Operaciķ Gābia
14/08/2024 Hemeroteca
Xavier Díez Xavier Díez
Dijous, 8 d’agost. No fa ni hora i mitja que el president Puigdemont s’esfuma, deixant amb un pam de nas l’establishment borbònic, i em trobo amb un control policial. És a la sortida de Cornudella de Montsant, a més de 150 km en direcció contrària a la frontera i prop de dues hores del punt on desapareix (no han detingut de moment al Mag Lari per complicitat). Aquell és un punt on deu passar una dotzena de cotxes cada hora, i dues, de ciclistes. El Mosso, amb cara de circumstàncies, em demana amablement que abaixi el vidre del darrere, on curiosament només hi ha un barret de palla. “No ho troben una mica exagerat?” pregunto retòricament amb certa ironia. Silenci incòmode com a resposta.

Per entendre què passa a Catalunya cal haver llegit, com a mínim, a Kafka i a Orwell. Aquest darrer va tenir prou experiència al nostre país per il·lustrar-se prou sobre la manipulació política, mediàtica i poder escriure sobre els totalitarismes amb la seva càrrega de perillosa absurditat. Aquell dia calorós d’agost es va posar potes enlaire tot un país, esberlant el debat d’investidura, col·lapsant les carreteres, aturant les ambulàncies, fent perdre un munt de temps (i probablement vols a l’aeroport) a centenars de milers de persones i generant un atac histèric entre la premsa de Madrid i la de Vichy. Tot per un periodista de 61 anys, fill de pastissers,d’un poble petit i que en la seva vida no ha protagonitzat cap acte violent ni sol dir mai una paraula més forta que l’altra. Realment, quina mena de país és Espanya que fa del president Puigdemont el seu enemic número 1?

Anem a pams. L’acció ardida de dijous ha estat contestada amb fúria des dels mitjans i tertulians. I aquesta histèria tan desfermada ha deixat al descobert molts elements que fa anys que venim denunciant des d’aquest mateix mitjà (al qual se li han tallat les subvencions oficials ja concedides per publicar fets obvis que no agraden).

Primera: la desproporció. Recordava a les xarxes Josep Sala i Cullell que poques setmanes enrere a Girona un individu conegut per la policia com a perillós narcotraficant i amb una ordre de detenció pendent, arran d’una discussió familiar va irrompre amb un Kalashnikov i va matar dues persones i va deixar malferides unes quantes més. L’operatiu per buscar-lo va ser infinitament inferior (almenys no em vaig trobar aquell dia amb cap control). Al cap de pocs dies, alguns membres del clan familiar de les víctimes van dedicar-se a destruir propietats del suposat agressor (i filmant-ho en vídeo en streaming). La policia va deixar fer, segons explicava, perquè una intervenció policial podria haver complicat més les coses. El delinqüent va fugir i no consta que alguns dels participants en l’incendi i el saqueig hagin estat detinguts. Desplegar tants mitjans per detenir algú amb un càrrec de “malversació”, que tothom sap que és obertament fals, un pretext d’un jutge obsessionat amb la persona en qüestió, pendent d’una amnistia que jutges en rebel·lia es neguen a aplicar és, més que un despropòsit, un acte de persecució política, un sentiment de pànic pel que pugui fer una magistratura políticament, més que compromesa, militant, i el que resulta pitjor: una deliberada voluntat de deixar fora de joc un oponent polític (com explicita el llibre d’instruccions de les dictadures). També s’obvia que el president Puigdemont és un diputat electe, i com a tal, tindria tot el dret i la immunitat parlamentària per exercir un dret que no només és seu, sinó de les persones que l’han votat. En altres paraules, el comportament raonable hauria estat deixar-lo participar en el plenari i lliurar-li una citació.

La cosa no acaba aquí. Mentre se celebra el plenari d’investidura, la policia carrega i tira gas pebre contra els manifestants. Com sempre que hi ha estelades. S’agredeix a persones de setanta anys. A ciutadans que, ja es veu clarament que no representen cap mena de perill i que es pot deixar tranquil·lament que es manifestin davant del Parlament (jo ho he fet algunes vegades sense cap mena d’incident). El tracte és molt diferent als escassos manifestants de la ultradreta als quals se’ls deixa que deixin penjades les seves pancartes o que mantinguin les seves consignes d’incitació a l’odi. Acotació 1: Dani Cornellà, alcalde de Celrà i diputat de la CUP, les esparraca en un acte de dignitat, cosa que a diferència dels arrenca–llaços, li comporta una amonestació policial. És ben clar que hi ha un tracte discriminatori contra l’independentisme i els independentistes. No seria exagerat que hi ha un biaix que ens fa pensar en un veritable Apartheid polític i racisme. Acotació 2: hi he estat en manifestacions contra la presència dels Borbons a Girona on hi havia tres policies per manifestant. A en Dani (Honorable) Cornellà, diputat de la meva circumscripció, li he demanat que com a diputat tracti d’organitzar una comissió parlamentària per tractar aquesta preocupant qüestió.

Segona: Espanya en evidència. L’acte de Puigdemont, i la irracional reacció des de Madrid i Vichy denota l’anormalitat institucional del país, la farsa en què consisteix la seva “democràcia”. Fins i tot guiant-nos per la seva aberrant legislació, uns càrrecs per malversació (inventats) no poden implicar un desplegament com aquest, una “operació gàbia” (amb tot el revelador humiliant apel·latiu) que simbolitza la relació Espanya-Catalunya. Espanya com a gàbia de pobles. Com assenyalava bona part de la premsa europea, resulta que hi ha una llei d’amnistia que no es compleix amb el president Puigdemont, buscant mil i una excuses per impedir l’aplicació. Cop d’estat judicial és una descripció força tímida de la situació. Un poder judicial colonitzat pel franquisme i el nacionalisme espanyol decidit a desobeir i saltar-se la llei al més pur estil otomà. No massa diferent de la Veneçuela de Maduro que tan critiquen. Ara bé, més enllà de la crítica, tot plegat respon a la lògica. La Constitució és la continuació del franquisme per mitjans judicials. Al cap i a la fi, els juristes insurgents el que han fet és limitar-se a obeir les ordres del Borbó, l’individu que enllaça amb el Règim del 39. De la llei a la llei. I si no m’agrada la llei, me la salto. En aquest sentit Pedro Sánchez, també un dels objectius declarats de la caverna, no ha tingut massa coratge. Potser perquè en el fons allò que en diuen esquerra no és massa diferent de Vox, a l’hora de considerar els catalans com a un col·lectiu amb drets inferiors i amb el deure de maltractar-los de manera sistemàtica. Com succeeix sovint, els grans defensors de la llei s’han carregat les institucions perquè han mancat a una de les principals obligacions de tot demòcrata: el deure de neutralitat.

Tercera: Vichy en evidència. Les reaccions a l’acció sorprenent del president a l’exili han estat més furibundes entre la Generalitat que entre la previsible cançó espanyola de l’enfadós. La roda de premsa de Sallent i Elena passarà a la història com a un exemple de com no pot ser la comunicació política. Han fet el ridícul, i en una histèrica rebequeria han donat les culpes a tothom en comptes d’explicar perquè han malversat tots els recursos de mossos per capturar una persona que mai no ha comès cap delicte. En una Catalunya on gairebé cada setmana hi ha algun assassinat a ganivetades, i on la delinqüència s’ha ensenyorit de diversos espais, han volgut semblar fidels a les autoritats espanyoles (les mateixes que els van aplicar el 155) i ara es queixen que ens maltractaran més. Ras i curt, l’assumpció de la lògica colonial, de posar les institucions catalanes al servei de l’opressor. No voldria provocar, tanmateix voldria recordar que fou un cos paramilitar organitzat a principis del segle XVIII per les elits botifleres per perseguir els diversos nuclis de resistència austriacista. El terme ja resulta sospitós. És obvi que caldria canviar-los el nom: carrabiners, guàrdia republicana, milícia o qualsevol altre terme que no els pugui vincular als Borbons. Ara bé, i em sap greu perquè tots els mossos amb qui he tractat em semblen ciutadans exemplars i grans professionals, els seus comandaments, i no pas Puigdemont, amb tot el dret a no ser capturat, els han posat als peus dels cavalls.

Entenc que la histèria del govern respon a elements més psíquics i emocionals que polítics i racionals. Primer de tot, han eclipsat la investidura d’Illa i ha posat en evidència la traïció a l’independentisme per part d’ERC (i ja de pas, el sempitern oportunisme d’aquest club d’amics anomenat Comuns, Ex-ICV, Ex PSUC, Ex Partido Radical). Una acció com la del 8 d’agost els ha deixat en pilota picada, amb les vergonyes al descobert, i amb l’aberració d’una Generalitat dissecada amb un PSC amb voluntat de taxidermista. Un acord que com explicava Churchill, de la mateixa manera que no hauries de fer preguntes sobre com es fan les saltxitxes, millor no saber de què estan fets els pactes polítics. I que podríem resumir en la consigna “pau per càrrecs”, amb un temps dilatat perquè la possible escissió d’ERC a la tardor permeti a bona part dels dirigents actualsintegrar-se en la maquinària de poder que tradicionalment ha estat el PSC. Puigdemont els ha aixafat la guitarra, i per això estan tan emprenyats.

Quarta: la fatal obsessió contra Puigdemont. Des del camp de la psicologia política, costa entendre perquè aquesta mania contra un home completament normal, que no té vocació d’heroi, ni grans virtuts ni defectes. Més aviat, mirant la seva trajectòria personal i professional, hauríem d’estar parlant d’un home de mitjana edat, de classe mitjana, esperit familiar i d’ofici. La gran diferència amb la resta dels milions de persones que podrien tenir aquest perfil a la Catalunya d’avui és que ell, en circumstàncies excepcionals, no es doblega. No s’ha rendit. Ha desafiat i continua desafiant els nostres enemics. No ha permès que se l’humiliï. S’ha mantingut fidel als seus ideals polítics en circumstàncies extraordinàries que no desitjaria a ningú. No ha defallit. No ha renunciat. És per tot això que se’l volen carregar. Perquè resulta un exemple i una inspiració de coratge i voluntat. Perquè hi pugui haver milers que el puguin emular. I perquè, sobretot, i com comentàvem en el punt anterior, posa en evidència a tots aquells que han acotat el cap, traït els seus ideals i s’han comportat covardament. Ell és un recordatori, amb els seus encerts i errors, que la independència és possible, i amb el que hem vist en aquests darrers anys, és una obligació moral. Un imperatiu categòric, en termes kantians. Que se’ls escapi, els representa una profunda humiliació. El seu odi visceral els delata. Si realment fos tan insignificant com molts voldrien, no muntarien cap gàbia imposada per Espanya, aquell país del qual mig món s’ha independitzat.

Cinquena: la gàbia. És un concepte metafòric de què va tot plegat. Hem vist aquesta persecució contra Puigdemont i els independentistes un veritable apartheid que extingeix qualsevol principi de neutralitat i d’igualtat davant la llei en què es fonamenten les democràcies. La repressió diferencial contra la meitat de Catalunya (i tres quartes parts dels qui han nascut i tenen almenys un ascendent del país i tenen el català com a primera llengua) exposa amb total claredat que els catalans tenen menys drets i pateixen un tracte discriminatori, aplaudit fins i tot per una esquerra molt pesada amb Palestina, el Sàhara o els indis maputxes i que projecten en els catalans els prejudicis antisemites. I això, benvolguts representants al nou parlament, s’ha d’acabar. I només pot acabar amb la independència.