La batalla d'Ucraïna té vint anys d'història. Es lliura des de la mateixa dissolució de l'URSS, el 1991. “Sense Ucraïna, Rússia mai no podrà tornar a ser una gran potència”, deia a finals dels noranta el nord-americà Zbigniew Brzezinski, que posava com a objectiu occidental integrar Ucraïna a l'OTAN cap a l'any 2010. La “integració a Europa” era el preludi d'aquesta operació, a la qual Occident ha dedicat unes quantitats considerables d'esforços i diners. La màxima de Brzezinski es resumeix en dues dades. Sumats els PIB de Rússia, Ucraïna i Bielorússia, s'aconsegueix més del 80% de la potència econòmica de l'espai postsoviètic i una població de 200 milions, cosa que permet afirmar-se com un pol geoestratègic estable al món multipolar. Impedir aquesta integració és un objectiu estratègic compartit pels EUA i la UE en la seva croada contra els BRIC.
Per a Alemanya, potència dirigent de la UE, Ucraïna sempre ha estat la clau del domini europeu central-oriental. A les dues guerres mundials, va ser objectiu primordial dels seus exèrcits. Avui, el seu mercat de 45 milions de persones és objectiu dels seus consorcis. Però Berlín també té una relació energètica i comercial important amb Rússia i, per tant, la seva política és necessàriament dual: d'una banda, té una dependència considerable del gas rus; de l'altra, s'alinea amb el seu soci-vassall polonès en la política de contenció-integració de l'espai exsoviètic.
L'exemple del gasoducte de la 'ruta nord'
No hi ha res que representi millor aquest doble vector que la situació viscuda el 8 de novembre de 2011. Aquell dia, es va estrenar la “ruta nord”, un gasoducte rus que comunicava amb Alemanya a través del Mar Bàltic, eludint territoris de l'antiga URSS en litigi entre Euroatlàntida i Rússia. El tub, que havia estat qualificat per la Varsòvia de Donald Tusk com “un nou Pacte Molotov-Ribentropp”, va ser compensat amb una carta conjunta signada pels ministres d'Exteriors alemany i polonès, Guido Westerwelle i Radosław Sikorski respectivament. En aquell document, Polònia acceptava el lideratge alemany en la reforma de la UE a canvi del suport alemany a la política antirussa de Polònia cap a l'Est. L'objectiu d'aquesta política continua sent el que Brzezinski deia fa gairebé vint anys: atreure els països exsoviètics que encara estan en una “zona grisa” –a mig camí entre les influències oposades de Rússia i Occident– i integrar-los a Europa per invalidar-los en jugades integradores russes alternatives. A Moscou, aquesta política s'anomena la Idea Jagellònskaia, una reedició de l'expansió polonesa cap a l'Est, afirmada per la unió personal del Gran Duc lituà Jogelló i la reina Eduviges a partir de 1386. Aquella unió federativa va dominar, durant el segle XV, l'espai avui en litigi entre el Bàltic i el Mar Negre, per això l'analogia moscovita.
La carta conjunta de Westerwelle i Sikorski va tenir “un ampli suport entre els membres de la UE”, apunta una nota del Ministeri d'Exteriors polonès. En aquest context, s'arriba a la cimera que la UE ha celebrat a Vílnius, capital de Lituània, els dies 28 i 29 de novembre, amb la innocent proposta de signar un document d'integració amb els països que avui composen una certa zona Jagellònskaia postsoviètica ampliada: l'Azerbaidjan, Bielorússia, Ucraïna, Armènia, Moldàvia i Geòrgia –l'anomenada Associació Oriental. Des de Berlín, Merkel va subratllar la seva política dual al Bundestag dient que aquesta iniciativa “no es dirigeix contra Rússia” ni suposa “un instrument d'ampliació de la UE”.
Moscou s'endú una victòria amb la negativa a signar l'"Associació Oriental"
En el “partit de la guerra” d'Euroatlàntida, hi havia una certa ansietat i moltes ganes de donar una puntada al baix ventre a Rússia per venjar-se de la victòria que Moscou va aconseguir a Síria, quan va desmuntar, amb un acord, els desitjos d'intervencionisme militar de França, el Regne Unit i sectors del complex de seguretat de Washington –un desig que no entusiasmava a Berlín. Hi va haver molta arrogància bananera cap a Ucraïna. Alemanya va exigir que Kíev li lliurés Iúlia Timoshenko, una oligarca ucraïnesa empresonada per corrupció, que es diferencia principalment dels seus adversaris de Kíev perquè defensa una línia occidentalista pel seu país. Però el pitjor era l'agenda econòmica i política que oferia l'Associació Oriental per a Ucraïna: incompatibilitat amb la integració duanera i econòmica amb Rússia (és a dir, un enorme perjudici per a la indústria dels magnats de Donetsk), pujada d'un 40% de les tarifes del gas i la calefacció per a la població local, congelació salarial, ajustament d'austeritat, baixada de subsidis energètics i eliminació gradual dels agropecuaris. I tot això, sense cap compensació per part de la UE i amb una oferta creditícia de l'FMI molt desfavorable, va explicar el primer ministre ucraïnès, Nikolai Azàrov.
Per tot això, Ucraïna no ha signat l'Associació Oriental i, en el seu lloc, advoca per l'enteniment que promou Moscou en el marc de la seva pròpia jugada d'integració duanera amb el Kazakhstan i Bielorússia. La premsa alemanya, que com sempre només esmenta “el xantatge de Putin a Ucraïna”, treu foc pels queixals per aquesta derrota. Ucraïna és un gran país que es troba al mig de la falla tectònica Est-Oest. La seva població i la seva cultura tenen tants elements occidentals (a Galítsia) com eslaus orientals agermanats a Rússia, a l'est de Kíev i a Crimea. No està interessada en moviments radicals, sinó que intenta surfejar entre ambdues forces. La decisió de no signar l'Associació Oriental “no canvia res de l'estratègia de desenvolupament d'Ucraïna”, que no dóna l'esquena a la UE, diu Azàrov. Rússia juga les seves cartes una mica millor que fa uns anys, però la tendència és de perdre posicions. Caldrà veure com capitalitza Moscou l'actual deriva desintegradora de la UE sota l'obtús lideratge alemany. La batalla d'Ucraïna continua.
