Valencians a la Diada
12/09/2024 Hemeroteca
Valencians a la Diada Valencians a la Diada

Quan apareguen publicades aquestes línies ja estarem fent les valoracions polítiques de la Diada catalana de l’11 de setembre d’aquest 2024. Un any més, un nombrós grup de valencians/es haurem viatjat des del País Valencià a Barcelona i altres ciutats, per a fer costat al poble català en la commemoració de la resistència popular exercida contra els exèrcits de les dues corones borbòniques. No és la primera vegada que participe i escric sobre aquesta data tan significativa. En aquest altre article vaig recordar com milers de valencians i valencianes vam participar en la gran cadena humana per la independència que, convocada per l’ANC, es va celebrar l’11 de setembre de 2013. Quantes il·lusions i felicitat desbordada ens va reportar aquella Diada! En aquella ocasió tan joiosa pel poble català, l’Estat espanyol ens va enviar als valencians i valencianes, dues companyies de guàrdies civils armats fins a les dents, per a fer-nos evident que estàvem en territori conquerit, colonitzat. També, però, nosaltres podem recordar com la ciutadania, vam desbordar els cordons del cos militar espanyol i vam desplegar-nos, prou més enllà dels cinc-cents metres, que la justícia espanyola (disculpeu l’oxímoron) “generosament” va acordar autoritzar-nos i vam poder continuar avançant pel terme de Vinaròs.

Onze anys més tard, l’estat, amb les col·laboracions necessàries, ens té de nou i temporalment controlats per governs sipais, tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes. No hi trobem gaires diferències si els sipais instal·lats als respectius governs autonòmics guarden fidelitat als socials-liberals del PSOE-Sumar o als tardofranquistes del PP-Vox, perquè en el que és fonamental, tots dos blocs formen part, tant del Règim espanyol del 78 com dels defensors del capitalisme neoliberal més o menys lliberticida. És cert que en cadascú dels nostres països vivim amb uns condicionants singulars per les nostres realitats socials i polítiques, fruits de la nostra història diferenciada, però també que hi coincidim almenys en tres fets fonamentals: ens tenen dominats políticament, fruit de les seues victòries militars en els segles XVII (tractat dels Pirineus), XVIII (guerra de Successió) i XX (victòria franco-feixista del 36-39), ens tenen culturalment inferioritzats amb la imposició del seu supremacisme lingüístic i cultural, i ens tenen, sobretot, espoliats econòmicament. Una espoliació econòmica i totes les seues derivades socials que, a més de desposseir-nos de bona part de la riquesa que generem col·lectivament, ens imposen una planificació de futur que respon als interessos estratègics de la metròpoli. En dissenyar el futur “del nostre model econòmic”, a través de la seua planificació, L’Estat es garanteix un fort lligam entre l’oligarquia que opera a casa nostra i la classe dominant de la metròpoli. Això és una condició necessària per a la seua reproducció ampliada del capital i l’alimentació del nostre “sipaisme”.

Tot i l’evident que pot semblar la necessitat de contrarestar aquestes dinàmiques opressives i espoliadores, encara no hem trobat la forma (més enllà del voluntarisme) de generar les sinergies necessàries entre els nostres països en lluita per la independència, única forma d’eixir de l’atzucac de la doble dominació colonial i neoliberal. Les raons són d’allò més diverses, però podríem sintetitzar-les en dues fonamentalment: la primera, que històricament cada poble, en constituir-se en el seu propi subjecte polític mitjançant la lluita, tendeix a obviar la possibilitat de les aliances estratègiques en contra de l’enemic comú. La segona raó, és justament la contraria, l’intent fracassat una vegada i una altra vegada, de supeditar les diverses lluites a una hipotètica unicitat o totalitat indiferenciada, construïda ideològicament, però que no respon a les diverses realitats socials construïdes històricament. L’atzucac es fa gegantí, ja que l’enunciat d’una possibilitat de convergència futura en un marc confederal, com si fos una realitat del present, impedeix de facto la seua realització.

Vull pensar que, igual que a poc a poc, es va estenent el reconeixement que els nostres països són colònies i que això possibilita que vagen aflorant les propostes de moviments alliberadors anticolonials, que comence a estendre’s la maduresa política suficient perquè el reconeixement dels diferents subjectes polítics no impedisca la necessària col·laboració estratègica entre iguals, en els tres camps esmentats més amunt: lluites per la independència política, lluita contra el supremacisme cultural i lluites contra l’espoliació econòmica i social. O dit d’una altra manera, que l’espai de confort de l’eslògan fàcil, no ens faça malbé l’objectiu a llarg termini.