El català com a fonament de la nostra identitat i del nostre pensament. No és només un mot, és un espai on ens reconeixem i on, com a societat, podem ser lliures.

La llengua catalana no només serveix per comunicar-se, sinó per estructurar el pensament, per construir la nostra identitat, per oferir la nostra visió del món. Quan ens parem a pensar en això, ens adonem que el que defensem no és només la llengua, sinó la manera en què entenem i vivim el món com a nació.

Ho repetiré les vegades que sigui necessari. La nostra llengua, com qualsevol llengua, no és només un vehicle. Cada llengua, defineix un territori simbòlic, és una manera de veure el món. És arrelament emocional. És memòria, és resitència, és identitat col·lectiva viscuda. És per això, que la llengua catalana, cal defensar-la com un acte de sobirania.

Quan renunciem a això, acceptem l’assimilació sense ni adonar-nos-en. Com si tot fos traductible, com si no hi hagués cap pèrdua en canviar de llengua. I sí que n’hi ha. Es perd món. Es perden matisos. Ras i curt, no és el mateix fer-se un petó que “darse un beso”.

Està clar que cal deixar de concebre la llengua només com una eina de comunicació. Perquè quan la llengua es redueix a això, es converteix en una qüestió funcional, neutral, intercanviable. I llavors, el debat és només sobre eficiència: “quin idioma entén més gent?”, “quin ens serveix millor?”, “quin ens dóna més projecció?”.

Nosaltres som els primers que hem de donar prestigi a la llengua d’una manera desacomplexada.  No cal tenir por en mantenir-nos ferms en parlar-la. Cal explicar sense embuts que parlar en català és i ha estat una eina de resistència, d’autoafirmació i de construcció col·lectiva.