Ens hem d’alegrar del retorn al seu país del periodista Julien Assange? Es evident que sí,  i que vam contribuir amb una pila de concentracions i manifestacions a que la seva situació no fos oblidada  i no fos extradit als EEUU per afany de venjança. La llibertat de premsa ha patit un gran perill i n’ha sortit una mica esmussada, però més han hagut de retrocedir els enemics d’una premsa lliure. Aquesta guerra de la llibertat de premsa patirà altres embats i és evident que no s’ha acabat però molts catalans ens hem sentit orgullosos d’haver compartit la lluita d’Assange i d’haver atret la seva atenció com a poble sotmès a l’arbitrarietat del regne d’Espanya.

Dels nostres retornats més coneguts-  els refugiats a Suïssa. Campmajor, Rodríguez, Rovira, Serra, Wagensberg -  que estaven implicats en el moviment del tsunami democràtic;  ens alegrem del seu retorn, que no ha estat  en virtut de l’amnistia , sinó que els jutges han optat per atribuir-se una pífia burocràtica que ha comportat el sobreseïment del sumari ; així, doncs els més coneguts  han tornat a una  llibertat ... vigilada. Però queden una pila de persones –algunes peces de caça major com el 130 President de la Generalitat l’hble Carles Puigdemont i els consellers Toni Comin i Lluís Puig- que el poder espanyol volen retenir a l’exili perquè no molestin als plans d’entesa PSOE-ERC de “pacificació”  dels rebels catalans. Hi ha més persones innominades refugiades i en estat d’exili molt precari que hem de continuar ajudant de forma discreta. Tenim la certesa que la lluita i la repressió continuen i continuaran perquè el conflicte segueix ben viu i les ganes de revenja del Borbó i el seu estat- tant l’estat profund com el més perifèric i institucional- continuen vives i en funcionament. ¿Qui no ha pensat que l’actitud submisa i acoquinada dels capitostos d’ERC  esta relacionada indubtablement amb la quantitat de vídeos, escoltes i espionatges  diversos de fa més d’una dècada que han practicat les clavagueres (i no tan clavegueres) de l’estat en tot l’espai sobiranista , especialment en l’espai i entorn d’ERC?  Si heu mirat amb deteniment la fotografia  de la roda de premsa que anunciava la rendició d’ERC i el suposat pre-acord a favor del candidat del psoe,  us heu de fixar en dos aspectes: qui apareix a la fotografia i qui no hi apareix i en segon lloc la cara de funeral que fan els assistents (fins i tot la sra. Marta Vilalta , que és capaç d’anunciar amb el seu perenne i impostat somriure les pitjors malvestats, aquesta vegada mostra una cara preocupada).

I és que no estan anunciant un pre-acord satisfactori sinó un paper ple de mentides i inconcrecions, sense un sol fet que es pugui realitzar ... en els pròxims 10 anys i ja no  diguem en vida parlamentària del psoe. Amb aquestes perspectives segur que els humans arribarem a Mart abans que els trens arribin com cal amb el corredor mediterrani i abans que el català sigui tractat com cal en els fòrums mundials! La capacitat que tenen els successius partits i governs  espanyols per jugar a amagar la boleta i justificar unes pluges de milions que no són més que una petita part de l’espoliació fiscal que surt de les nostres butxaques, es infinita. Tant infinita com la capacitat d’alguns partits nostrats per fer-nos creure que ara va de debó i que cal consultar la militància d’ERC  (en ple començaments d’agost i en un sol dia!)  Tant infinita com la barra que gasten els qui maneguen els fils d’aquesta autonomia de fireta al front de la qual posaran un altre mentider compulsiu.

També l’amnistia actual s’ha demostrat un artefacte jurídic  forçat amb calçador que ha rebut un seguit de conclusions contradictòries: es tracta d’una victòria de l’independentisme com afirmen algunes veus respectables?  És tracta d’un perdó disfressat de falsa amnistia com denuncien  altres veus totalment comprensibles, que rebutgen que els apliquin aquesta mesura?  Es tracta que cal anar directament a buscar els tribunals internacionals enlloc de sotmetre’s a una mesura d’una judicatura espanyola contumaçment prevaricadora?

El fet és que no hi ha una conclusió clara de tot plegat i que hi haurà sortides personals i polítiques de tota mena. I no hi haurà una sola i única conclusió perquè realment el tema no és presta a cap  claredat i està prou embolicat com per dubtar de la seva eficàcia política.

Tota aquesta situació segur que conduirà  no a la “pacificació “ sinó a turbulències cada cop més vives: hi haurà turbulències als partits sobiranistes  : la navegació d’ERC s’anuncia tempestuosa i potser mortal;  el procés de garbí del món de la CUP no té una sortida fàcil i li caldrà molta autocrítica i molta visió de futur  a la qual no està acostumada. L’entorn de Junts ha d’assentar-se i decidir-se per ser un partit nou amb gent nova i visions dels problemes vitals per al país: el creixent canvi demogràfic, l’eixamplament de la catalanitat, l’adaptació climàtica, l’exercici de la democràcia directa...

Turbulències que afectaran tothom des dels més revolucionaris als més conservadors: i que no són sinònim de caos però si que necessiten d’una brúixola fermament orientada cap a la ruptura democràtica.