Ciutat de Lleida, 24 de març de 2025.
Novament, les persones caminen per les vies dels trens aturats a la perifèria de la Rosa de foc, l’ara anomenada Barcelona. Una perifèria que, fruit d’aquest sistema radial imposat, arriba fins als confins del Principat, ja sigui a l’oest, al nord o al sud. Els treballadors fan molts quilòmetres cada dia per anar a treballar.
Aquest sistema pervers segueix al servei de les grans multinacionals i dels gestors que hi estan agenollats. Ja no té cap sentit discutir sobre si són els d’un partit polític o els d’un altre els qui no inverteixen en el transport de les treballadores de Catalunya, i per extensió, d’altres contrades.
La lògica és ben simple. Si el sistema ferroviari català fos ric en horaris, puntual i assequible per tothom, el negoci no funcionaria. Recordo una conversa amb una infermera que vivia al Maresme i que treballava a un Hospital de Barcelona. La incertesa que patia cada dia per no saber si arribaria a la feina, els retards dels trens, l’acumulació de persones a les andanes, els transbords i les més de dues hores mínimes que havia de fer d’anada i de tornada, feien inviable una vida digna.
Per tenir una vida mitjanament digna va haver d’escollir un horari de nit, amb tot el desgast que comporta, i va haver de comprar un cotxe que oferís garanties per no perdre la vida i la paciència a les andanes.
S’han de comprar vehicles. I s’han de pagar els impostos dels vehicles. S’han de pagar les revisions dels vehicles i les reparacions. S’han de pagar les assegurances pertinents i s’han d’emplenar els dipòsits de benzina. I pagar els impostos de la benzina. I els carnets, s’han de pagar els carnets i els peatges de les autopistes. En definitiva, s’ha de participar de la roda del capital privat.
És el capital privat el que mou aquesta economia que només entén de generació de beneficis. La privatització encoberta de serveis també exigeix forçar la necessitat de comprar mitjans de transports efectius, perquè s’ha abandonat a consciència i voluntat la xarxa de transport pública. I per rematar-ho, s’han inventat aquest teatre dolent d’inversions que mai arriben i de catalanets emprenyats que van a Madrid a cobrar molt per no aconseguir res.
Aturar-se és l’únic camí. Imposar una llei de la selva de societats primitives que deia el colpista. La matinada fa olor de vaga de tramvies, un perfum de resistència i no pas de colònia.