No és l’objectiu d’aquesta columna fer una anàlisi a l’ús de la recent consulta a pares, mares i tutors/es sobre quina ha de ser la llengua base a l’ensenyament al País Valencià. Tot i que em referiré a algun resultat concret, explicaré, sobretot, algunes qüestions que transcendeixen l’objectiu i els resultats formals de la consulta. En primer lloc, vull destacar que la consulta s’ha fet perquè el Consell de la Generalitat volia fer-la i té poder legal per a convocar-la. Sembla una obvietat, però tal vegada, no ho siga tant, perquè, sent una consulta legal, ha estat des del primer moment totalment il·legítima. I això per quatre motius fonamentalment.

El primer, perquè era una consulta trampa, ja que guanyant qualsevol de les dues opcions, sempre perdia -més, o menys- el valencià, es feia amb les cartes marcades, i el control últim dels resultats globals eren parcialment manipulables per la Conselleria, com així ha sigut. El segon, perquè era una consulta contra el valencià, contra la llengua pròpia que compartim amb la Catalunya sencera, les Illes Balears i Pitiüses, Andorra i l’Alguer. L’ataquen, no només perquè l’odien, sinó perquè el valencià, com a llengua pròpia i pal de paller de la nostra cultura, ens dona cos com a poble (malgrat un variable grau d’inconsciència), i eixe cos unitari dificulta la nostra desaparició com a poble diferenciat i, almenys en part, la nostra espoliació econòmica, objectiu últim i principal dels nostres dominadors.

El tercer motiu de la seua il·legitimitat és que no era un referèndum democràtic, sinó una consulta colonial. Una consulta, organitzada pel governet colonial amb l’objectiu que el poble colonitzat “participara” de l’aprovació de les lleis que l’oprimeixen. El quart motiu no és menor, ja que la consulta ha estat organitzada per un govern globalment i absolutament il·legítim, especialment des de la criminal gestió de la DANA del 29 d’octubre, amb el resultat de 229 persones mortes. Res del que faça aquest govern tindrà cap legitimitat davant el poble valencià. Un govern, que vol legitimar-se dient que està dedicat només a la reconstrucció dels efectes de la DANA, però es dedica a muntar una consulta i oblida que, encara hui, milers de famílies es troben intentant reconstruir les mínimes bases materials i psicològiques de la seua vida.

I, malgrat tot, el valencià ha guanyat, i ells, els sipais i els colonitzadors, han perdut, i han perdut molt. En primer lloc, han perdut, perquè de les dues opcions legítimes envers la consulta -participar per a guanyar o fer-li boicot-, totes dues han guanyat. D’una part, guanyant la consulta per majoria absoluta de les persones participants. De l’altra, deslegitimant encara més la convocatòria amb una important abstenció activa. El resultat de tot plegat és un enfortiment de la comunitat educativa. També han perdut els colonitzadors, perquè el valencià ha guanyat en les comarques valencianoparlants, i ha pujat de manera molt important en les grans capitals més castellanitzades. Com va dir l’historiador valencianista Vicent Baydal, en aquesta piulada “Un 36% a favor de l’ensenyament de més valencià en una ciutat (València) amb un 15% de famílies valencianoparlants si arriba. Igual que a la d’Alacant: un 17% amb menys d’un 7% de famílies valencianoparlants… És un resultat molt millor del que es podia pensar en esta consulta trampa!”. Hi han perdut també, perquè el que suposaven que era el seu castell infranquejable, les comarques majoritàriament castellanoparlants, malgrat les seues campanyes d’odi i xantatge, han tingut un resultat espectacular en algunes d’elles com la Serrania, on el valencià ha guanyat pel 52%, un resultat molt important en altres comarques, com ara l’Alt Millars 35,29%, o el Racó d’Ademús amb el 36,25%, i un resultat esperançador en la resta, perquè en totes, s’ha fet evident que hi ha una part de la col·lectivitat, major o menor, que no renuncia a conéixer o recuperar la llengua que ens dona un element vertebrador i diferenciador cabdal.

Però si el resultat ha deixat amb les vergonyes a l’aire el govern colonial, i al govern de l’Estat, que podria haver paralitzat la consulta, fent un simple recurs al seu Tribunal Constitucional, com ja va fer en temps de Zapatero, fent un recurs contra la recuperació del Dret civil valencià, també és cert que ha destapat alguna vergonya nostra, i cal ser-ne conscients per tal de superar-les. La primera és el que podem denominar “el pessimisme militant d’alguns valencianoparlants”. Un pessimisme, induït per l’enemic malgrat que no siguem conscients, que els porta a negar tota possibilitat de victòria, i que quan aquesta es dona, malgrat la seua actitud negativa, s’encaboten en reduir el seu abast. Un pessimisme que arriben a contagiar fins i tot a persones i entitats que han estat batallant en primera fila per a guanyar i que, malgrat això, compren el relat que “ningú s’esperava que poguérem guanyar”. I no és cert, perquè des d’un primer moment hi havia moltes persones que confiaven a guanyar. De fet, un exèrcit psicològicament derrotat no pot guanyar cap batalla. I aquesta s’ha guanyat. En això, ha passat alguna cosa semblant a la falta de confiança en el fet que les manifestacions per a derivar el govern de Mazón foren molt nombroses i que es pogueren mantindre en el temps, com així ha sigut.

Un dels motius de fons d’aquest pessimisme militant, es troba en el fracàs històric d’algunes propostes polítiques que eren profundament idealistes, forassenyats i totalment alienes a la realitat del nostre poble, però que encara condicionen la manera de pensar d’algunes persones. Un altre motiu potser, que ens hem acostumat massa a llegir o escoltar l’opinió de persones, fins i tot les que presumeixen d’expertesa, basada sobretot en les enquestes sociològiques, que normalment no van més enllà de la superficialitat del que passa. Tal vegada vindrà bé, recuperar les eines analítiques, que com el marxisme, són capaces de bussejar en les contradiccions més profundes de la realitat material i psicològica del poble. O més fàcilment, recuperar la conversa en profunditat amb persones que no participen de la nostra bombolla ideològica i fent-ho amb empatia i, si és necessari amb solidaritat. 

Una altra vergonya descoberta està molt lligada només a una part dels anteriors pessimistes, és la de negar amb massa alegria la valencianitat a qualsevol persona que no s’expresse cent per cent com nosaltres, o a tota una comarca, perquè històricament ha estat castellanoparlant o ha estat castellanitzada “por justo derecho de conquista”, o perquè ara, en la consulta, no ha guanyat el valencià. Tal vegada els i les irlandeses que lluitaren a mort per la independència contra els anglesos, que els havien conquistat a l’Edat Mitjana, i que havien fet desaparèixer quasi totalment el gaèlic, no tenien dret a dir-se irlandesos? Són unes dèries, hereves d’un nacionalisme primari, mal entès, etnicista i caduc, incapaç d’entendre que els pobles i les identitats es construeixen històricament, que no són estàtues de marbre immutables, que van evolucionant i que és, precisament això, el que possibilita la seua permanència en el temps. I sí, companys i companyes, cal superar aquestes dèries i fer-ho amb honestedat. Com deia una piulada de Decidim, un dia abans de començar la consulta: “Demà comença una ‘consulta’ que vol arraconar la nostra llengua. I el que han aconseguit és mobilitzar a milers de persones pel valencià. Seguim ✊. I una altra piulada el mateix dia del recompte: “Ha guanyat el poble. #SíAlValencià”.