El messianisme de Garzón

Volem aportar elements de reflexió al voltant de la sentència del Suprem que talla tota possibilitat d'investigar els crims del feixisme catòlic espanyol mentre persisteixi el règim monàrquic, que no en va fou pactat amb el franquisme, un pacte que implicava la seva immunitat.

Ens va sorprendre molt la primera lectura errònia de la sentència que van fer els mitjans de comunicació i la majoria de grups polítics, inclosos molts d'antifeixistes.

L'error d'aquesta valoració probablement fou causat per l'excessiva identificació de la causa antifranquista amb la figura de Garzón, i el fet que el TS absolgués el jutge estrella es va llegir precipitadament com si s'hagués guanyat alguna batalla contra la impunitat dels crims del franquisme. Algunes organitzacions van esmenar la seva valoració l'endemà, però ja sense poder modificar l'impacte de la primera.

El PSOE i el PP, però, sí que sabien el que deien quan van aplaudir la sentència. Ara costarà molt remuntar la desinformació que es va crear el dia que es va publicar. Aquest error valoratiu s'explica si es té en compte el procés messiànic que s'ha teixit al voltant de la figura de Garzón. Des de determinats sectors de l'esquerra espanyolista, segurament fatigats de tanta claudicació, van arribar a creure que podrien superar les traïcions de la transició a través d'una mena de messies justicier.

A Catalunya i el País Basc no va colar aquesta beatificació de jutge superheroi. Recordem massa bé que fins ahir administrava des d'un tribunal hereu del TOP i amb lleis especials (incomunicació policial) la legalitat més repressiva pactada amb el franquisme, la qual nega avui drets democràtics com ara el d'autodeterminació.

Centrant-nos en el nucli juridicopolític de la sentència, volem subratllar el punt en què entra en contradicció el dret del Regne d'Espanya amb el dret internacional. El dret internacional disposa que els delictes considerats crims contra la humanitat: la tortura, la desaparició de persones... no prescriuen mai, justament per evitar la impunitat en delictes tan greus. Doncs bé, el dret espanyol afirma que a Espanya sí que prescriuen, i que ho fan a partir de la data en què l'Estat va subscriure el dret internacional, tot al·legant la impossibilitat de saltar-se el principi de no retroactivitat, cosa que intenten estendre al concepte de crim contra la humanitat, el qual afirmen que no existia durant la dictadura... Conclouen que l'única legislació aplicable és la pactada en la transició (l'amnistia del 77 i la Constitució del 78) que no permet investigar els crims franquistes. Una total aberració lògica i legal, sí, però recordem que tots els jutges d'aquests tribunals especials que deliberen sobre el propi marc legal són nomenats pel PP i el PSOE. Són aquests partits els que fan perviure l'ombra del feixisme dins les lleis actuals i allargassen la impunitat d'aquests crims.