«Querido presidente», amb aquesta familiaritat i companyonia es va referir Carlos Mazón a Pedro Sánchez, el 31 d’octubre a les 12 h. Uns minuts abans, Alberto Núñez Feijóo havia vingut a continuar la batalla de flors i espines que mantenen permanentment els dos partits del Règim del 78 espanyol. Quina és la raó perquè Mazón, que fins ara competia amb la presidenta de Madrid en veure qui dels dos feia l’exabrupte més barroer contra Sánchez, li trenca, tot d’una, la línia argumental al seu cap Feijóo i al conjunt del PP? El que ara diré, és evidentment una hipòtesi, però basada en quaranta-sis anys de lluita contra el Règim del 78 i en l’anàlisi dels fets transmesos pel fil roig de la història durant tres-cents disset anys de resistència del nostre poble.

Abans del «querido presidente» del 31 d’octubre, Mazón havia estat moltes hores desaparegut dels mitjans de comunicació, evidenciant que estaven noquejats, sabent-se culpables i sense saber què dir, i veient com l’onada de la indignació popular anava pujant. Ell i el seu equip, segurament, havien pensat que els efectes de la DANA serien greus, però no tan tràgics com han estat, i que això els hi donaria munició argumental per a continuar amb la seua batalla contra el PSOE. Una batalla que alhora és una carrera per veure qui és el pròxim president del PP i, per tant, el possible futur president de la metròpoli espanyola. Mazón és un altre il·lús que sent valencià pensava que pot ser president de la metròpoli. Ni és creïble que no estigueren assabentats que els efectes de la DANA serien greus, ni és creïble que l’afectació posterior de la catàstrofe humana i material l’hagueren convertit de sobte en una persona sensible en veure la veritable dimensió. I no són creïbles perquè en la resta de mesures preses en la gestió de la tragèdia, no han variat ni un pèl el seu menyspreu pel poble valencià.

Calen exemples? L’ocultació planificada de les xifres de víctimes, el tractament inhumà de les famílies, la negació a acceptar solidaritat especialitzada en rescats i catàstrofes, la preferència de la solidaritat en funció de quin era l’origen, l’esforç per continuar ocultant les raons estructurals dels desastres naturals, la preferència pels interessos dels capitals i les grans empreses a l’hora de planificar l’ajuda, l’intent de controlar la solidaritat i el perill crític del voluntariat compromés… Si als mitjans de comunicació espanyols hi ha dubtes (interessats és clar) o divisions d’opinions en el relat dels fets, per a la premsa internacional no n’hi ha cap: la responsabilitat política i penal de les terribles dimensions de la tragèdia recau en Carlos Mazón i el seu govern, i les responsabilitats dels retards de l’ajuda a les persones necessitades resta repartida entre Carlos Mazón i Pedro Sánchez, entre el PP i el PSOE.

I ací rauen, a la meua manera de veure, les raons de «querido presidente». MAZÓN I SÁNCHEZ VAN PACTAR, i en això Sánchez ha demostrat ser un mestre. Un pacte que va molt més enllà de l’esperable col·laboració institucional entre el govern valencià i l’estatal, i que pressuposa l’acceptació que el comandament polític i econòmic de la reconstrucció seria dirigit pel govern de l’Estat en la persona del ministre d’interior Marlaska. El PSOE li donaria un baló d’oxigen a Mazón i no faria llenya de la seua criminal irresponsabilitat i Mazón, al seu torn, deixaria de fer llenya (en allò fonamental) del govern espanyol i del PSOE, trencant així la línia argumental de Feijóo. Jo et salve a tu i tu em salves a mi. Mazón intenta així eixir del pou polític i molt possiblement penal en el qual ha caigut, i Sánchez s’alleugereix en el moment més crític de la seua minsa majoria parlamentària en l’àmbit espanyol. I tots contents?

Tots no, perquè qui paga el desastre és el poble valencià. I ho paga en centenars o milers de víctimes innocents, en milers i milers de vides afectades, en comarques senceres arrasades. Però per a entendre el mecanisme mental d’un i altre respecte de nosaltres els valencians, cal entendre que som una colònia, la seua colònia interior. Que fa tres-cents disset anys que ens dominen militarment, políticament, econòmicament i culturalment. Des de la metròpoli Sánchez i Feijóo, ens tracten com a ciutadans de segona, però des del País Valencià, Mazón, com també els anteriors presidents valencians i tants altres, no tenen més interés en nosaltres que utilitzar-nos com a trampolí per als seus negocis i com a escala cap a Madrid o, si no és possible, cap a Europa.

Dissortadament, com es pot veure, no són només els del PP valencians i els declaradament feixistes de Vox. També ho són el PSPV-PSOE i, de vegades, els partits valencians que no es mantenen fidels al nostre poble i funcionen en clau espanyola, normalitzant la colonització. El cas del PSOE és el més paradigmàtic. Poques persones tindran dubte que, previsiblement, Ximo Puig i els governs del Botànic no haurien actuat com ho ha fet Mazón i el PP, jo tampoc, però alhora cal recordar que des del punt de vista estratègic i estructural el PSOE és un pilar fonamental del Règim espanyol del 78. Només cal fixar-se en el baix perfil crític que té el PSPV-PSOE durant tot l’episodi de la DANA.

Espanya, com a Estat colonial i amb el seu joc d’esquerres i dretes, ha aconseguit fer creure a bona part del poble valencià (majoritàriament d’esquerres i majoritàriament valencianista malgrat que no siga del tot conscient), que un dels seus agents polítics més importants, el PSPV-PSOE, no forma part de l’aparell de dominació colonial i que formava part de la solució valencianista, ja que ha estat un partit que s’ha presentat històricament com a moderadament d’esquerres i amb sensibilitat per la nostra llengua i cultura.

Estratègicament, però, és una trampa espanyola i una errada valencianista. Una errada que ara també s’expandeix per Catalunya, i que fins ara s’ha mostrat com una llosa molt pesada per a nosaltres. Una errada que ens recorda el mite de Sísif. Com recordareu Sísif en fer enfadar els déus per la seua extraordinària astúcia, com a càstig, va ser condemnat a perdre la vista i a empényer perpètuament una roca gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d’on l’havia de recollir i empényer novament fins al cim i així indefinidament. El poble valencià mentre confiem en el PSPV-PSOE com a part de la solució valencianista, estem condemnats a patir, igual que Sísif, l’esforç de tirar la dreta espanyolista de les institucions una vegada i una altra vegada, perquè el PSPV torne a fer polítiques espanyolistes i colonials.

El «querido presidente» apareix així com l’expressió anecdòtica i gairebé còmica, malgrat l’enorme tragèdia, d’un nou pacte del Règim del 78: passe el que passe, el País Valencià ha de continuar sent una colònia espanyola, signat Carlos Mazón i Pedro Sánchez. En les nostres mans està poder-ho evitar.

Com a complement d’aquesta reflexió vos deixe l’enllaç a un vídeo d’una intervenció al programa «Vull una resposta» que s’emet per ETV-Llobregat TV i per les televisions comarcals i locals de Catalunya per la XTDIP, i a la carta per la xip/tv.