El passat diumenge dia 9, l’escriptor gallec Suso de Toro escrivia a X “… que moltes persones que es manifesten espantades per les barbaritats que emet Trump també ens diuen implícitament que Biden i Kamala eren millors. I no, són la mateixa moneda a les dues cares. Encara més, com a europeu crec que Biden va ser el pitjor”. Mentre li feia RT, vaig pensar en l’enorme confusió que hi ha ara mateix en les classes populars del denominat món occidental. Un dia abans havia llegit l’aclaridor article que sobre el mateix tema va publicar a Llibertat.cat l’històric dirigent independentista català Carles Castellanos: “L’època del Neronisme o el capitalisme desfermat” on entre altres qüestions afirma encertadament que “aquest Neró dels nostres dies (i dels altres Nerons que estan acompanyant-lo) segueix una lògica ben establerta… l’època del “Neronisme” que és la darrera fase ideològica de l’Estat capitalista”. A la meua manera de veure aquestes dues visions són plenament complementàries. 

En una línia semblant, l’escriptor francés Emmanuel Todd a més d’afirmar en el seu llibre “La derrota d’occident” que a Occident els estats-nacions ja no existeixen, ens diu: “l’evolució social dels països occidentals ha provocat una difícil relació entre les elits i la realitat. Però no podem limitar-nos a qualificar els actes postnacionals de bojos o incomprensibles; aquests fenòmens tenen una lògica”.

En el cas dels EUA, de Trump i del seu govern de multimilionaris, crec que se sumen la lògica sistèmica que descriu Castellanos i la lògica postnacional que descriu Todd i, a més, una mena de lògica historicocultural que permet que florisquen aquestes polítiques Trumpistes, no com una ruptura amb el seu passat, idíl·licament democràtic, sinó amb la continuïtat lògica del seu veritable passat de brutal Estat weberià, exercint sense contemplacions el monopoli estatal de la violència, aplicada contra les classes populars i les nacions originàries de manera immisericorde, i d’Estat hobbesià –lluita de tots contra tots– amb l’adopció privilegiada de la política militar imperialista en les seues relacions o imposicions internacionals. Un lleuger repàs en tots dos sentits ens pot ajudar a entendre-ho. 

Estats Units és un dels pocs Estats on s’ha pogut concretar en tota la seua potencialitat, tant el liberalisme teòric, en la seua expressió més abstracta com a forma de legitimació ideològica, com el liberalisme i el neoliberalisme social, econòmic i polític. Veiem algunes mostres: el genocidi dels pobles originaris per a possibilitar l’expansió territorial (es calcula que l’any 1900 només quedaven 250.000 dels aproximadament 12 milions d’individus natius dels pobles originaris), el domini, les expropiacions i la imposició de la dominació blanca, capitalista i patriarcal; el confinament en reserves, veritables camps de concentració i extermini –avant la lettre–, creats el 1851 i que encara perduren per a la minoria que han sobreviscut. L’antropòleg Marvin Harris va afirmar que van estar els homes blancs els que van iniciar la pràctica barbarà d’arrancar la cabellera als “indis”, al contrari del que ha afirmat històricament la publicitat nord-americana, aquells només ho van copiar; l’esclavisme de milions de persones afroamericanes en la seua forma més “pura”, basat en la superioritat racial; l’esclavisme més dissimulat –que encara perdura en mils i una discriminacions– quan, per raons de necessitat de la mà d’obra, els sectors capitalistes industrials van imposar la fi de l’esclavisme als capitalistes agraris. Una segona forma d’esclavisme amb els més de 20 milions de “culis” xinesos, hindús i altres asiàtics amb els quals van substituir els esclaus afroamericans, i que van possibilitar l’expansió del ferrocarril i altres grans obres d’enginyeria.

La política liberal estatunidenca va continuar amb l’explotació social de la mà d’obra procedent de les següents onades de migracions de les classes treballadores europees, expulsades per la pobresa, la reacció i la repressió política; la repressió de totes les formes d’autoorganització política i sindical de les classes populars, de les quals podem fer servir com a exemple l’execució dels “Màrtirs de Chicago” que lluitaven per una jornada laboral de 8 h (origen de la commemoració del 1r de maig); l’assassinat de 142 dones treballadores del tèxtil, en un incendi provocat en una fàbrica de Nova York, que s’havien significat en les lluites demandant també la reducció de jornada (origen de la commemoració feminista i de classe del 8 de març); el maccarthisme anticomunista dels anys cinquanta del segle XX; la repressió sindical de Ronald Reegan, entrant de ple en el neoliberalisme, exemplificada en l’acomiadament col·lectiu de 11.345 controladors de trànsit aeri que estaven en vaga; o la repressió sindical que ara mateix existeix en empreses com ara Wal-Mart, Amazon, Costco Wholesale, etc., principals empreses mundials de distribució; el “dret” empresarial al lliure acomiadament dels i les treballadores o la manca d’un sistema de seguretat social com el que les lluites populars van aconseguir a Europa. 

Si aquests exemples ha format part de la pràctica sistèmica de les classes dirigents nord-americanes contra les classes populars del seu propi Estat fins als nostres dies, la pràctica hobbesiana contra la resta del món no desmereix en absolut. Podem dir que la política exterior dels Estats Units assoleix la majoria d’edat amb l’embargament comercial a Haití que acabava d’aconseguir la seua independència de la França napoleònica. 

L’esclavista i tercer president dels EUA Thomas Jefferson va pensar que la revolució d’Haití tenia el potencial de provocar un aixecament contra l’esclavatge als Estats Units. Anys més tard aquesta política es va assumir com a part de la política institucional amb l’adopció de la denominada doctrina Monroe (un altre dels 12 presidents dels EUA posseïdors d’esclaus) segons la qual Amèrica havia de ser per als americans, entenent com americans només els homes de les classes dirigents dels EUA. Entre 1845 i 1848 Estats Units es va apoderar de Texas, Califòrnia, Nevada, Utah, Arizona, Nou Mèxic, Wyoming i parts de Colorado. Segons el filòsof italià Domenico Losurdo, la doctrina Monroe va ser reinterpretada i radicalitzada el 1904 per T. Roosevelt que li confereix un poder de policia internacional a la societat civilitzada en conjunt i en particular als EUA pel que respecta a Amèrica Llatina. 

D’aleshores ençà els nord-americans es van assegurar d’obtenir de Llatinoamèrica i el Carib els recursos naturals, van implementar indústria pesant, controlar rutes estratègiques com el Canal de Panamà –separant Panamà de Colòmbia–, van aconseguir força de treball barata i territoris on implantar les maquiles, van conquistar mercats de consum i van consolidar el ple domini sobre les transaccions financeres. Moltes d’aquestes polítiques les va aconseguir els EUA per la via de la “compra” directa de les oligarquies criolles, garantir-les el suport a les seues polítiques caciquils, però quan en alguns països llatinoamericans miraven de realitzar polítiques nacionals amb característiques socials, eren immediatament comminats a retractar-se.

En cas de no fer-ho, estaven condemnats a patir les intervencions militars directes dels exèrcits nord-americans o, indirectament, mitjançant els magnicidis i els colps d’estat dirigits des de les seues ambaixades, les oficines de les multinacionals, la seua Agència Central d’Intel·ligència (CIA), i altres serveis especials com estem veiem aquests dies en fer-se públic on anaven destinades les inversions de la USAID. Tot i que no tenim intenció d’un relat exhaustiu sinó merament simbòlic, no volem oblidar-nos ni de l’annexió de facto de Puerto Rico, ni de la invasió de Cuba, en la qual mantenen encara la base de Guantánamo, convertida en un territori sense llei. 

Si aixequem la vista per a mirar més enllà del continent americà, i amb la mateixa voluntat simbòlica, podem recordar com els exemples imperialistes de caràcter hobbesià abasten la pràctica totalitat de la terra: Japó, Corea del Sud i Europa convertits en semí-protectorats i en estats subimperialistes, amb bases militars nord-americanes controlant els territoris, i imposant condicions lleonines en els àmbits econòmics i polítics (recorden-nos per exemple de l’operació Gladio), o el suport a la dictadura franquista i la segona restauració borbònica a Espanya, la dictadura dels coronels a Grècia, la massacre de Filipines de 1899 amb centenars de milers de víctimes, les guerres de Corea i Vietnam amb més de tres milions de morts cadascuna, el genocidi Indonesi, les guerra d’Afganistan i Iraq, el bombardejos de Líbia, el genocidi Palestí, etc., etc., etc. De fet, un recent estudi acadèmic va recollir que els Estats Units han llançat prop de 400 intervencions militars des de la seua independència, i la meitat s’han dut a terme entre 1950 i 2019, i el 25% després de la fi de la Guerra Freda. Un in crescendo sostingut. L’estudi, titulat “Introducing the Military Intervention Project: A New on US Military Interventions, 1776-2019” va estar realitzat per la investigadora Sidita Kushi, del Departament de Ciències Polítiques d’Universitat Estatal de Bridgewater als EUA. 

Comptat i debatut, es pot afirmar que les immenses barbaritats que està començant a aplicar el president nord-americà Donald Trump, tenen molt més de continuïtat històrica amb la política exercida per tots els anteriors governs que de ruptura (el rècord d’expulsió de persones migrants continua en poder del demòcrata Obama), la qual cosa no lleva gens ni mica la gravetat d’una forma de governar brutalment neronista que, novament, pot posar en qüestió la continuïtat de la vida tal com la coneixem al nostre planeta. Però manllevant la dita podríem dir que al Cèsar allò que és del Cèsar i a Trump allò que és de Trump.