Després de dècades de passivitat i deixadesa, finalment les esquerres comencen a ser conscients de quina és la magnitud i abast dels problemes associats a la manca d'habitatge i a l'encariment vergonyós de pisos i cases. Tanmateix, ara ja és tard i els efectes del fenomen no fan més que agreujar-se i no s'albiren canvis reals a curt, mitjà i potser tampoc a llarg termini. I és que més enllà de declaracions, manifestos, alguna protesta i molta retòrica, poques novetats hi ha respecte a la situació de l'habitatge a Catalunya, i per extensió a d'altres indrets de similars latituds.

L'esquerra històrica, en totes les seves variants, sempre havia prioritzat les qüestions materials per sobre de les morals, religioses o de base més etèria. Però des de fa unes dècades i coincidint amb l'ascens de la globalització capitalista i l'enfonsament del mur, les esquerres occidentals ( inclosa la variant més propera al comunisme i l'anarquisme) van optar per reforçar les batalles culturals i centrar-se en aspectes no materials de la vida col·lectiva. Així va ser com aquestes esquerres van confiar cegament en el mercat i van anar claudicant en qüestions com l'habitatge, el món laboral, l'accés a l'alimentació, la rehabilitació de barris, la millora de la qualitat de vida....en definitiva, aquestes i d'altres qüestions van perdre interès per aquestes esquerres. I finalment s'ha constat que l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un afer cada dia més complex.

Certament, no parlem només d’habitatge l'habitatge, però és evident que en la vida d'una persona, tenir un sostre digne representa un eix central i nuclear de la seva vida. I quan aquest eix trontolla significa que s’estan posant les bases per a una crisi social de gran abast. La qüestió és que el mercat actua implacablement i no ha tingut miraments a l'hora de marginar les classes populars i apartar-les del dret a l'habitatge. Cert és que ara dretes i esquerres han detectat el tema en clau electoral i per això l'espai públic i mediàtic s'omple de declaracions, programes i promeses en clau electoral i/o governamental. Liberals per una banda i socialdemòcrates per altra banda, cadascú creu que les seves receptes econòmiques son les adequades però la realitat tossuda i esclafadora no cedeix gens. I la dimensió del fenomen és tant colossal que el marge d'actuació és ben justet.

Hi ha un pila de persones a Catalunya que pateixen el problema, I no només són joves que aspiren a emancipar-se sinó també persones que superen els 50 i que es troben atrapades enmig d'una separació sentimental, amb problemes de salut i esgotament fruit de feines precàries i mal pagades. Podem parlar també de jubilades i jubilats amb pensions minses que veuen com els contractes de lloguer antics caduquen i de sobte han de dedicar 1000€ a pagar un piset miserable en algun barri deteriorat i amb greus problemes de seguretat i fins i tot insalubritat. Menció a part serien les persones migrades abocades a viure en guettos degradats i amuntegats mentre se'ls explota laboralment sense contemplacions.

Per no aprofundir en aspectes més dramàtics m'estimo més no seguir enumerant col·lectius que pateixen el problema, però si que hi ha elements ( amb dades incloses) que certifiquen que som davant d'una evident crisi social a Catalunya, i les esquerres en tenen part de responsabilitat, principalment per haver claudicat i dedicat tantes energies a batalles culturals. Les forces polítiques i empresarials de caire i perfil neoliberal s’ho miren des de la distància perquè probablement no pateixen el problema i fins i tot en treuen profit. Sobta veure com les seves receptes son més liberalització del sòl i més especulació i seguir confiant en les bondats d’un mercat com més va més desregularitzat ( és a dir, part del sistema i les praxis que ens han dut a la situació actual) .

Sobre les causes segur que podriem fer una llista de factors que ens han conduït a l'actual desgavell ( especulació , primar el valor de canvi pel valor d'ús, increment demogràfic sobtat, turisme massiu, manca de ma d'obra especialitzada, arribada massiva d'expats, limitació de territori, manca de transport públic, manca d'habitatge social per part de l'administració.....) però l'estat actual no serà fàcil de capgirar. I cal tenir clar que la situació no és una especificitat catalana, altres països de la UE també ho viuen.

Davant d’aquesta situació d’evident crisi nacional i social, cal que l’esquerra reaccioni ràpidament i vagi més enllà de les consignes o les receptes de caire moral. Ens enfrontem a una situació gravíssima, i té uns responsables, però també cal prendre consciència de que fer manifestos i declaracions és insuficient i ineficaç. Cal combinar denúncia amb acció, o almenys intentar-ho. Seria un error deixar aquesta gravíssima crisi en mans del mercat o fiar-ho tot a la mobilització social que pugui fer alguna organització amb visió parcial i fins i tot esbiaixada. Necessitem una esquerra combativa que prioritzi discursivament aspectes com el dret al treball i el dret a un habitatge decent a un preu raonable. I dit això cal tenir clar que aquesta és una batalla molt llarga que no es resoldrà a curt i mig termini. Però sense els ingredients que esmento, penso que difícilment sortirem d’aquest carreró sense sortida on estem ficats.