L'enterrament de Guimerą

Article de Daniel Cardona i Civit, signat "Vibrant" i recollit al llibre Res de nou al Pirineu (1933)

28/05/2024 El fil roig
Daniel Cardona i Civit Daniel Cardona i Civit

Pel juliol del 1924, els Escamots havien crescut  considerablement. L'existència de la nostra organització era  sabuda de tots els catalanistes. La vigília de l'enterrament  del gran poeta nacional nostre, estàvem reunits per  deliberar ço que calia fer. Si no recordo malament, la reunió  se celebrà al segon o tercer pis de l'Ateneu Barcelonès. Hi  havia En Pagès, algú altre d'Estat Català, que no recordo, i  Magí Sandiumenge i Batista Roca. Ja deliberàvem, quan  aparegué Ventura Gassol.

Les seves paraules eren  inflamades. Segons ell, calia fer alguna cosa l'endemà. Jo  vaig dir que l'organització dels Escamots, tot anant molt bé,  era incipient i que dubtava de si podia anar ja a una acció  violenta que comprometés el treball que es feia  d'organització. Gassol i Sandiumenge insistiren. Perquè no  s'atribuís a covardia, els caps d'Estat Català acceptàrem  l'execució d'un fet, reservant-nos el pla i el moment. En  efecte, aquell mateix vespre acordàrem que, si en sortir el  fèretre de Guimerà amb la bandera catalana, aquesta era  treta per la policia, es faria foc contra la presidència del dol,  que se'ns havia assegurat que seria composta per l'element  oficial.   A les tres de la tarda, el lloc social del carrer de Sant  Honorat estava ple de joves i no joves.

Hi havia entusiasme.  Resultava, però, que a molts se'ls donaren pistoles no sabent  encara el seu maneig. Per dos cops, petaren dos trets, dintre el pis, de pistoles que s'havien disparat. Passàrem moments  d'angúnia, preveient la responsabilitat enorme que anàvem  a contraure. Però s'havia donat paraula, i calia complir-la.  Com tot preparant-nos, passava l'hora, i l'enterrament devia  sortir ben aviat, es donà l'ordre d'apostar-se a banda i banda  de l'entrada de la basílica del Pi.   Una gentada immensa ocupava les dues placetes que  rodegen l'Església. Amb molts treballs poguérem arribar  quasi a les parets. A dintre, era impossible passar-hi. 

Formàvem dos grups dels més escollits, i es donà l'ordre als  altres de secundar-nos. Al primer grup, hi anava En Pagès,  En Palau i altres que no recordo. Al nostre grup, hi anava En  Perelló, i molts dels de l'assumpte de Garraf, probablement  En Badia, En Milà, de Sant Just, i jo.   El fèretre sortí del carrer de Petritxol; hi havia un silenci  imponent. No duia la bandera catalana, i res no feia  preveure que hi havia estat posada, i treta després. El nostre  primer objectiu fallava...   La presidència del dol venia al darrera: Aldavert, Soler i  Pla, Ballester, etc. La segona part fallava també.

Ens  replegàrem i prenguérem l'acord de seguir l'enterrament. Al  primer incident i a la primera càrrega de la policia, hi seríem  nosaltres. L'enterrament arribà a les Drassanes, i res no  passà.   Seguírem a peu el camí del cementiri. Parelles de guàrdia civil d'a peu i d'a cavall, situades a cada quaranta metres,  guardaven l'ordre. Anàvem tan cecs, que a alguns de  nosaltres els sortia de l'infern de l'americana el canó de la Parabellum, i les butxaques ens feien un soroll de metall de  mil diables, dels cartutxos que hi portàvem. No passà res,  però.   Al cementiri, s'iniciaren uns «Segadors». Dalt d'una altra  avinguda hi havia un escamot de guàrdies civils. «Ara hi  serem!» —pensàrem tots—. Decidits, ens traguérem les     pistoles, bo i considerant la cosa inevitable. «Els Segadors»  seguien arreu com allí, com una absolta. La guàrdia civil  restà impassible

Covards?... 

Heu pensat l'horrible tragèdia que hauria ocorregut,  matant-nos nosaltres mateixos? Ens sembla que pensar  clarament això i anar endavant, és alguna cosa. Els d'«Acció  Catalana», aquella nit rigueren.