Existeixen moments històrics que segons el que arribi a succeir, podran ser considerats punts inflexió, moments crucials o d'esmicolaments referencials pel conjunt de les masses no organitzades i fins i tot dels orgànics, si no fem un salt qualitatiu d'aprenentatge.

Crec, si més no és la meva il·lusió, que qui llegeix això entén del que parlo, per tant, continuo amb la idea des del meu pensament imbuït d'una ideologia que no em fa ideòleg encara que sí fidel els conscients principis de pertinença.

Continuo. 

Admirades figures de casa nostra que van patir la repressió amb presó i separació de la quotidianitat del carrer m'han sorprès feridorament. L'enemic mundial n'és u, clar i definit i no des d'ara, sinó des de la I Guerra Mundial, és l'imperialisme ianqui-anglo-europeu.

Hi ha "indepes i molts", a diferents instàncies d'organitzacions transversals de masses que desitgen i esperen confiats el suport dels EUA encara que impliqui empassar-se gripaus (així ho diuen) però més greu encara per la claredat amb què es presenta el panorama davant els ulls del món, també ho fan amb l'ens sionista, donant-li suport. No explicaré aquí que com a català simplement, com a ésser humà sensible em sento palestí.

Israel és més ferotge que l'Espanya actual contra un poble envaït gràcies al Regne Unit i l'ONU, el que intenta aniquilar i a més, defensant el postureig prooccidental que públicament al Parlament Europeu ha promogut el nostre ben estimat president Puigdemont respecte a la situació del Donbàs sota l'acció feixista del govern d'Ucraïna.

M'ha arribat el moment de parlar quirúrgicament.

Arribat aquest punt, comprés l'idealisme reaccionari disfressat d'independentisme radical d'alguns (Aliança Catalana), l'insultícia revulsiva dels qui estan de tornada de tot, el patetisme il·lustrat dels catalans de tota la vida que a la nostra llengua no l'escriuen bé perquè s'entén igualment, i que diuen que no creure en ideologies a més d'estar fora de la política (resultat dels quaranta anys de dictadura franquista) però si et diuen el què s'hauria de fer. (que ho facin "els polítics")

Aquesta gent no comprenen per què no ho entenen, per tant, no tenen mètode ni elements objectius per l'anàlisi. Una mancança relativa a la incidència escassa de la lluita ideològica des dels destacaments polítics encara febles, en el seu nivell d'accionar aquestes palanques.

Aquests, interpreten que el criteri d'unitat, si no està "infiltrat" de principis sobre el grau del gaudí dels DDHH de persones o de classes socials, no cal cap altra condició que dir que ets catalanista, i amb això hauríem de tenir prou (ni encara que sigui no caldria dir ni que són "indepes", perquè el subjecte polític de la discòrdia, mai s'ha pronunciat com a independentistes sinó que fa gala d'un discurs reaccionari disfressat de nacionalisme català assenyalant un enemic interior i no pas Espanya que pels qui han estudiat o l'han viscut, sabem que és feixisme) llavors, no seria obstacle per a formar part d'una unitat interclassista catalanista i total, que venceria l'espanyolisme afeblit dins del marc de la democràcia burgesa sense més arguments que:

Primer la independència, sigui com sigui, de dretes o pot-ser d'esquerres (per si algú ha somiat que a hores d'ara hi ha cap proposta amb cara i ulls i un pes de referència crític relatiu com per a poder reeixir una alternativa progressista dins el ventall viciat dels qui es diuen que són independentistes sense poder demostrar-ho, ja que després ho resoldrem tot plegat entre nosaltres.

"Ves dilluns a les 8 del matí a l'estació de França, no preguntis i ves-hi"

Crida al ramat en general sense distinció des de l'ANC i la direcció del Consell de la República crida a que els Consells Locals no facin difusió d'una convocatòria "aliena".

I em parlen d'unitat?

Aquesta entelèquia arriba al moment de la seva inutilitat com a tal. No ha estat un govern a l'exili marcant les diferències, proposant i organitzant si no més aviat ha estat un arreplegament darrere la figura del president i una burocràcia que en aquests temps no ha deixat fer i ha anat perdent pistonada i pistons pel camí. Cal que alguna de les organitzacions que tàcticament li van donar suport faci una reflexió al respecte. Crec que cal rescatar el treball dels membres actius, l'impuls d'accions de formació en el moment del reflux per tal d'intentar estar en millors condicions si ens tornem a engrescar, d'oblidar les participacions amb intencions personals, de prestigis suposats, que tot aquest desencís, d'estar decebuts per què ens van enganyar; es transformi en comprensió i que no es perdin els anhels i la voluntat real, que no actuem amb vots de càstig pels que no van complir amb les expectatives, però donant-li el vot innocentment a l'enemic i ara davant els fets concrets, arribem a aconseguir actuar com a revulsiu tornant a ser protagonistesimpulsant i recolzant el que necessitem i volem que es faci. No esperant que ens proposin sinó portant la iniciativa.

Se succeeixen els terminis dels diferents governs, i res no es va poder canviar de l'imposat el '78 per què tenir el govern no és tenir el poder i no es pot arribar a tenir mai el poder dins el joc que ens imposen els qui el posseeixen, l'aristocràcia borbònica i financera que ens oprimeix. Els seus aparells repressius i judicials.

Aquest és el nucli de les eines per a la comprensió.

Sí serem solidaris amb altres pobles, sí quedarem copartícips de moviments poli classistes de gènere i de vocació ecologista, qui vulgui donar prioritat militarà inserit, però seguirà la línia central que dicta l'intel·lectual col·lectiu tenint assumit que res no serà possible sense un canvi de mans del poder i aquest canvi pel dinamisme demostrat encara ara, té una porta entreoberta amb la lluita per la sobirania nacional, la independència dels Països Catalans. Ho anirem comprovant aquests dies per veure l'eclosió pas per res folklòrica de l'11S

Guillem Venddrell Jofre

Pensaments del 3 d’agost de 2024.

Guillem Venddrell Jofre

Pensaments del 3 d’agost de 2024.