En allò concret, la connexió es mostra evident als ulls del proletariat sobretot durant el Règim de la Restauració, un moment en què l’acoblament entre església i l’Estat és total amb el suport explícit i concret de l’Estat a l’Església en el camp de l’ensenyament. Així, l’Església serà sempre vista com a part del Poder o, com a mínim, sempre al costat dels poderosos, amb una presència pública que explicitarà això i amb un interès evident en el control total de l’educació del país. El seu control damunt dels centres educatius serà total i alhora tindrà ben clar que les escoles laiques que els ateneus obrers i els centres republicans promouen són un objectiu a batre, una forma de trencar el seu monopoli educatiu que calia eliminar. En aquest context, s’entén l’odi fins i tot visceral que els capellans i les altes instàncies religioses expressaran davant la figura del pedagog Ferrer i Guàrdia i davant les seves propostes coeducadores i d’ensenyament laic explicitades en l’Escola Moderna.

Pel que fa a l’Exèrcit, per a les classes baixes quedava massa a prop el desastre colonial que havia suposat la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en unes guerres en què ells havien estat “carn de canó” en la defensa d’uns interessos econòmics que no eren els seus malgrat s’anomenessin “nacionals”. El nou objectiu de les elits econòmiques espanyoles, en bona part constituïdes al voltant per burgesos principatins desitjosos de no perdre ni un mos en el repartiment colonial d’Àfrica esdevingut entre 1904 i 1912, va ser consolidar la part del pastís que havia correspost a Espanya en aquest repartiment. Aquesta porció del pastís s’havia definit en la conferència internacional d’Algesires del 1906. Les terres que corresponien a Espanya eren les que s’estenien pel nord de l’imperi marroquí i un dels més interessats en els nous negocis que suposaria la guerra era el marquès de Comillas, propietari de nombroses mines de ferro i de plom al Rif i de la Companyia Transatlántica, l’empresa que s’encarregaria del transport de tropes tal com ja havia fet en la passada Guerra de Cuba. La seva influència damunt del Govern de l’Estat, les seves excel·lents relacions amb l’Exèrcit i amb la jerarquia eclesiàstica, el convertien en un personatge central a l’hora de posar cara a un dels culpables de la guerra, a un dels interessats en la guerra, segurament per això la seva estàtua continua presidint el tram inferior de la Via Laietana de Barcelona, malgrat haver estat enderrocada en la revolució de 1936, restaurada el 1939 pels feixistes i mantinguda fins a avui pels demòcrates del PSC, ICV i ERC.

L’empresa colonial espanyola necessitava burgesia “emprenedora” per dir-ho en termes actuals, i en tenia, i un exèrcit sense manies que mantingués l’ordre necessari per a l’explotació. I l’exèrcit necessitava espanyol era un exèrcit format per un cos d’oficials immens, desproporcionat, en què la guerra es veia com la possibilitat de pujar de grau per serveis prestats. Alhora l’exèrcit necessitava tropa, és a dir més carn de canó. El 1906, l’Exèrcit  tenia 497 generals i prop de 18.000 oficials, la majoria sense responsabilitats definides. La guerra, doncs, es veia com una oportunitat d’escalar en la jerarquia militar alhora que suposava una forma clara d’expansió del domini espanyol i de revàlida després de les pèrdues de les colònies d’ultramar.