Baix Cinca, 28 de setembre de 2024.
Altre camí ens arriben senyals clars i inequívocs de la voraç i implacable destrucció d’un ecosistema lingüístic autòcton: la llengua de la Franja de Ponent. La glotofàgia és el lingüicidi, el genocidi lingüístic que esdevé per mitjà d’un procés polític-social en el qual la llengua d'una cultura desapareix, parcialment o totalment, víctima de la influència constant, directa i en molts casos coercitiva, d'una altra cultura.
Aquest fenomen suposa, que quan a un territori coexisteixen dues societats amb llengües diferents i s’ocasiona una col·lisió cultural, una d’aquestes dues societats superposa la seva llengua sobre l’altra. És llavors, quan la llengua minoritzada perd presència social i força institucional, fets que suposen, la seva desaparició.
Si no podem denominar la nostra llengua pel seu nom i acabem donant-li un altre nom, perdrem la possibilitat de comunicació. En aquesta pèrdua de comunicació desapareix la nostra societat. Sense ser superiors a ningú com a sistema lingüístic, esdevenim inferiors perquè no disposem de capacitat per respondre a aquesta aniquilació cultural. Per aquest motiu molts pobladors del nostre territori han emigrat al Principat, perquè els habitants autòctons acaben sentint que són estrangers a la seva terra.
D’aquesta manera molts conciutadans de la Franja han interioritzat que, malgrat ser catalanoparlants, són “aragonesos”. S’assumeix la propaganda instaurada des de l’oficialitat donant validesa a la confusió entre subjecte administrat i subjecte cultural. S’accepta una llengua forana a l’escola, perquè així funciona la “civilització” dels indígenes que parlen llengües inferiors i, amb aquest fet, es permet la substitució i l’exclusió lingüística.
Com si fóssim quítxues, observem a casa nostra aquell fet que va viure el Tio Canya, metges i advocats que parlen en castellà. Forma part del nostre paisatge la celebració de la festivitat abans desconeguda i s’instaura l’autoodi com a normalitat.
Quina pena sentir franjolins que usen qualsevol terme que no sigui català per denominar la nostra llengua. Com si la llengua dels nostres avantpassats l’haguérem d’amagar i haguéssim de demanar perdó a algú per parlar-la.
No deixeu morir el vehicle de comunicació dels nostres pobles. Transmetem-la i fem-la perviure. Deia Manuel de Pedrolo que amb la nostra llengua veiem el món a la nostra manera. Ens fa ser nosaltres. Per això mateix hi ha qui pretén desnonar-la de la Franja.