Haig de declarar que, de primer, jo no veia gaire la importància del fet que hagués d’existir un llibre sobre la Carta de Brest perquè, en la meva memòria, aquesta declaració no passava de ser una presa de posició puntual que no afegia gaire res de nou a allò que sabíem i proclamàvem els independentistes dels anys 70. Però mirat amb la perspectiva actual, puc afirmar ara que, el fet de situar-nos aquesta obra en aquells anys i en tota la seva complexitat, fa que aquesta iniciativa posseeixi aspectes ben positius que cal remarcar.
El llibre ens situa en un context polític dominant opressiu que, en els aspectes generals, presenta molts aspectes força actuals. I recorda que ara fa cinquanta anys hi va haver persones lluitadores, al nostre país i arreu del món, que s’hi van revoltar; i que ho van fer amb eficàcia contribuint a crear al llarg del segle XX moviments polítics i socials que van somoure diferents societats nacionals i van fer trontollar sistemes de dominació poderosos. Repassar aquells anys ens ajuda a abordar els reptes de l’actualitat.
És cert que la varietat d’informació que conté el llibre no acaba d’estar connectada de manera prou precisa amb el que ha estat el moviment independentista al nostre país perquè algunes consideracions poden fer pensar que el nostre moviment independentista contemporani neix d’una mena de tercermundisme o seguidisme (és a dir, com una mena d’imitació poc original de les lluites del Tercer Món, o també del maig del 68, moguda per una certa ‘fascinació’ per unes determinades formes d’acció); però el que és important de remarcar en aquesta obra és que posa sobre la taula una quantitat important de fets i dades que s’han estat amagant a la gran majoria de la població del nostre temps i que, com ho he assenyalat més amunt, es tracta d’unes veritats que poden contribuir a encarar la lluita del moment present.
La Carta de Brest no representa cap mena de ‘miracle’, o esdeveniment insòlit, perquè només va fer que plasmar sobre el paper uns principis que el moviment independentista català de l’època ja havia anat assumint sobretot d’ençà dels anys 70. Però el fet d’ajudar a reviure dades importants d’aquella època ens mostra, d’una manera eficient, que la nostra lluita té un passat, no tan llunyà, que és important; i que ha comptat i compta amb uns germans i germanes d’acció i de pensament poderosos arreu del món, un fet que no es pot menystenir.
L’independentisme català, d’aleshores i d’ara, és sobretot el resultat de les nostres lluites concretes portades a terme per les nostres classes populars, un moviment polític i social que s’enforteix amb la voluntat d’incidir en la realitat d’aquells temps tan negres. I els companys d’arreu del món van contribuir a fer pensar que, en el nostre cas, la victòria (començant pel desplegament d’un moviment propi) també era possible, un factor amb conseqüències clarament dinamitzadores.
Si volem una definició sintètica de la Carta de Brest (que el llibre ja suggereix) podem dir que aquest text definitori es pot interpretar com una mena ‘certificat d’un part’ (certificat d’un naixement d’un nou moviment en diverses nacions europees oprimides que va implicar diversos pobles i, particularment, el nostre). Un moment que globalment va ser ben significatiu. Perquè sense aquell ‘part’ d’aleshores, la ‘criatura’ que va anar creixent no hauria arribat a les grans mobilitzacions de masses dels darrers temps ni a fer pensar a les classes populars catalanes en la possibilitat de l’objectiu alliberador.
En aquest llibre sobre la Carta de Brest es parla, pel que fa al nostre cas i en la conjuntura concreta de l’any 1979, d’Independentistes dels Països Catalans (IPC) que com és sabut va coexistir amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i amb Terra Lliure (TL). Sense la presència d’aquestes organitzacions i sense la repressió de l’any 1992 en la coneguda «Operació Garzon», acompanyada d’arbitrarietats i de tortures terribles no es podria entendre l’independentisme del segle XXI. Aquella repressió extremament cruel va mostrar a la nostra societat la veritable cara de l’Estat espanyol com a torturador i repressor a l’estil colonial de manera que, sense aquesta consciència de la realitat política espanyola, la revolta popular més recent de les grans mobilitzacions del segle XXI, no hauria pres l’orientació independentista tan clara com ho va fer. I cal dir amb rotunditat que aquest llibre ens ajuda a recordar-ho i tenir-ho present.
En aquesta obra hi trobareu, doncs, a més d’una explicació d’aquesta Declaració Conjunta que fou la Carta de Brest (una elaboració que ha demanat un treball de recerca molt important si es té en compte la dispersió de les diferents fonts consultades), informació complementària, perquè el llibre aporta el recull esmentat dels moviments d’alliberament nacional i social (social com el maig del 68 francès) que s’havien anat desenvolupant durant aquells anys. El més remarcable, per al nostre cas, són els nous moviments de caràcter nacional-popular que el llibre descriu i que són més pròxims al nostre desenvolupament.
Pel que fa al nostre àmbit nacional, podem afegir que la importància d’aquesta declaració conjunta que és la Carta de Brest és més comprensible encara si la situem dins una conjuntura de canvi per la qual la nació catalana es trobava interpel·lada directament (crisi del règim franquista, crítica internacional de les contradiccions del sistema social i polític capitalista, maig del 68 – influent principalment a la Catalunya Nord -, crisi de l’estalinisme a l’Est europeu etc.). Una conjuntura que el llibre exposa, a la qual podem afegir que es va trobar marcada per canvis socials interns d’una intensitat i profunditat remarcables (noves organitzacions socials i polítiques influents, expansió de la Nova Cançó i d’un esclat editorial simultanis, Assemblea de Catalunya, Congrés de Cultura Catalana, Comissions Obreres, Comissions de Barri, Associacions de Veïns, Sindicat Democràtic d’Estudiants, difusió de l’àmbit nacional dels Països Catalans, creació de Casals i Ateneus independentistes, Universitat Catalana d’Estiu, etc.).
Es tractava d’un entorn que va portar a diferents preses de posició públiques sorgides de les classes populars catalanes en aquells anys de transformació política (com els coneguts punts tàctics de l’Assemblea de Catalunya o les declaracions de principis dels nous partits, de les associacions, dels congressos populars etc.; o, en el camp de la llengua, el conegut Manifest d’Els Marges i la Declaració Iruñean Sortua d’abast trinacional —basc, català, gallec— signada a Pamplona el juliol de 1983, partint de les bases de la nova sociolingüística que s’anava estenent arreu, etc.).
La Carta de Brest afegia a tot aquest esforç definitori el seu caràcter polític estratègic propi dels nous moviments independentistes naixents. Un impuls renovador, doncs, fonamentat en una consistent anàlisi materialista d’inspiració marxista. Cal entendre, doncs, aquesta declaració conjunta, signada a Brest als anys 70 del segle passat, com un signe de maduració de la consciència política en uns temps que reclamaven la presència pública de posicions clarificadores.