Realment aquestes persones restaran decebudes. Vaig presentar una esmena demanant la gratuïtat de les atencions dels poders públics als deficients físics sensorials i psíquics i fou refusada en la comissió constitucional per dinou vots en contra i quatre abstencions. Feia dies que una colla d'abnegats madrilenys dedicats a atendre -els deficients es mantenien hores i hores dempeus davant el Senat tot demanant aquesta gratuïtat. Els senadors repetiren l'argument de Trias Fargas: «És fàcil demanar, però d'on sortiran els diners?». Aquests mateixos senadors sempre voten «sí» quan es tracta de concedir crèdits de centenars de milions per a la Transatlàntica o la Telefònica.
En el ple del Senat, quan em tocava defensar aquesta esmena em vingueren enviats del PSOE a demanar-me que retirés aquesta i altres esmenes. Em feren tota mena de pressions, ells i altres, i vaig retirar les esmenes en un moment de depressió i feblesa.
Un milió de decebuts per causa dels deficients. Un milió de parats. La gent sense habitatge. Els treballadors a l'estranger que no poden tornar. Els treballadors que no poden escolaritzar els seus fills, que no poden atendre els seus ancians, que no poden hospitalitzar els seus malalts.
La llarguíssima llista de marginats socials de tota mena.
També fou refusada una esmena meva que deia: «Els poders públics garantiran als marginats i inadaptats per causes personals, familiars i socials el dret a una atenció especialitzada, amb el fi d'aconseguir la seva integració personal i social». Però per a dir «No», amic Vallverdú, cal un altre requisit: poder pensar amb el propi cap després de rebre una informació objectiva i això precisament és el que no serà possible amb l'allau de propaganda durant la campanya del referèndum constitucional.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina