El documental impulsat per Llibertat.cat ha estat subtitulat al francès durant aquest estiu i ara es presenta a Bretanya gràcies a la col·laboració de col·lectius independentistes bretons.
El documental, que ja va ser traduït a l'anglès i a l'espanyol, ha estat projectat a diversos indrets del món, amb una especial recepció a Sud-amèrica, amb dues projeccions a la Repúbica Argentina.
El 2012, una intensa gira de presentacions del documental de Llibertat.cat
L'estrena del documental es va iniciar abans de l'estiu del 2012, el 9 de juny, i va encetar una ruta de presentacions, actes i xerrades a teatres, casals, ateneus i sales de cinema d'arreu dels Països Catalans, però també a l'estranger.
"Operació Garzón" es va presentar durant el 2012 als Cinemes Girona de Barcelona, a la Universitat Catalana d'Estiu, al Teatre Monumental de Mataró, al Cafè Teatre L'Escorxador de Lleida, a la Fundació Caixa Manresa, al Casal Boira Baixa de Manlleu, a l'Ateneu Mulei de Molins de Rei, a l'Ajuntament de Riudellots de la Selva i a l'Ajuntament de Blanes, a l'acte de presentació d'Arran a Montcada i Reixac o de l'ANC a Cerdanyola del Vallès i a nombroses ciutats i viles del país.
Una de les presentacions de més importància va ser a l'acte "Catalunya vol viure en llibertat" que El Punt Avui va organitzar a Girona amb l'assistència de milers de persones en una presentació organitzada pel diari i pel casal El Forn. Encara durant el 2013 s'han realitzat moltes més presentacions del documental, entre les quals cal destacar les portades a terme a diverses ciutats del País Valencià i les Illes.
El dia 25 de juliol del 2012, coincidint amb el 20è aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics, Llibertat.cat va penjar el documental en obert a la xarxa durant tot el dia per contribuir a difondre l'altra cara dels Jocs. Actualment el documental es pot visionar a la xarxa.
Vint anys després: De les Marxes per la independència de 1992 a la gran manifestació de l'ANC del 2012
El 25 de juliol de 1992 s'inaguraven els Jocs Olímpics de Barcelona amb gran pompa i seguiment mediàtic. Era la Catalunya del pensament únic. L'altra cara d'aquests Jocs van ser els detinguts i torturats, i el llarg llistat d'independentistes catalans que aquell dia romanien a les presons de d'Alcalá-Meco, Castelló, València o Guadalajara, tal com recordava el diari El Punt en un compte enrere durant els dies anteriors. Uns Jocs que amb els anys hem pogut comprovar que estaven estretament associats a una ofensiva d'espanyolització, especulació urbanística i financera, control social i alienació, agressions al territori i un llarg etcètera de greuges per a les classes populars catalanes.
Aquell 25 de juliol de 1992 l'Esquerra Independentista apareixia com la gran derrotada dels Jocs Olímpics, amb el nucli més actiu empresonat, amagat o exiliat. Aquell mateix dia només una petita mostra d'aquesta resistència a l'assimilació es va mostrar al concert de Ripollet de les Marxes per la Independència, convocades per l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA), vinculades a la CUP i l'MDT.
Un Lluís M. Xirinacs, veterà lluitador durant el franquisme recordava aquell dia dels fastos olímpics l'opressió de la nació catalana i els independentistes empresonats. Tanmateix, dues dècades després se celebren unes altres marxes per la independència convocades per l'ANC mentre la Candidatura d'Unitat Popular viu un creixement i consolidació sense precedents.
Barcelona 92: Un model fracassat
Aquests Jocs Olímpics del 92 van aparèixer vinculats a la implantació de l'Acta Única Europea, les dues coartades ideològiques principals del que va ser definit com la “Nova Espanya”. El vell eslògan feixista relligat amb l'Expo de Sevilla i amb el Vº Centenario de la invasió d'Amèrica, amb què s'intentava donar una imatge de modernització d'un estat espanyol plenament incorporat a la Unió Europea. Una operació que, 20 anys després, ja no apareix com un somni de modernitat, sinó com el fracàs d'un model que s'intenta apedaçar amb rescats econòmics i retallades de drets socials i llibertats.
La pressió policial, mediàtica i ideològica en aquestes dates contra la dissidència independentista va assegurar que no hi hagués protestes durant els fastos del 1992, a cops de tortura i empresonaments. Però 20 anys després el model faraònic de la Barcelona 92 ha entrat en una crisi irreversible, mentre que per una altra banda la memòria del moviment independentista ha fet possible un documental que continua denunciant uns fets que encara no han merescut justícia.
Una memòria que ha estat possible gràcies a moltes persones durant aquests anys, i ara especialment amb aquest documental gràcies a nombrosos micromecenes i a la iniciativa de Llibertat.cat, Alerta Solidària, Memòria contra la tortura i Zeba Produccions.
