Després de les grans manifestacions de Castelló, Alacant, Elx i València i les concentracions que van estenent-se arreu el país demanant responsabilitats polítiques i judicials per a Mazón, i el seu govern, i també contra el govern "progressista" de Madrid; l'aritmètica colonitzadora treu la calculadora i els moviments polítics, tant en un lloc com en altre, semblen protegir els interessos del règim del 78 i no els del poble valencià.
1) El partit socialista no demanarà ni la dimissió de Mazón ni la convocatòria d'eleccions. Per aquest partit d'ordre, puntal del règim, l'expressió assolida per les classes populars el dissabte i la seua forma aclaparadorament nacional és un perill que cal evitar de qualsevol de les maneres.
La fonamentació d'aquesta mesura antivalenciana rau, per una banda, en els càlculs purament electoralistes del govern espanyol (recordem al que dona suport Compromís) i en la situació de sostenibilitat de Pedro Sánchez al capdavant i, per altra, en el convenciment que el poble valencià i sobretot, les seues expressions genuïnes de la política (partidista, social i sindical), no denunciaran les maniobres socialistes atrapades entre la pressió feixista (mediatitzada tant pel progressisme com pel mateix feixisme) i la comoditat econòmica que possibilita la política progovernamental.
2) La lligassa al coll posada pels errors estructurals comesos per la coalició Compromís (però també per altres agents valencianistes i sindicals) ha de ser tallada. El viratge al marc espanyol de l'organització valencianista ha de ser decidit i ferm. Si el PSPV-PSOE no demana la dimissió de Mazón i lluita activament per demanar responsabilitats judicials al govern de la generalitat, han de trencar el suport a Madrid.
3) Cal reflexionar sobre els fets derivats de la Dana i el sentiment d'opressió nacional que batega, inconscientment en molts casos, dintre de la subjectivitat dels valencians. Les manifestacions del dissabte, especialment les de València i Alacant, és una demostració nacional, irrefutable i transversal, on les senyes valencianes i, sobretot, la seua llengua varen vehicular la ràbia de les classes populars d'una forma no vista en més de trenta anys.
4) La mobilització ha de continuar i l'empoderament ha de constituir-se com un contrapoder popular. Hem de lluitar per aconseguir que, des dels fets de Paiporta fins a les manifestacions populars del dissabte, el moviment d'autoorganització camine cap a la política d'unitat popular. I que aquest procés assolisca una importància cabdal per a la subjectivitat del nostre poble, servint com a exemple i catalitzador per a l'eixamplament de les dinàmiques de resistència i de consciència nacional que ajuden a denunciar, i a pressionar, les forces colonitzadores del règim del 78 envers el País Valencià.
5) Per últim, cal ser conscients del que es juguen si no enllestim una força suficient per a tombar a Mazón i, per tant, cal estrényer amb tota la intensitat de la qual siguem capaços, fins a demostrar (com ho demostren les darreres manifestacions) que la força del poble valencià és superior al que algunes organitzacions polítiques ens volen fer creure.
Per això, cal apostar decididament per l'agermanament estratègic i trencar amb el marc sucursalista tant de Madrid com de Barcelona. Hem de lluitar perquè el País Valencià siga un subjecte polític i perquè les classes populars siguen el seu catalitzador.
País Valencià, 14 de novembre de 2024