L'esquerra independentista, que és un moviment polític amb trajectòria històrica, té el deure i l'obligació moral d'impulsar un profund debat a l'entorn de dos conceptes que a priori s'han plantejat com a dissociats i com a antagònics. Remarco que té el deure i l'obligació moral d'impulsar el debat perquè aquesta permanent dicotomia que fa dècades que es manifesta, distorsiona, des del meu punt de vista, la postura que com a moviment i com a alternativa política que som hem de tenir al respecte.
Des de postures independentistes transversals i des del regionalisme conservador, es denuncia una i una altra vegada el desequilibri fiscal entre Catalunya i el conjunt de l'Estat, argumentant que els famosos 20.000 milions anuals que la metròpoli ens xucla afebleix la nostra economia i per tant la nostra capacitat de dur a terme polítiques actives en múltiples camps.
Per altra banda, des de sectors de l'esquerra transformadora (en el sentit més ampli del terme) es denuncia que anualment s'evadeixen a Catalunya més de 16.000 milions d'euros en concepte de frau fiscal. Uns recursos que els sàtrapes fiscals gaudeixen al 100% i que podrien servir per fer front a la situació de crisi, d'aturada de l'activitat econòmica i de creixement de l'atur.
Aquestes dues postures resumeixen a la perfecció el que ha succeït al llarg dels últims cinquanta anys: una permanent dicotomia entre entre catalanisme i esquerra, entre nació i classe social, entre independentisme i lluita per la justícia social.
Des de certs sectors de l'esquerra no hi ha prou valentia per posicionar-se obertament en contra de l'espoli fiscal, argumentant que és un concepte discutible per diverses raons: històriques, econòmiques, polítiques, morals, socials... S'emula, en certa manera, la mateixa actitud de les potències colonials envers les posessions d'ultramar. Abans, per justificar l'espoli s'afirmava que la metròpoli havia aportat coneixement i recursos a les colònies. Ara, a Espanya, s'afirma que l'imperi ha aportat treballadors a la colònia, àrea comercial i matèries primeres. Sigui com sigui és una realitat que l'espoli fiscal ens limita com a poble, ens lliga a l'imperi i ens impedeix reformular la nostra solidaritat.
A l'altre cantó, des de l'independentisme transversal es nega la gravetat de les pràctiques fraudulentes en l'àmbit fiscal a Catalunya, negant sistemàticament la responsabilitat de la burgesia local en la fuga de recursos per mitjà de la impostura i el robatori. Una pràctica delictiva que el catalanisme transversal practica amb impunitat i que ens aboca a una situació d'alarma social i d'insuficiència financera de les institucions que ens impedeix fer front a la greu situació derivada de la crisi.
Com sempre, des de l'esquerra independentista tenim la tasca ingent de relligar lluites i discursos, de conjuminar la qüestió nacional i la social i de fer-les indestriables. No es pot justificar que des de l'imperi es perpetri un espoli fiscal sagnant ni es pot obviar que la burgesia local catalana cometi un robatori fiscal permanent, de la mateixa manera que no es pot tolerar que des del poder financer es practiqui a la llum del dia i en directe una estafa de proporcions globals com la que estem vivint. Las nostra feina és anar obrint via, anar sumant lluites i anar avançant mentre debatem, proposem i sobretot convencem.
Des de postures independentistes transversals i des del regionalisme conservador, es denuncia una i una altra vegada el desequilibri fiscal entre Catalunya i el conjunt de l'Estat, argumentant que els famosos 20.000 milions anuals que la metròpoli ens xucla afebleix la nostra economia i per tant la nostra capacitat de dur a terme polítiques actives en múltiples camps.
Per altra banda, des de sectors de l'esquerra transformadora (en el sentit més ampli del terme) es denuncia que anualment s'evadeixen a Catalunya més de 16.000 milions d'euros en concepte de frau fiscal. Uns recursos que els sàtrapes fiscals gaudeixen al 100% i que podrien servir per fer front a la situació de crisi, d'aturada de l'activitat econòmica i de creixement de l'atur.
Aquestes dues postures resumeixen a la perfecció el que ha succeït al llarg dels últims cinquanta anys: una permanent dicotomia entre entre catalanisme i esquerra, entre nació i classe social, entre independentisme i lluita per la justícia social.
Des de certs sectors de l'esquerra no hi ha prou valentia per posicionar-se obertament en contra de l'espoli fiscal, argumentant que és un concepte discutible per diverses raons: històriques, econòmiques, polítiques, morals, socials... S'emula, en certa manera, la mateixa actitud de les potències colonials envers les posessions d'ultramar. Abans, per justificar l'espoli s'afirmava que la metròpoli havia aportat coneixement i recursos a les colònies. Ara, a Espanya, s'afirma que l'imperi ha aportat treballadors a la colònia, àrea comercial i matèries primeres. Sigui com sigui és una realitat que l'espoli fiscal ens limita com a poble, ens lliga a l'imperi i ens impedeix reformular la nostra solidaritat.
A l'altre cantó, des de l'independentisme transversal es nega la gravetat de les pràctiques fraudulentes en l'àmbit fiscal a Catalunya, negant sistemàticament la responsabilitat de la burgesia local en la fuga de recursos per mitjà de la impostura i el robatori. Una pràctica delictiva que el catalanisme transversal practica amb impunitat i que ens aboca a una situació d'alarma social i d'insuficiència financera de les institucions que ens impedeix fer front a la greu situació derivada de la crisi.
Com sempre, des de l'esquerra independentista tenim la tasca ingent de relligar lluites i discursos, de conjuminar la qüestió nacional i la social i de fer-les indestriables. No es pot justificar que des de l'imperi es perpetri un espoli fiscal sagnant ni es pot obviar que la burgesia local catalana cometi un robatori fiscal permanent, de la mateixa manera que no es pot tolerar que des del poder financer es practiqui a la llum del dia i en directe una estafa de proporcions globals com la que estem vivint. Las nostra feina és anar obrint via, anar sumant lluites i anar avançant mentre debatem, proposem i sobretot convencem.
