Governar com un babau és un gran art dels britànics, deia James Conelly en 1914 -al que afegia-, amb grans babaus irlandesos amb els quals practicar. Aquestes paraules són plenament vigents hui en dia per al nostre país. Vivim capficats en una realitat colonial tan profunda i tan hegemònica que la implantació de les seues condicions de dominació poden implementar-se sense aparells específics d’opressió divergents als de la metròpoli. Almenys aparentment.

La militarització de les estructures polítiques «d’autogovern», l’increment militar i policíac tant en les zones afectades per la DANA com en els espais de protesta i la connivència entre els partits del règim a Madrid per resoldre aquests temes sense la «ingerència» dels natius, són la mostra que al poble valencià, després d’haver expulsat els feixistes de l’hegemonia del discurs de les protestes (i cada viatge que ho intenten són expulsats per les forces populars), li calen més elements de dissuasió o correcció que els estrictament oferits per la «normalitat» espanyola. Sembla que la colònia es revolta i els elements clàssics de la por, per ara, i malgrat els intents progressistes i mediàtics per aconseguir-ho, no són suficients i, per tant, el règim monàrquic del 78 comença a mostrar les seues armes d’ocupació.

És per això que la pèrdua de sobirania que patim el poble valencià és tan alarmant, i li hem de dedicar tants esforços col·lectius per analitzar, malgrat les dinàmiques d’assimilació que amaguen amb insistència les seues ferramentes de dominació, la seua incidència tant en el nostre comportament polític com cultural.

Cal començar a pensar que aquestes formes d’imposar la colonització són responsables de les formes laxes d’organització de la resistència a aquesta que enllestim com a poble. I a més de comportar-nos uns problemes estructurals brutals que entrebanquen la nostra capacitat de ruptura amb els lligams de la metròpoli, també ens impedeixen avançar en la transformació social des del punt de vista de les classes més oprimides, viatjant en tres sentits fonamentals que cal observar i analitzar amb deteniment.

El primer és l’anorreament de la capacitat de reproducció cultural pròpia, entrebancant o prohibint la nostra llengua i les nostres tradicions; dificultant l’expressió creativa d’aquestes i, per tant, negant la seua capacitat d’actualització i condemnant-la a la folklorització.

El segon és el sotmetiment econòmic. Si aconsegueixen que vivim constantment infrafinançats, i en conseqüència endeutats, la capacitat operativa dels nostres municipis i institucions es veuran condicionades a acceptar «models» d’espoliació com a modes de supervivència. Acceptant la urbanització extrema i la destrucció dels territoris dels municipis, per exemple, com a eina de finançament. Afavorint la mineria, les fotovoltaiques, el turisme o l’urbanisme en zones inundables que alteren les nostres comarques amb infraestructures que fracturen les nostres comunitats, vulnerabilitzant-les fins a arribar a casos tan devastadors com el de la gota freda recent i el seu impacte a l’Horta Sud. On el model de zona de sacrifici enllestit per les oligarquies valencianes i espanyoles ha condemnat el cinturó roig (ací veiem el seu classisme genocida) a pagar pels interessos del capital.

I el tercer lloc és per al sotmetiment ideològic o subjectiu. El poble valencià vivim perpètuament expulsats dels espais d’autoreferencialitat i ací trobem, en aquesta mena d’esquarterització, els atacs constants del nacionalisme espanyol amb tota la seua integralitat. És a dir, en els seus dos vessants colonials implacables i coordinadament i democràticament falsament enfrontats: el de dretes i el d’esquerres.

La nostra determinació per a enllestir un procés seriós d’alliberament ens situa davant el paradigma de delimitar, amb el màxim de profunditat possible, la maquinària a la qual ens enfrontem i com aquesta cerca driblar la nostra subjectivitat per a derrotar-nos. O més específicament, per a mantenir-nos en un perpetu moment d’incertesa.

Si el feixisme més escarotat ens obliga a acceptar el progressisme «bonista» més reaccionari per al nostre poble i per a les seues classes treballadores el resultat final de tot plegat és el mateix: la submissió de la subjectivitat popular valenciana als interessos colonials de la corona i el capital. I si com està passant ara la unitat popular desborda les expectatives feixistes, les forces colonials, introdueixen per a recentrar l’ordre l’element militar i policíac.

Per això veiem, en moments d’empoderament popular com el que vivim en l’actualitat i en què les formes dretanes neofeixistes ens troben vulnerables a un atac decisiu, com des de les formes progressistes, sempre tan espanyoles, treuen la regla, la calculadora i les tanquetes i estudien amb molta «professionalitat» qualsevol moviment abans d’executar-lo. Tot siga que l’artefacte se’ls desbarate i perden la capacitat de control social que és, a la fi, la seua funció dintre del règim.

Però la colonialitat no es dona només com a reflex de dominació en l’aspecte d’opressió nacional (cultural i comunitària) de la nostra base identitària. Dintre de les corrents contestaries i d’esquerres també es dona, de forma altament preocupant, la colonització del pensament i de la praxi de l’activista popular, tant en les organitzacions polítiques d’esquerres com en els anomenats moviments socials i culturals, la conquesta de la subjectivitat, sobretot, en el seu estat embrionari.

Enfront del parany dissenyat per immobilitzar la nostra subjectivitat col·lectiva, trobem la por com a recurs interioritzat per una part prou ampla de l’esquerra a ser considerats com extremistes de dretes si reprodueixen qualsevol similitud amb les consignes o les formes de l’extrema dreta. Deixant, d’aquesta manera, els espais de la ràbia legítima davant les condicions de dominació i opressió a les seues formes extremes de manipulació política. Arribant al punt surrealista, de no reproduir consignes històriques dels moviments populars revolucionaris o d’esquerres combatents com «sols el poble salva el poble» per exemple, perquè un corrent d’aquest feixisme intenta apropiar-se’l a les xarxes socials.

Aquesta nova corrent postmoderna, progressista i extremadament legalista confon en la seua gènesi el que significa legalitat i legitimitat, enllestint, també, una nova esquerra de la renúncia. Que a l’haver renunciat al programa històric revolucionari i a l’alliberament nacional encadena un seguit de renúncies consecutives que els ressitua davant de l’obligació moral de rebutjar tota transformació social que no siga orquestrada pel mateix sistema.

El que passa és que aquesta contradicció és totalment insuperable perquè condemna als moviments polítics i socials a polítiques estatocentriques i procapitalistes. Canviant el sols el poble salva el poble, per sols el parlament, i per tant la legalitat legitimada per la violència estructural fabricada pel procés històric d’enfortiment de l’oligarquia del règim, salva al poble.

Un contrasentit inexplicable si l’analitzem baix el prisma de la necessitat urgent de transformar la societat envers unes societats democràtiques, populars i nacionalment centrades. En confondre, deliberadament, legitimitat amb legalitat el que estan fent, a més d’assumir la centralitat de la dominació, és condemnar-nos a un dia de la marmota perpetu, on les accions destinades al canvi social són legalment impossibles i la possibilitat d’un contrapoder capaç d’exercir un moviment cap a la ruptura de les relacions colonials es converteix en il·legítim.

La renúncia és doncs la característica general de quasi tota l’esquerra parlamentària, pensant que renunciant a eixa lluita es estalvien la repressió/militarizació quan en realitat es estalvien mostrar la seua presència empírica però no de les seues conseqüències pràctiques. I quan aquesta s’introdueix en els moviments populars i socials es converteix en motiu de preocupació perquè aquest impuls no respon a un fet espontani. És el resultat del colonialisme ideològic de la subjectivitat i és un problema que dificulta tant l’expansió de l’empoderament combatiu com l’organització efectiva d’aquest.

Perquè l’únic que valida la política institucional de la seua inutilitat absoluta és que ha de ser espentada, motivada i obligada a avançar en la direcció que apunten els moviments populars i si aquests deixen d’exercir la seua pressió transformadora per a convertir-se en crosses de les polítiques governamentals, sense concebre cap horitzó superador d’aquest, la dignitat per a les classes oprimides i la identitat nacional del nostre poble no reeixiran mai de la seua condició de servitud.

Ara bé, en aquests moments vivim la gran capacitat popular que és capaç de mobilitzar el nostre poble mitjançant les seues estructures autònomes estables i també generant-ne de noves i espontànies. Però aquesta gran capacitat tampoc ens ha d’amagar les grans deficiències que conviuen dintre de les nostres pràctiques. Si bé hem demostrat una gran capacitat (històrica) de resistència, també demostrem, en la pràctica, una molt baixa articulació organitzativa. Fins a arribar al punt de confondre organització amb burocratització i, per tant, abandonant els compromisos organitzatius que ens farien avançar i condemnant-nos a transitar, en cada conflicte, per camins ja recorreguts amb anterioritat.

També, aquesta dictadura de la informalitat organitzativa (la por també), ens desdibuixa per a la lluita d’alliberament nacional, perquè si defugim el compromís en la nostra base identitària (també de classe) no tenim, per tant, espai real des d’on impulsar la confrontació rupturista. I si assumim, i ens engolim, la identitat de la nació opressora, el que realment estem assumint és un fals alliberament que ens col·loca com a membres de la nació opressora i, en conseqüència, deixem, almenys intel·lectualment perquè per a estar colonitzats no necessitem ser conscients de la nostra condició de servitud, de pensar-nos com a oprimits per a somiar uns horitzons des del punt de vista dels opressors.

Com a resultat, en aquest context actual i ascendent de les lluites dels moviments populars (empoderament contra la turistificació, la defensa del territori i l’habitatge digne i popular i la lluita contra el patriarcat); dels moviments culturals (defensa de la llengua i la cultura valenciana i popular); dels moviments de treballadores (defensa de la sanitat publica, de la sobirania alimentària, l’ensenyament públic i en valencià); i nacionals (tot l’esmentat anteriorment més la lluita contra la nostra condició de colonialitat que ha quedat evidenciada per aquesta DANA) cal remarcar els eixos per on hem d’articular les complicitats organitzatives per a consolidar una Germania d’alliberament nacional, combativa i valenta.

Amb un front d’unitat de classe on els sindicats combatius limiten les seues diferències i generen, també, espais organitzatius per a les futures accions contra el règim (cal preparar ja la possibilitat de mobilitzacions contundents per fer caure el govern de Mazón). Una estructura de contrapoder popular autònoma dels impulsos institucionals (cal continuar el procés d’empoderament, la pressió als carrers i la capacitat organitzativa). Una representació a les institucions que denuncie la nostra condició de poble colonitzat (necessitem enllestir una força nacional-popular que ens represente a les institucions). I una coordinació nacional de la unitat popular d’aquest contrapoder (enfortir les organitzacions estrictament nacionals i unitàries i coordinar-les amb una estratègia conjunta d’alliberament).

No serà fàcil, ni ràpid, però si ho pensem amb deteniment, no tenim cap altra cosa millor que fer…