No ho sé del cert però crec que el pensament modern imprès ara en els nous planters de les noves ventrades dels intel·lectuals compromesos o de la progressia, han assumit que cal impulsar i organitzar sectorialment la societat és el camí que cal emprendre davant les caduques teories de la lluita de classes.

Per exemple, per a no quedar-se sense arguments ni pensant que amb tots els sectors organitzats i lluitant pels interessos propis de cadascun d’aquests sectors, albiren que de forma espontània es produirà un fet que es podria anomenar situació revolucionària. Tots i cadascú dels sectors així arribarien a derrotar el poder establert. Després caldrà aconseguir que els uns i d’altres cedeixin part d’aquesta mínima part d’incidència en aquesta posició assolida encara que precària.

En aquest estat o moment social, aconseguirien prou pes referencial per a fer-los comprendre aprofitant l’avinentesa, que la causa fonamental és el basament profund dels enemics contra els quals lluitaven, resideix en una espècie de conjunt global que està a tot arreu del món i està representat també al seu país, que es tracta d’un interès econòmic general que està per sobre de tots i cadascú dels interessos particulars i de sector, ja siguin de DDHH o d’explotació econòmica o de gènere dels grups que s’han organitzat cadascú pel seu tema concret.

Aquests grups de sectors que amb acords o per casualitat arribarien els uns abans que d’altres, a prendre el control o més ben dit a destruir el poder de governabilitat efectiu actual, i per a que abans que les restes d’aquest poder derrotat se’n adonin que qui els han vençut no tenen una direcció unificada ni actuen de manera conjunta i unificada, que hi ha disputes entre aquests mateixos grups de representants de sectors socials sense un nucli comú d’origen de classe i que això és el matís bàsic pel qual l’exercici del poder sembla difícil, sense control i s’assembla més una assemblea universitària on tots volen parlar a la vegada i tenir raó per sobre dels altres, que ni encara són un front ben imbricat per a conduir-se amb solvència….doncs…Com vdir el periodista Antonio Baños: …sortirien les mans alçades bellugant-se”

Prou de fantasia, baixo del núvol. L’altre dia vaig anar a la presentació d’un llibre: “Si Lenin aixequés el cap” que va estar prou entretingut com a xerrada de bar. Mentre esperava que es puguin extreure conclusions des de la intel·lectualitat política envers els factors humans més interessats concretament en el que els intel·lectuals proposen, una revolució per a canviar-ho tot a uns interlocutors que no pensaven més que en els seus temes. El paper dels intel·lectuals…

De res serveix saber tot el que cal fer després si no se sap ni s’organitza el que s’ha de fer principalment per a posar en marxa aquesta humanitat. Assumeixo que tot són contradiccions però lluitar per superar-les i trobar el camí basant-nos en l’anàlisi dels fets concrets dins el marc de les relacions socials referenciant-nos en la contradicció pràctica, la caracterització de la constitució d’aquesta societat dividida en classes socials; determinar quina és la contradicció principal i per quina classe prenem partit i sobretot deixarde banda l’idealisme de que personatges com a Lenin no són repetibles, que no hi ha gent que es pugui assumir compromesa amb un procés revolucionari i per tant semblar jardiners llançant llavors i regant-les però sense dedicació exclusiva.

Per què no ho deixem, diem el que cal i deixem lloc per als qui puguinassumir de portar-lo endavant? Quina frustració! A sobre, que hi hagi gent que dient això pretenen formar part d’un partit revolucionari! Res, per a Catalunya no hi ha millor proposta per els treballadors que aconseguir un moviment d’alliberament nacional triomfant dirigit per una opció política que comenci a esmolar les eines i que no claudicarà davant els nacionalistes que es diuen independentistes per a poder seguir formant part del poder que pugui sorgir sobre les esquenes dels qui posen la sang.

Atomitzar una organització en branquetes de sector amb reivindicacions particulars, justes encara que pluriclassistes i per tant, que no canviarien res més que això i no es relacions de poder ni dependència.

Segons Daniel Cecchini:

"Caldria començar amb una forta afirmació: el progressisme és còmplice d’hegemonia del capitalisme financer internacional. Així de simple, encara que no ho sigui però, estem en temps de ximpleses sinistres i fatals.

Per dir-ho fàcil: el progressisme és un dels tants instruments del capitalisme del Segle XXI per continuar fent-se metàstasi globalitzada, capturant sectors populars, ànimes ingènuament nobles i sectors polítics per a fer-los funcionals.

12 de desembre de 2024

Guillem Vendrell Jofre