Per raons d’agenda escric aquesta columna divendres 28 de febrer, quatre dies abans de la seua publicació. Explique això perquè com va dir un gran revolucionari, «hi ha dècades en què no passa res, i hi ha setmanes en què passen dècades», i en aquests quatre dies poden passar (o poden coure’s) moltes coses: que les elits de l’Estat colonial decidisquen finalment que Mazón ja no els aporta res positiu en la colònia valenciana; que el cadàver polític de Mazón siga definitivament enterrat pels seus per a evitar el risc de contaminació cadavèrica; que els socialistes vegen que la seua tàctica d’aprofitar la criminal gestió de Mazón, per a desgastar electoralment el PP de Feijóo, ja no dona més de si, i un llarg etc., però crec que és important que ens fixem que tots aquests possibles moviments polítics, que ja s’estan anunciant, es fan en funció exclusivament dels interessos concrets dels dos partits fonamentals del règim del 78 i del mateix règim, però en cap cas té en compte les necessitats del poble valencià, que apareix ací com el tercer en discòrdia com si fora un baló en un partit de futbol.

La vergonyosa tàctica d’uns i altres la va començar Mazón quan ell i el seu equip havien previst, molt possiblement, que els efectes de la DANA serien greus, però no tan tràgics com han estat, i que això els hi donaria munició argumental per a continuar amb la seua batalla dialèctica/electoral contra el PSOE. En comprovar la dimensió real de la seua criminal estratègia, Mazón va desaparéixer totalment noquejat, fins que va vindre Pedro Sánchez al seu rescat, com vaig explicar en aquest article: Pedro Sánchez salva Mazón!

Aquesta tàctica del PSOE i de Mazón, implicava de facto, un reconeixement de la il·legitimitat de Mazón per a continuar en el càrrec de president de la Generalitat, gràcies al suport de Sánchez. Tant és així que l’estratègia de Mazón a partir d’eixe moment va ser la de tractar de recuperar eixa legitimitat a partir de la suposada i meravellosa gestió que anava a fer en la reconstrucció. Com es poden reconstruir 229 vides Sr. Mazón? Eixe, però, va ser l’envit que va llançar al seu partit i al conjunt de la societat valenciana. Sánchez, per la seua banda trencava per uns dies l’estratègia de Feijóo i, a més, a mitjà termini podia mostrar a l’opinió pública constantment l’incapacitat del PP per a governar i per a garantir la vida de les persones. Una jugada política útil per a Sánchez, però totalment inútil als interessos del poble valencià en general i pels afectats directament per la DANA en particular, perquè eixa estratègia política implicava deixar que continuara Mazón governant la Generalitat.

La maniobra de Sánchez va deixar totalment descol·locats tant el PP com la premsa que li fa de portaveu i fins i tot la premsa monàrquica. Tots aquests mitjans de la dreta, que els primers dies post-Dana havien apostat per la dimissió de Mazón, van haver de modificar la línia editorial, acceptant com a bona la tàctica mazonista de posar el ventilador i repartir fang i merda. Mentrestant, l’esquerra (la del sistema i la que es diu antisistema), davant les mentides grolleres de Mazón i els seus, s’ha dedicat a qüestionar (amb tota la raó) les seues falsedats, però, acostumats a pensar només en funció de l’eix dreta/esquerra estatal, han obviat o no han vist, o no els importa el joc interessat de Sánchez. Però el resultat d’aquest joc respecte al poble valencià l’hem pogut veure amb tota claredat aquesta setmana passada, amb dos fets cabdals per a nosaltres: la insultant proposta de condonació d’una part mínima del deute i la Llei Rovira contra el valencià.

Respecte a la primera, hem de denunciar i aclarir que aquesta proposta d’una quitança del 19% del deute valencià, no contempla el fet que el deute és il·legítim, imposat, ja que ens han obligat a contraure’l mitjançant l’infrafinançament permanent que hem patit des de l’inici del sistema autonòmic. També, perquè és molt evident que és una estratègia de caràcter usurer i extractivista, per a garantir-se l’Estat que nosaltres puguem continuar pagant l’amortització del deute i els interessos. Una xifra que enguany ha representat uns 8.000 milions i, que pel que es veu, tenen voluntat de mantenir-la de manera indefinida. És cert que, en cas d’aplicar-se la proposta de la ministra Montero, els primers anys es reduiria en uns centenars de milions la despesa en el servei del deute, però també que com que no s’ha solucionat el problema de fons de l’infrafinançament, ràpidament estaríem en la mateixa situació anterior, o encara pitjor. Cal reconéixer que la sorna de la ministra és de l’alçària de la Giralda sevillana, quan a més, ens diu que hem de reconéixer la seua generositat.

El govern espanyol, ara ocupat pel PSOE i altres vegades pel PP, i des de fa centenars d’anys per governs colonitzadors, es comporta respecte als valencians com la banca usurera o els prestadors de qualsevol màfia: si veuen que estem a punt de fer fallida i col·lapsar, i que, per tant, no podrem continuar pagant el préstec i els interessos, baixa momentàniament la pressió i allarga els terminis (això sí, humiliant-nos) perquè el fonamental és la «necessitat» que tenen de continuar espoliant-nos any rere any. Un reflex de la veritable relació de l’Estat espanyol amb el País Valencià. 

La segona qüestió és respecte a la llei Rovira. Una llei que moltes entitats, com les que estan agrupades en la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, universitats, persones expertes i un importantíssim sector de la població, han expressat durant els últims mesos duríssimes crítiques a una consulta que, lluny d’afavorir el coneixement del valencià i la seua promoció, tal com recull el mateix Estatut d’Autonomia vigent, és una llei que pretén impulsar la conflictivitat al voltant de la llengua, va contra el valencià, cerca dividir i enfrontar la comunitat educativa i el conjunt del poble i, en definitiva és una llei contra les persones valencianoparlants i per extensió també contra tot el poble valencià. Una llei que pretén consolidar el fet que les persones valencianoparlants no puguem viure 100% en valencià en la nostra pròpia terra i que impedeix de facto que els valencians i valencianes que encara no dominen el valencià, resten indefinidament com a analfabets en relació amb una de les llengües oficials del País.

Però el que vull destacar de la consulta, i en referència al rol que juga el PSOE, és que podria haver estat paralitzada si el govern espanyol l’haguera recorreguda al Tribunal Constitucional. No ho ha fet, i això ens confirma l’opinió que hem manifestat en moltíssimes ocasions: els atacs al valencià, la seua problematització i la renúncia política a impulsar-lo i normalitzar-lo com a llengua pròpia, és una estratègia colonial, per a afeblir-nos com a poble, per a debilitar-nos i limitar la nostra resistència, amb l’objectiu últim de tots els governs colonials: espoliar-nos econòmicament. Només des d’aquesta òptica, que no nega les contradiccions de l’eix dreta/esquerra sinó que les complementa amb l’eix de l’alliberament nacional contra la metròpoli, es pot entendre en tota la seua dimensió l’estratègia del govern espanyol, ara en mans del PSOE, altres vegades en mans del PP i sempre en mans de la monarquia borbònica.

Sincerament, crec que la pregunta que fa de títol en aquest article, ha de ser contestada per cadascú/na de nosaltres. Crec que tenim prou informació per a poder decidir i actuar en conseqüència.