Malgrat la comèdia que estem veient aquests dies, l’aprovació de la llei que perdona els polítics que van acatar el 155 en el fons és positiva, perquè enfonsa la Catalunya institucional un graó més avall dins l’escalada inversa en què s’ha convertit el Procés. Permet distingir cada vegada més bé entre la classe firaire que ens governa i el país de base, que ara té un marge més clar per continuar la seva carrera de fons. L’objectiu concret de la independència és ja oficialment un objectiu «meravellós» ‒en paraules de Míriam Nogueras, que en va parlar al Congreso com qui parla d’un amor etern, difús i inabastable. Ara que farà dotze anys del començament del Procés, entès com l’apropiació i malbaratament, per part dels polítics, de l’objectiu que la gent havia defensat de forma concretíssima al carrer amb les consultes populars, val la pena recordar com va començar la rendició dels nostres representants. D’on ve tota aquesta gran fugida d’estudi, i quin paper hi ha jugat la llengua?

La presa de pèl no es remunta, com se sol dir, al moment en què els convergents van convertir el 9N en una consulta simbòlica. Hem d’anar més enrere, a les eleccions que Mas va haver d’anticipar després del famós «Catalunya, nou estat d'Europa», que l'11 de setembre de 2012 va deixar en ridícul el lema del president a favor del pacte fiscal. Mentre Mas es tornava independentista i feia figueretes de líder salvador per davant, per darrere David Madí va tenir una gran idea: col·locar, al centre de la campanya, el discurs del castellà com a llengua cooficial de la Catalunya independent. Madí va intentar primer «vendre» la idea a López Tena, que s’hi va negar en rodó, i després va convocar el cap de llista d’Esquerra, un home prou impressionable i prou cínic per comprar-la sense vacil·lar. D’aquí ve el famós article El castellà i la República catalana del 8 d’octubre del 2012, on Junqueras defensa el castellà com quan Candel ho feia des de les barraques, però amb força menys gràcia.

Un cop llançat el boomerang i sense haver de pagar el preu d’haver estat els primers, Mas i els seus s’hi van apuntar amb la calma dels senyors de casa bona ‒al cap i a la fi, ells havien estat els creadors de la iniciativa. És veritat que Eduard Voltas ja n’havia parlat en un article al Diari Ara uns mesos abans, però una cosa és la idea de bomber d’un trompetaire i una altra el business plan del partit masover de l’autonomia per excel·lència. Més enllà de l’astúcia, que va derivar en un discurs popular que carrega contra Esquerra i rebaixa la culpa als convergents acusant-los, com a molt, de «seguidistes», és interessant mirar d’entendre d’on ve el gest de vendre’s la llengua des del cor mateix de l’autonomia. Koiné va ser una reacció a aquest gest, però llavors els seus membres estàvem massa distrets amb el miratge de la independència per poder-nos ‒ni tan sols‒ plantejar que a la base del problema no hi havia cap estratègia de «vendre’s la llengua a canvi de tenir un Estat». L’estratègia era que d’Estat, en el fons, no en volien cap.

Això de fer senyals a Madrid perquè no es pensin que anem de debò ‒una mena de dog whistling adreçat no als teus votants potencials sinó a l’amo espanyol garantit‒ és un clàssic del polític català. I des del punt de vista del polític espanyol, que pot ser moltes coses però com a mínim no va mancat de sentit de l’honor, aquesta combinació és aberrant. El pitjor no és que un català digui que farà la independència, sinó que, mentre ho diu, faci la puta i la ramoneta, acoti el cap i parli en castellà abans i tot que li ho demanin. Un enemic així és tan poc digne que vénen ganes d’escopir-li a la cara. És el que va passar amb els polítics del Procés: després de tirar la pedra i amagar la mà, uns van fugir i els altres van entregar-se, i com a càstig per tant deshonor els han perseguit i engarjolat fins on l’Europa actual podia tolerar-ho. Ara que ja han après la lliçó (els polítics; de la gent ja en parlarem) i s’han venut la política exterior, la immersió lingüística i totes les joies de l’àvia, l’amo els perdona i ells s’agafen al perdó com un nàufrag s’agafa, agraït, a un tros de fusta.

Si el Procés va començar amb l’intent dels polítics de vendre’s una llengua que no és seva, perquè la llengua és del poble, ara que es tanca el cicle és el moment de donar poder al català fora de les institucions. La millor iniciativa on ara mateix podem invertir és La Flama, la primera escola independent del Principat inspirada en el model de La Bressola, és a dir: cent per cent catalana. És gairebé l’únic projecte de la societat civil que avui em mereix confiança i és una sort perquè me la mereix tota. El grup que l’impulsa treballa sense pressa, sense pedanteria i fent els contactes adients. Beuen de la tradició escolar dels anys trenta ‒amb pedagogs genials com Alexandre Galí o Josep Parunella de referents‒ per desenvolupar un model que fa pensar en l’escola nòrdica, on s’ensenya als nens a prendre les seves pròpies decisions i fer-se’n responsables, i se’ls dóna autonomia perquè siguin individus forts dins d’una comunitat que té una història i un sentit.

Sembla que el curs que ve La Flama encara no podrà obrir portes perquè no ha aconseguit prou finançament, i de moment oferirà només activitats extraescolars. És incomprensible, sobretot tenint en compte que la quota mínima és de 25 euros l’any i que els beneficis són per tothom. No em puc imaginar una manera més efectiva de driblar els polítics masovers i els seus amos: un espai on els nens i nenes ‒el futur del país‒ puguin obrir-se al món amb independència, sense passar pel règim espanyol on es pensen, uns i altres, que ens han blindat.