Avortament lliure... i digne!

A casa nostra, fa gairebé vint-i-cinc anys que una llei expressament ambigua i malgirbada permet d'avortar a qui vulgui i que s'ho pugui pagar, al marge del sistema públic de salut, amb la complicitat de psiquiatres disposats a declarar en risc de trastorn mental aquelles dones que volen interrompre un embaràs no desitjat, i gràcies al negoci que pot implicar l'excés de fertilitat. Ara que per fi s'ha posat fil a l'agulla per reconèixer el dret de la maternitat lliurement decidida i perquè es garanteixin de veritat les interrupcions voluntàries dels embarassos no desitjats, a més de discutir sobre qui ha de poder avortar, quan i en quines circumstàncies, potser és hora de plantejar-nos, també, com s'han de dur a terme aquestes intervencions.

La tècnica funciona: qui entra en una clínica autoritzada per a avortar en surt al cap de poques hores pel propi peu i la missió complerta, després d'una intervenció que no acostuma a durar més d'un quart. Però, com va l'acompanyament emocional? Em consta que hi ha centres en què el tracte és impecable. I també hi ha casos de dones que s'han sentit maltractades. N'és un exemple el testimoni d'una dona que es va adreçar a l'Agrupació Tutor Médica, un dels centres especialitzats més publicitats de Barcelona. Després d'una primera cita informativa i d'unes proves prèvies en què tot va ser correcte, hi va tornar al cap d'un parell de setmanes per fer l'entrevista de rigor amb el psiquiatre i dur a terme l'avortament.

El psiquiatre no li va demanar per què havia decidit avortar i l'entrevista va durar menys de cinc minuts, el temps necessari per a omplir l'informe de notificació per a les autoritats sanitàries i declarar que el motiu de la interrupció de l'embaràs era perill de vida o de salut psíquica de l'embarassada. Tot seguit, aquesta dona va passar per caixa per abonar l'import del servei. Prop de 500 euros, per cert. Després la van acompanyar a una saleta perquè es despullés. Fins aquí, tot previsible i normal. Però aleshores, una infermera aparentment molt atrafegada la va dur a una sala d'intervencions i es va posar a netejar, rondinant, una taula de treball amb instruments sanitaris. Li van fer empassar un vàlium (ningú no li havia dit que li donarien un calmant quan va descartar la sedació total) i una primera injecció sense cap explicació.

De cop i volta, aquesta dona depenia d'una infermera i d'un metge que semblaven nerviosos, de malhumor i atabalats. Una discussió entre ells, a crits i de mal to, perquè 'l'aspiradora no funcionava', li va donar entenent que alguna cosa fallava en l'aparell amb què li havien de fer la intervenció. Una ràdio a un volum altíssim parlava d'una bomba a l'Irac. Des de la llitera veia una gasa tacada que no semblava fer nosa a ningú. No obstant això, es va sentir incapaç d'aixecar-se i demanar que li expliquessin què tenia l'aspiradora, que abaixessin el volum de la ràdio que sonava i que li traguessin del davant aquella gasa amb restes de sang que no era seva. Li tremolaven les cames. Potser pel vàlium, o potser pel pre-anestèsic. O potser, simplement, perquè tenia por i se sentia sola.

En menys de deu minuts va ser tot fet, tal com li havien dit. La infermera la va asseure en una cadira de rodes i ella es va deixar portar, adolorida i desconcertada. A la sala de recuperació hi havia almenys cinc dones més, estirades en uns llits alineats, i unes quantes treballadores que es movien de l'un lloc a a l'altre. La feina de les auxiliars d'aquella sala semblava consistir a mantenir el ritme d'una cadena de funcionament sense pausa: allitar dones acabades d'intervenir, tenir-les controlades durant uns quants minuts, cronometrar el temps assignat per a recuperar-se, apressar-les per fer-les fora i deixar llits lliures per a les següents. Menys de dues hores després d'haver passat la porta d'aquella clínica, ja tornava a ser el carrer. Havia avortat, però sentia que l'havien tractada com un drap.

La recuperació física va ser tan ràpida com li havien promès. Però la ferida emocional, tres mesos després, encara no s'ha guarit del tot, i el dolor ha donat pas a un gran sentiment d'indignació i d'impotència, perquè no sap si això passa sovint, si és denunciable, ni a qui s'hauria d'adreçar per fer-ho.

Hi ha professionals que indubtablement fan molt bé la feina. També hi ha moltes dones que han tingut experiències radicalment diferents i que s'han sentit ben ateses. Potser el cas explicat en aquest article és aïllat i degut a una sèrie de desafortunades coincidències. Però sospito que hem arribat a un punt en què les interrupcions voluntàries de l'embaràs tenen una demanda tan gran, i els centres que les practiquen, tan poca competència, que n'hi ha que s'han permès de perdre les formes i la sensibilitat. Hem passat del drama de la clandestinitat a les conseqüències de la massificació. I a menystenir l'abast emocional d'una decisió com aquesta. Com s'explica, si no, que la plana web del centre mèdic esmentat tingui un enllaç a Barcelona Turisme? Si has de venir a Barcelona per avortar, aprofita l'avinentesa per passar una bona estona a la Sagrada Família. És això?

Vint-i-cinc anys i desenes de milers d'avortaments després de la primera llei que els va despenalitzar, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya prepara un protocol d'acompanyament de les dones abans, durant i després de la interrupció voluntària de l'embaràs, que no té antecedents coneguts enlloc. És una iniciativa lloable i necessària que ha trigat molt a arribar. Val més que s'espavilin, perquè, mentrestant, el dret de la dignitat de les dones que decideixin avortar continuarà sense ser protegit enlloc.