Si hi ha un concepte que entreté avui més i més l’estament polític català és aquest lloc comú que és l’anomenada ‘extrema dreta’. Aquest nom, adjectivat extremament, fa anar de bòlit els polítics neguitosos que perden la son al darrera d’aquest perill que es presenta com l’amenaça de mig món. El fantasma del feixisme campa pels nostres pobles, angoixa les nostres viles i enravena els nostres ‘ciutadans honrats’.

No es parla de res més; de manera que l’espai mediàtic cada vegada s’assembla més a la mentalitat expressada per Pedro Sànchez i el seu partit espanyolista i enganyós: l’extrema dreta és la imatge del perill, la gran i absoluta amenaça...

Que no hi ha esperit crític entre nosaltres? Sembla que no. Per això cal saber què passa realment; i el fet és que el sorgiment i enfortiment de l’extrema dreta no té res de casual; i no es pot reduir, de cap de les maneres, a una mena de fatalitat.

L’extrema dreta és alimentada pel Poder

Això ja s’hauria de saber perquè aquest fenomen, amb la seva diversitat, ja va tenir lloc al segle XX quan la revolució social movia masses importants de població arreu del món i va donar lloc a un bon grapat de noves repúbliques independents, uns moviments alliberadors que es van voler estroncar per mitjà del feixisme (i la seva versió espanyola que fou el franquisme).

Si anem a casos concrets i actuals és ben sabut que va ser la Banca l’àmbit on va néixer i créixer el ‘fenomen’ Ciudadanos (2005) seguint la crida dels banquers sobre la necessitat de crear uns ‘Indignats’ de dreta, que servissin per a aturar qualsevol canvi de fons i que assetgessin l’independentisme. És la societat concreta la que genera les expressions polítiques; però la societat no funciona en abstracte sinó que les iniciatives sorgeixen dels seus estaments socials. I les propostes clarament conservadores les alimenta la banca i l’alta burgesia, per exemple, com sabem i s’ha comprovat a bastament.

La retòrica democratista construïda damunt la ideologia de la simple pràctica electoral i institucional vol fer creure que és ‘el poble’, en abstracte, el que construeix la diversitat parlamentària. Però pel que fa a al procés de construcció de les forces polítiques tot tenint en compte el suport que troben les diferents opcions, aquest no és el cas. I sobre l’anomenada extrema dreta tothom en pot conèixer els padrins.

La degeneració de l’esquerra com a causa complementària

Sabem que les posicions i organitzacions de l’extrema dreta sorgeixen i creixen en moments de crisi social i ideològica - com ho és l’actualitat. I a Europa està passant el que havia passat als països de tradició musulmana al llarg del segle XX: que sorgint de societats governades per Estats republicans laics en el període d’entreguerres, la reacció internacional i les seves classes conservadores van anar decantant els governs cap a posicions de caràcter confessional islàmic i islamista, amb tota la cua que ha portat aquesta involució.

Al nostre continent, el desmantellament gradual de l’anomenat Estat del Benestar, al llarg de les darreres dècades del segle XX, no va trobar resposta en els grans partits d’esquerra (socialdemòcrates i eurocomunistes) que havien anat reduint la seva acció a la pràctica parlamentària i institucional. Grans masses de població explotada es van veure abandonades pels que deien ser els seus, i la ideologia dominant els va anar decantant cap a posicions protestatàries de caire populista, sense perspectiva; una evolució que s’ha anat reflectint en la incidència de les posicions dretanes.

 Els tentacles de l’Estat en la decadència capitalista

L’Estat, com a tal, és l’element que ha jugat i juga un paper central en la creació i el desenvolupament de l’extrema dreta: els seus quadres d’ideologia militarista-espanyolista, a l’Estat espanyol, són reclutats entre les forces militars i repressives, i llur entorn. I l’estímul i el finançament el troben en les oligarquies que controlen el poder de l’Estat transfranquista.

És, doncs, l’Estat mateix qui permet i fomenta l’extrema dreta. I és l’Estat mateix qui frena l’expressió de la voluntat popular i va convertint la pràctica política i social (més enllà, fins i tot, de la confrontació independentista) en un entramat d’obligacions i decisions de funcionament vertical i de caire despòtic. L’accés als responsables de qualsevol acció política o administrativa fallida, va esdevenint un exercici laberíntic basat en una verticalitat unidireccional; la protesta personal esdevé així pràcticament impracticable pels camins establerts.

Com en la història recent que hem comentat, la responsabilitat de l’estament polític (de dreta i d’esquerra) és principal en la degeneració ideològica i política que és espectacular, de manera que avui dia és possible dir que podem estar governats per polítics autoanomenats d’esquerra però que funcionin com a veritables conservadors. L’espanyolisme col·lecciona veritables monstres d’una esquerra (com el PSOE i sucursals) que poden proclamar que defensen la llibertat, la igualtat i la fraternitat mentre són incapaços de donat suport a la investigació d’uns atemptats mortals abjectes contra la població, com els de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils.

Avui dia, al nostre país, hi ha partits (com el PSOE) i mitjans de difusió (el diari Ara o TV3 etc.) que es diuen democràtics i presumeixen de ser progressistes o catalans però que en els fets defensen els interessos d’un Estat que és monàrquic i espanyolista amb forts trets despòtics; i és per això que aquests partits i mitjans actuen sota criteris conservadors i institucionalment monàrquics: una contradicció flagrant que els situa en la seva funció fonamental.

La crisi de tot ordre dels Estats actuals als països capitalistes (anomenats occidentals), on la desigualtat social a causa de la precarització de l’Estat del benestar; uns   conflictes de caire terminal pel domini de l’energia i els recursos (que cada dia tenen més la forma de guerres obertes arreu del món); la inoperància davant el desastre climàtic; la indiferència davant el genocidi o la destrucció accelerada de llengües i cultures arreu del planeta etc. creen una situació que ja s’ha fet insostenible ... un panorama que, en la mentalitat de les oligarquies que dirigeixen els Estats, només es pot controlar per mitjà de l’escanyament de la democràcia i la repressió i l’abús com a acció permanent. I per a aquesta actuació restrictiva necessiten l’activació de l’extrema dreta i tota la rastellera d’abusos que no permeten l’expressió lliure de la democràcia ni de la protesta. L’extrema dreta és, doncs, una eina de l’espanyolisme estatal,  l’instrument que permet al poder constituït estendre la repressió i l’abús més enllà de la legalitat establerta per aquest mateix poder.

En aquest context tenebrós i inestable, el nostre únic àmbit polític respirable, sabem que només ens el pot garantir la República Catalana, Democràtica, Laica i Igualitària.

I és en aquesta direcció que hem d’avançar.

 Carles Castellanos i Llorenç