Una vaga general, encara que sigui sectorial, no és no treballar, no és descansar del treball o escaquejar-se'n, sinó mostrar a qui ens mana a la feina, tant si és l'estat com si és un patró, qui som les úniques i els únics imprescindibles. I sempre ho som les mateixes, els mateixos: qui treballa, no qui escriu normes estúpides que només beneficien els més poderosos, no qui no vol parlar sinó només manar... És clar que potser no existeix la consciència de formar part d'una classe que en el nostre cas és l'obrera o d'un poble que porta l'adjectiu de treballador. És ben normal que sigui així si tenim en compte que qui mana fa sempre tot el possible per no deixar de manar ni d'acumular riquesa. Però quan baixem a baix de tot sempre hi trobem gent que treballa per a ell o ella i altres i gent per a qui altres treballem. Els primers són els meus, és clar, i els segons, són contra qui lluito, treballo i visc. Per tant, treballo, lluito i visc contra una minoria molt petitona malgrat mani sobre els mitjans de comunicació que ens fan creure, a partir de la suggestió, que els amos són molts.
Però hi serem no perquè alguns sindicats d'apalancats i descansats allunyats com l'aigua de l'oli de la feina i de l'assemblearisme hagin decidit en despatxos llunyans que anem a la vaga per fer la seva bona obra de l'any. Hi serem perquè sabem que, malgrat ells, a l'altre costat els que hi ha ens han de notar i cal que canviïn les seves actituds. I per notar-nos i que canviïn, tinguem clar que amb la vaga de demà no en tindrem prou. Ens cal molt més contundència i seguir l'exemple de les Illes, caminar cap a la vaga general indefinida. I ens cal anar-hi des del convenciment que ja és l'hora de deixar de representar l'enfrontament i fer-lo real i visible. Som-hi!, de cap a la vaga per l'educació pública i de qualitat! Ens veiem als carrers!