolupat en els darrers anys i que ara caldrà posar damunt la taula. Parlo dels referèndums sobre la independència que més de 500 organitzacions assembleàries “Decidim” van organitzar del 2009 al 2011 a Catalunya. Parlo dels milers i milers de persones que van esdevenir autèntica democràcia en moviment saltant-se les amenaces de l'Estat i portant les urnes a places i carrers. Caldrà tornar-hi! El contrapoder democràtic i popular l'hem experimentat ja a nivell de Catalunya i si la Comunitat Autònoma no es veu capaç de fer el referèndum perquè l'Estat li mana que no el faci, els municipis, les assemblees Decidim d'arreu reforçades per tothom qui s'hi vulgui sumar (des d'Òmnium a l'ANC a nivell general, però també des de qualsevol Associació de Veïnes i Veïns o col·lectiu de barri, amb el suport d'ajuntaments o regidors que puguin i vulguin) ho poden fer.

Si desobeïm és possible! Si l'Estat ens impedeix votar (que ho farà) cal desobeir. I podem desobeir, més enllà de la retòrica, des dels municipis, des dels barris i pobles, de forma real. Faig una crida a la resistència activa no-violenta davant el despotisme sense llustre de l'Estat espanyol, però també davant els qui li fan el joc acceptant les seves normes antidemocràtiques o no oposant-s'hi, que és el mateix. Si no ens deixen votar legalment, hem de desobeir des dels municipis. Ho hem fet ja i ho podem tornar a fer de forma coordinada, descentralitzada, des de la base i prenent les regnes de decisió a qui diu que ens representa i no s'atreveix a trencar. Que d'això és del que es tracta: de trencar, de deixar de dependre, i de fer-ho de forma clara i democràtica, però sense mai abandonar la possibilitat d'esdevenir lliures, que és el que realment volem. Tenim mil formes de fer-nos sentir que podem i hem d'utilitzar alhora, des de l'ocupació de places i carrers a la vaga general indefinida (o d'una setmana que recomanava Joan Brossa).

Si el que dic ho llegeix algú més que jo mateix, segur que hi oposarà com a problema insoluble el fet que aquest seria un referèndum d'autodeterminació que la comunitat internacional no acceptaria. I tornem a tenir una mentida damunt la taula. El referèndum des dels municipis és tan vàlid com qualsevol altre si el fem democràticament, sense imposicions ni trampes i amb supervisió del món sencer. De fet, seria tan il·legal com el que prohibirà l'Estat espanyol, però alhora tan democràtic si el fem. De pobles i ciutats, alhora, ens saltaríem la possible suspensió de la Generalitat (una possibilitat no descartable en una darrera fase del conflicte vist el tarannà “constitucionalista” abans que democràtic de l'Espanya de sempre) i alhora obriríem la possibilitat d'establir un espai de poder popular municipal que no hauria de quedar-se en el fet de fer un referèndum per crear un estat independent o no sinó que a la curta o a la llarga es podria encarregar de la mateixa independència.