Pel juliol del 1924, els Escamots havien crescut considerablement. L'existència de la nostra organització era sabuda de tots els catalanistes. La vigília de l'enterrament del gran poeta nacional nostre, estàvem reunits per deliberar ço que calia fer. Si no recordo malament, la reunió se celebrà al segon o tercer pis de l'Ateneu Barcelonès. Hi havia En Pagès, algú altre d'Estat Català, que no recordo, i Magí Sandiumenge i Batista Roca. Ja deliberàvem, quan aparegué Ventura Gassol.
Les seves paraules eren inflamades. Segons ell, calia fer alguna cosa l'endemà. Jo vaig dir que l'organització dels Escamots, tot anant molt bé, era incipient i que dubtava de si podia anar ja a una acció violenta que comprometés el treball que es feia d'organització. Gassol i Sandiumenge insistiren. Perquè no s'atribuís a covardia, els caps d'Estat Català acceptàrem l'execució d'un fet, reservant-nos el pla i el moment. En efecte, aquell mateix vespre acordàrem que, si en sortir el fèretre de Guimerà amb la bandera catalana, aquesta era treta per la policia, es faria foc contra la presidència del dol, que se'ns havia assegurat que seria composta per l'element oficial. A les tres de la tarda, el lloc social del carrer de Sant Honorat estava ple de joves i no joves.
Hi havia entusiasme. Resultava, però, que a molts se'ls donaren pistoles no sabent encara el seu maneig. Per dos cops, petaren dos trets, dintre el pis, de pistoles que s'havien disparat. Passàrem moments d'angúnia, preveient la responsabilitat enorme que anàvem a contraure. Però s'havia donat paraula, i calia complir-la. Com tot preparant-nos, passava l'hora, i l'enterrament devia sortir ben aviat, es donà l'ordre d'apostar-se a banda i banda de l'entrada de la basílica del Pi. Una gentada immensa ocupava les dues placetes que rodegen l'Església. Amb molts treballs poguérem arribar quasi a les parets. A dintre, era impossible passar-hi.
Formàvem dos grups dels més escollits, i es donà l'ordre als altres de secundar-nos. Al primer grup, hi anava En Pagès, En Palau i altres que no recordo. Al nostre grup, hi anava En Perelló, i molts dels de l'assumpte de Garraf, probablement En Badia, En Milà, de Sant Just, i jo. El fèretre sortí del carrer de Petritxol; hi havia un silenci imponent. No duia la bandera catalana, i res no feia preveure que hi havia estat posada, i treta després. El nostre primer objectiu fallava... La presidència del dol venia al darrera: Aldavert, Soler i Pla, Ballester, etc. La segona part fallava també.
Ens replegàrem i prenguérem l'acord de seguir l'enterrament. Al primer incident i a la primera càrrega de la policia, hi seríem nosaltres. L'enterrament arribà a les Drassanes, i res no passà. Seguírem a peu el camí del cementiri. Parelles de guàrdia civil d'a peu i d'a cavall, situades a cada quaranta metres, guardaven l'ordre. Anàvem tan cecs, que a alguns de nosaltres els sortia de l'infern de l'americana el canó de la Parabellum, i les butxaques ens feien un soroll de metall de mil diables, dels cartutxos que hi portàvem. No passà res, però. Al cementiri, s'iniciaren uns «Segadors». Dalt d'una altra avinguda hi havia un escamot de guàrdies civils. «Ara hi serem!» —pensàrem tots—. Decidits, ens traguérem les pistoles, bo i considerant la cosa inevitable. «Els Segadors» seguien arreu com allí, com una absolta. La guàrdia civil restà impassible
Covards?...
Heu pensat l'horrible tragèdia que hauria ocorregut, matant-nos nosaltres mateixos? Ens sembla que pensar clarament això i anar endavant, és alguna cosa. Els d'«Acció Catalana», aquella nit rigueren.