Amb l'emmirallament que havia suposat la possibilitat de canvi a la mort de l'anterior dictador, una part de les classes populars catalanes havien arribat a creure's que això que ells (els amos) anomenaven democràcia realment ho era. I és clar, només era un nom nou per anomenar el mateix que hi havia abans però més ben muntat; això sí, ben tunejat i més d'acord amb els temps.

El joc dialèctic passava a establir-se entre dretes i esquerres i entre catalanisme i espanyolisme. El Parlament era l'emblema de la democràcia autonòmica. Les “esquerres” que ens podien “representar” estaven formades per fills rebotats, en part, de les classes dels amos que retornaven a casa cada cop que hi havia possibilitats de qualsevol canvi real; només calia dir que “no és el moment”, “la relació de forces no és l'adequada”... Els “catalanistes” ho eren un dia a l'any. I la resta de dies descansaven i oferien glòries a Espanya, tot i que tampoc abandonaven la retòrica del sí però no, “tampoc no és el moment”...

I així portem més de trenta anys. Al carrer, la travessa del desert postfranquista fa anys que va acabar, i els casals i ateneus, els col·lectius, les organitzacions, els mitjans de comunicació, les cooperatives, les coordinadores, les assemblees... hem esdevingut multitud. Ja no és només un tema de revolta adolescent sinó que va molt més enllà i, tot i tenir clar que encara ens hem de trobar moltes i molts que no hi són, sabem de fa dies que ja som imparables.

Radicals, antisistema, utòpics, il·lusos... Així i amb mil malnoms més ens anomenen per convèncer la resta de les nostres que som més perillosos que no pas ells. Però cada cop som més els desperts i menys qui dorm a la palla. I davant del robatori a què estan sotmetent la majoria social que encara els és fidel, perfectament pot ser que no siguem només alguns i algunes més, sinó moltes més, massa per mantenir els límits de la cleda. Que siguem massa que esdevinguem dissidents amb les paraules del poder i deixem de creure'ls. No és només és possible, sinó que és pràcticament segur... i ells ho saben.

I aprofitant que estan enganyats amb les seves pròpies mentides ­–que els funcionen com si fossin altes muralles defensives– els hem ofert un dels seus falsos déus (falsos com tots els altres) i l'han acceptat. Dins de la panxa de fusta d'un cavall en forma de dos diputats i una diputada, tres dels nostres entraran en seu parlamentària, allà on titelles de drap aproven lleis que ens fan la vida impossible. Els de Troia els acolliran convençuts que donant-los coptets a l'esquena, oferint-los calerons i promeses de feina a Agbar (salutacions, Baltasar i Mallol, punyeteros), la carn dèbil dels seus tres cossos cedirà i esdevindrà carn de canó.

No saben que som ingovernables, que portem un món nou dintre dels nostres cors i que no venim a pactar res sinó a fer possible aquell vell lema que portava jo a la carpeta quan feia COU (el segon de Bat d'ara): Països Catalans, independència i revolució. I aquí que cadascú desenvolupi prou el seu sentit crític i la seva pròpia imaginació sense límits per entendre que la nació l'hem de fer, la independència ha de ser total i la revolució ha d'esdevenir plural.

Les nostres paraules són també cavalls de Troia i anomenen realitats que construïm, futurs que tindrem i autonomies personals i col·lectives (no de CAC) que ja toquem amb els dits. Ja sabem que ens voldran esborrar, però no saben que no som només tres, sinó milions les qui en nom de la llibertat, la igualtat i la solidaritat hem assaltat el propi futur i hem anat molt més enllà de les paraules que tan bé saben corrompre. Quim, Georgina i David. Sí, els farem la vida impossible fins que ells no deixin de fer-nos-la a nosaltres. I de moment no en tenen cap intenció...