En Josep Maria Renyé i Teulé ha escrit unes memòries sobre la seva trajectòria de militant patriota que ha fet circular entre els seus amics. Amb el seu permís les publico en aqueix bloc:

“Fa temps que hi ha gent que em diu d’escriure una autobiografia explicant la meva vida, les autobiografies només les fan la gent important, o els que creuen que ho són, i jo no soc ni una cosa ni l’altra. Malgrat tot he decidit fer un petit recordatori des de la infància, crec que jo no seria com soc sense recordar la meva infantesa i els orígens dels meus pares.

INFÀNCIA

Vaig nàixer el 1952 i soc el gran de tres germans, el meu pare era del Poal i la meua mare de Bellpuig, tots dos de família nombrosa i pobra. De fet al meu pare el van posar a un seminari dels claretians perquè la manutenció els sortia gratis, allí hi va ser fins que en esclatar la guerra un germà seu el va anar a treure del seminari de Solsona on, al cap de pocs dies, hi van anar els de la CNT-FAI i varen matar a tots els seminaristes que hi quedaven, de fet a tots ells L’Església i el Papa de Roma els van fer beats. A la meva mare i a una germana seva, pel mateix motiu de pobresa, les van internar a un orfenat de Lleida, Als 16 anys a la mare la van enviar a fer de criada a Sabadell i a Barcelona on hi va estar fins a la guerra.

Érem pobres, el meu pare, a pesar dels estudis que tenia, es guanyava la vida fent de matalasser per Lleida i els pobles del voltant on anava caminant amb els bastons i un farcell on portava alguna cosa de menjar. Quan tenia deu anys, per alleujar una mica la càrrega econòmica de casa -érem dos germans i la germana estava a punt d’arribar- em van portar al seminari dels claretians a Sant Boi i dos anys i després al de Cervera fins que vaig fer els 14 anys, que vaig dir als pares que ja en tenia prou. En vaig sortir i ho va pagar el meu germà ja que el van ingressar a ell també al seminari de Sant Boi. Cal dir que les despeses del seminari les pagava un antic company d’estudis del meu pare que estava de missioner per Amèrica.

ADOLESCÈNCIA

En sortir del seminari volia continuar estudiant, però em vaig haver de posar a treballar perquè no em van voler convalidar els estudis ja que consideraven als claretians no addictes al règim i moltes assignatures les feien en català. Treballava 10 hores i després anava a classes de “formación profesional” per treure’m els títols de torner i soldador, en acabar a part dels títols em donaven com a convalidat el batxillerat. Després de 10 hores treballant anava a aprendre mecànica, no “formación del espíritu nacional” i “religión” i al cap de poc els vaig engegar a la merda, em vaig quedar sense títols, però també em vaig quedar sense cap convalidació dels estudis. Per no tindre no tinc ni el certificat d’estudis primaris.

El meu pare sempre va estar lligat a la política, de fet ell va ser el cap de Lleida de la HOAC, Hermandad Obrera de Accion Católica i, d’ençà que jo recordo, militant d’Unió Democràtica. La seva militància a la HOAC li servia per anar a Madrid amb l’excusa de les trobades “nacionales” que feien per trobar-se amb demòcrata cristians d’arreu d’Espanya. Recordo de petit, sis o set anys, fer guàrdia a la porta de casa per avisar si veia alguna cosa estranya mentre a dintre de casa es feien reunions on venien gent demòcrata cristians d’Itàlia, Espanya i França. A casa, com a moltes de les cases en aquella època, s’escoltava Radio Pirinaica.

DE CAP A LA POLÍTICA

Tenia uns 15 anys que un company de feina em va començar a parlar de sindicalisme i això em va portar a implicar-me en la formació de CCOO juvenils a Lleida. Primeres manifestacions i pintades per Lleida i primeres bronques del meu pare que, quan arribava a casa, ja sabia on havia estat i amb qui, tot gràcies a un veí que resulta que era de la brigada d’investigació dels grisos i pare de la primera novieta que vaig tindre. Per cert, els primers trets de pistola que vaig disparar va ser al pati de casa seva i amb la seva pistola, he, he. De seguida em vaig distanciar de CCOO perquè em vaig adonar que hi havia més policies infiltrats que militants.

En aquella època també vaig començar a anar als Huracans que era una discoteca que amagava diverses activitats culturals i independentistes. El grup de sardanes al que em vaig apuntar el portava el Sebastià Gràcia i gràcies a ell vaig conèixer al Joan Culleré que em va portar a conèixer al Joan Ballester i posteriorment al Martínez Vendrell.

Un incís abans de continuar, us adonareu que només poso noms propis de persones que ja no hi són, no cito noms de persones vives per diversos motius. Una persona perquè no ho mereix, altres perquè estan apartades d’aquest món i d’altres perquè mai diré el seu nom sense el seu consentiment.

Una colla d’esbojarrats entre 14 i disset anys vam crear el EAPC (Exèrcit d’Alliberament dels Països Catalans) i teníem un pis a Lleida, a Cappont, on ens reuníem per parlar de guerres de guerrilles i per començar a aprendre a fer explosius casolans, el pis també servia, com era normal entre el jovent d’aquella època, per fer festes i explorar altre tipus de materials.

L’any 1971 el FNC va organitzar unes pintades per tot lo que era la província de Lleida i a mi em va tocar, al costat d’una noia, des de l’estació de tren de Cellers fins a la d’Àger seguin la carretera a peu. Pintàvem senyeres i Catalunya lliure, en aquella època encara anàvem amb pots de pintura i pinzells. Als que els va tocar anar a pintar a la Franja es van envalentonar, o despistar, i van continuar pintant Aragó enllà fins que van acabar la pintura. Aquell dia fou el que vaig conèixer a l’Albert Tarrats. Tornant de fer les pintades l’Albert i els que anaven amb ell al cotxe es varen creuar amb un cotxe de la Guardia Civil que els va perseguir a trets. L’Albert, coneixedor del territori, els va esquivar fugint per camins de pagès. Aquell dia el FNC va mobilitzar molta gent i els fets van tindre molt ressò. Al cap d’un any aproximadament va ser quan quatre persones, una noia i tres nois, vam fer el pas i vàrem marxar de Lleida cap a Barcelona per viure en una clandestinitat total.

LA CLANDESTINITAT

Desprès de fer algun viatge a Barcelona a la llibreria Públia del Joan Ballester i de parlar amb el Martínez Vendrell vàrem decidir que quatre persones del grup de Lleida ens integraríem a l’organització, que encara no tenia nom i que per nosaltres seria “La Casa”. Fou la policia que al cap dels anys, després de les detencions de membres de La Casa, que hi va posar el nom conegut per tothom: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català).

Érem joves entre els 22 anys que tenia el més gran i 17 acabats de fer el més jove que era el meu germà que fins aquell dia es deia Rafel i a partir de llavors i per sempre més, Aleix. La persona que ens va portar fins a Barcelona fou l’Albert Tarrats i a partir d’aquell dia tot va canviar. Vam deixar endarrere família, amics, estudis, feina i tota una vida tranquil·la per començar unes vivències totalment diferents. Marxar de casa on les coses quotidianes les donaves totes per fetes pels teus pares. Anar a comprar, fer el dinar, rentar la roba es lo primer que vàrem haver d’aprendre i a poc a poc ens varen anar col·locant a diferents llocs per guanyar diners per viure. Jo vaig estar al taller que tenia el Martínez Vendrell a Cornellà i després a un magatzem de fusta pertanyent a un membre del Front, que era a la Zona Franca on ara hi ha la macro comissaria de la Policia Nacional i el lloc d’internament dels emigrants sense papers.

Amb el temps d’aquell grup de quatre en vàrem quedar dos que vàrem quedar integrats en dos grups diferents de l’organització. Com que jo era mecànic torner i soldador em van integrar en un grup amb l’Antoní Massagué, la seva parella i un altre noi. Vivíem junts i vàrem fer un taller on reparàvem i construíem armes i munició, també vàrem fer els artefactes que varen ajudar a anar al cel al Bultó i al Viola. Els artefactes, que es va dir que van petar perquè eren defectuosos, funcionaven perfectament. Jo mateix els vaig portar posats durant un mes durant les 24 hores del dia, fins i tot els portava a la dutxa i no varen fallar mai.

No teníem contacte amb cap altre grup si no era per fer alguna activitat conjunta com anar a fer maniobres per conèixer el territori, la cartografia era una de les nostres assignatures, o per anar a fer pràctiques de tir. Per saber si tot anava bé o hi havia hagut algun problema, cada nit rebíem un senyal de ràdio d’un grup i nosaltres ho fèiem a un altre, si no rebies el senyal volia dir que havies de fotre el camp per cames.

Viure en clandestinitat es molt dur, ets una persona jove amb totes les necessitats d’una persona jove de divertir-se, conèixer gent, anar a concerts i a altres tipus d’activitats i no ho podies fer, sempre havies d’anar vigilant de no veure ni notar res ni ningú d’estrany i aplicar unes mesures de seguretat molt estrictes.

L’EXILI A ISRAEL

Després de la mort del Franco va començar la persecució forta contra Epoca, detencions, empresonaments, tortures i exili, a mi em van deixar triar entre anar a l’exili a França o a Israel, vaig triar Israel i allí vaig passar el meu primer any d’exili, l’experiència més enriquidora que he tingut en la meva vida. Vaig conèixer persones vingudes de tot el món, deixant les seves còmodes vides, advocats, enginyers, empresaris, etc., etc., als seus països per anar a un Kibbutz on la propietat privada no existia, on tant els podia tocar anar a collir fruita com netejar la merda de les vaques, totes les feines, des de les administratives com les manuals es feien per torns, lo més emotiu va ser conèixer a una parella de padrins que portaven tatuat al braç el número del camp de concentració, encara se’m posa la pell de gallina quan ho recordo.

Quan el Josep Lluís Pérez i jo vàrem arribar a Israel ens van vindre a buscar a l’aeroport un company d’Epoca que feia bastant temps que hi era acompanyat d’una persona que portava el cotxe i que no ens va dirigir la paraula en tot el viatge. Quan parlava amb el company ho feia en hebreu. Amb el temps aquest individu i la seva dona i fills, que resulta que eren cubans, van esdevindre els meus millors amics dins del Kibbutz, fins i tot quan els vaig avisar que marxava en van oferir casar-me amb la seva filla i així poder-me quedar.

El primer mes va ser molt dur, la gent t’ignorava i sempre et tocaven les pitjors feines. El company, que ja havia passat per aquesta situació, se’n fotia i deia que poder ens fotrien fora si no els agradàvem. Al cap d’un mes el Rafael, que va ser el xofer del cotxe, em va vindre a veure i en un cubà perfecte em va invitar a casa seva, em va presentar a tota la seva família i a uns hispans que vivien al Kibbutz, em van dir que a partir d’aquell moment ja em podia considerar un membre mes de la comunitat. De fet aquell mateix dia ja em van fer ajudant de l’encarregat dels voluntaris, que era xilè, i al cap d’uns dies em van col·locar a treballar a la fàbrica de plàstic on hi vaig estar tot el temps. Era l’únic no jueu que hi treballava. De les feines que s’havien de fer per pebrots, uns dies fent de rentaplats i pelar patates a la cuina i carregar els camions de pollastres quan tocava no me’n vaig salvar.

Allí, al Kibbutz, vaig conèixer a gent de tot el món, jueus i no jueus, en una comunitat petita, d’unes 300 persones, hi havia gent de prop de 30 països i dels cinc continents. L’idioma no va ser mai un problema entre els voluntaris, vàrem fer un idioma propi barrejant hebreu, anglès, francès, castellà i català. Allí també vaig aprendre a conèixer el socialisme comunitari, on no existia la propietat privada, però on no et faltava de res. Als de la CUP, Podemos i Comuns que es diuen socialistes i alguns inclús comunistes m’agradaria veure’ls vivint en un Kibbutz. L’any que vaig passar allí va ser molt enriquidor en tots els sentits i no cal dir que com a lluitador independentista vaig aprendre que si vols la llibertat i la independència del teu País tens que lluitar fins al final, costi lo que costi, inclús la vida.

L’EXILI A ANDORRA

Aquest es un apartat que em costa d’escriure, varen ser uns anys molt durs per a mi i de retruc per als meus pares. Vaig passar de viure una gran experiència, que em va marcar per sempre, a viure en un infern de soledat, angoixa i es pot dir de desempar i depressió. El visat d’estada a Israel tenia validesa per un any, el podia renovar com va fer el Josep Lluís Pérez, que al final va quedar-s’hi a viure, o tornar. Vaig decidir tornar perquè, no recordo com, em va arribar que al meu pare -els meus pares i germana vivien a Andorra- l’havien operat de càncer de les cordes vocals i al tornar vaig estar vivint una temporada amb el meu germà a Barcelona. Abans de marxar cap a Andorra, durant aquesta temporada amb el meu germà, vaig començar a tindre problemes amb els ronyons i vaig haver d’ingressar al clínic, sempre amb papers falsos. També a Andorra vaig estar ingressat pel mateix motiu.

En aquella època l’organització ja no era operativa, però sí que encara funcionava per poder donar sortida a tots els militants que encara no estaven empresonats. Quan vaig decidir marxar cap a Andorra ho vaig haver de fer tot sol, ningú em va acompanyar, vaig anar en tren fins a Puigcerdà i allí em va vindre a buscar el meu pare amb un amic seu que portava cotxe i vàrem passar per la frontera de la Seu. L’amic del meu pare, que era funcionari de Correus espanyols a Andorra, es va jugar el lloc de treball si ens haguessin aturat a la frontera.

Per deixar-me anar a Andorra em varen posar la condició d’estar dos anys sense sortir de casa i en aquell moment no sabia el perquè em posaven aquella condició prou dura, però vaig complir amb lo que em demanaven. Varen ser uns anys molt durs, de soledat i de sensació d’abandonament, el meu pare treballava de corrector al Diari d’Andorra, el seu sou donava just per viure i per poder tirar endavant tenien una habitació llogada al fill d’una cosina que treballava a Andorra, que va haver de deixar-la per instal·lar-me jo, una pèrdua d’ingressos per un costat i despeses per l’altre, per poder arribar a final de mes la meva mare es va haver de posar a netejar una ferreteria.

Ho vam passar molt malament. Al cap de dos anys, i encara amb documentació falsa, em van contractar, per caritat, a la revista Andorra 7 de la que encara tinc el carnet de premsa amb el nom fals. Més tard i gràcies a un amic del meu pare la Vegueria Episcopal va ordenar que em donessin el permís de treball i la residencia amb el meu nom real i més tard em vaig assabentar, per la policia andorrana en un control que de tant en tant feien als exiliats, que a Andorra hi havia algun altre membre d’EPOCA. Mai vàrem estar en contacte i, com he dit, mai vaig rebre cap ajuda.

Al cap dels anys em vaig assabentar que hi havia gent que recollia diners per ajudar als exiliats i, ja vivint a les Borges i parlant amb l’Albert Tarrats, vaig saber que ell recollia diners i els repartia entre els exiliats i engarjolats d’EPOCA. Em va dir que havia portat ajuda als refugiats a Andorra, però que no va saber mai que jo hi era. Em vaig trobar sol, sense ningú amb qui compartir res d’ideals ni de lluites. La meva vida, durant molts anys, va ser de casa a la feina, una estona al bar després de plegar i un altre cop cap a casa Em vaig casar però la meva vida va continuar estant buida, el matrimoni no va resoldre la meva tristesa, soledat i buidor. Un dia, per problemes d’habitatge, el jutge va donar una ordre de desnonament i vaig decidir que ja era hora de tornar. Amb l’advocat Gil Matamala vàrem anar a l'”Audiencia Nacional” i, com que tots els càrrecs que tenien en contra meu ja havien prescrit, vaig poder tornar primer a Lleida i al cap d’un parell d’anys a l’Hospitalet. Vaig continuar desconnectat de tot i de tots, ningú va vindre mai a posar-se en contacte amb mi.

REFLEXIONS SOBRE L’EXILI

L’exili es molt diferent depenent de l’època, de les circumstàncies i de les persones. Tenim per exemple l’exili dels polítics, que sempre han rebut ajudes dels partits, d’amics i de particulars i l’exili dels que, pertanyent a diverses organitzacions polítiques o armades, no rebien cap mena d’ajuda a no ser d’algunes recol·lectes que alguns voluntariosos feien i que malauradament no arribaven a tothom, com en el meu cas.

Ara m’agradaria parlar de com han evolucionat els exilis. En la meva època i en les anteriors, al no existir la telefonia mòbil ni internet, era molt difícil estar connectat amb la família i els amics de l’interior, era perillós parlar per telèfon perquè normalment estaven intervinguts per la policia. En canvi, els exiliats actuals, tots polítics i amb despeses pagades pels partits o amics amb diners, sí que disposen d’internet i de tots els avantatges que comporta, estan en contacte permanent amb la família i amics que els van a visitar sempre que volen.

L’única cosa que ens uneix els d’abans i els d’ara és que no podem trepitjar la Catalunya autonòmica espanyola. De vegades em passava hores dalt de la muntanya a la frontera entre Andorra i l’Alt Urgell contemplant aquella terra que no podia trepitjar i algun cop ‘havia fet petar amb els Guardia Civils que patrullaven la frontera. Com que jo anava amb la bicicleta de muntanya sempre preguntaven lo mateix: “¿hasta aqui has tenido huevos de subir en bicicleta?” No sabien que el cotxe el tenia una mica més avall.

Recomano el llibre “Ferides de l’exili”,  de la Mònica Hernández i del Roger Tugas, amb pròleg de la Marta Serra, filla del Cala i de la Dolors i epíleg de Joana Viusà filla del Manuel Viusà i de la Gertrudis Galí.

EL DIVORCI, LES BORGES BLANQUES I INTERNET

Tornar a Lleida, amb dona i fill, després de 22 anys va ser un xoc, el meu barri de la Bordeta i la meva ciutat havien canviat tant que ja no la sentia meva. D’amics ja no me’n quedava cap, només el Miquel Ballesté, que em va donar feina al seu taller durant uns mesos mentre trobava una altra feina. El meu cercle era la dona, el fill i els pares i germana, completament apartat de la política sense cap contacte amb ningú. A Lleida va nàixer la meva filla i al cap d’un parell d’anys, en quedar-me sense feina, varen tornar a canviar de població i vam fer cap a l’Hospitalet de Llobregat on vaig continuar amb la rutina feina, casa, casa, feina… Els anys anaven passant fins que em vaig trencar el canell, al mateix temps em vaig quedar sense feina i la dona em va demanar el divorci.

Això que sembla tan greu, la veritat és que ho vaig passar molt malament, va ser la meva salvació. La meva germana en va oferir d’anar a les Borges Blanques on estava casada i on també hi vivien els meus pares. La meva mare ja tenia Alzheimer. Allí vaig tornar a trobar-me amb l’Albert Tarrats i vaig tornar a parlar de política i de posar-me al dia del moviment independentista de l’època, del que estava completament despenjat, l’Albert em va explicar tot lo que va fer per ajudar econòmicament als empresonats i exiliats, també em va dir que mai ningú li havia dit que jo vivia a Andorra, que si ho hagués sabut, de la mateixa manera que de tant en tant pujava a Andorra per ajudar altres exiliats, també m’hauria ajudat a mi.

A poc a poc vaig tornar a prendre contacte amb la política, vaig participar en la creació de la CUP a Borges i formar part de l’ANC. Per aquesta època el meu germà em va donar un petit portàtil que no feia servir i així vaig començar a connectar-me a la xarxa piratejant el wifi d’un bar que tenia sota de casa. Gràcies a internet vaig tornar a contactar amb gent que feia temps que no en sabia res i fer noves amistats. Per a mi a estat molt terapèutic la creació del grup de Ponentivament Rebels i ser membre de jueus.cat, on he conegut gent als que avui en dia puc considerar amics.

Alguns, al llegir aquest relat, podreu pensar que soc un amargat i que estic desenganyat i dolorit per lo malament que ho he passat. Doncs no. Malgrat tot si avui es tornessin a donar les mateixes circumstàncies i tingués la mateixa edat ho tornaria a fer. Vaig tindre bons mestres, vaig conèixer gent meravellosa, tant a EPOCA com a Israel i Andorra. Coneixes molta gent però no fas amistats perquè ho fas amb una identitat que no és la teva i perquè cada cop que deixes una etapa de la teva vida endarrere també deixes tot lo que has viscut, incloent relacions i amistats. A Lleida, jovenet, ho tenia tot, família, amics i una bona feina amb la qual m’haguera pogut guanyar molt bé la vida i ho vaig deixar tot i no me’n penedeixo. Fins aquí un resum de lo que ha estat la meva vida que com heu pogut comprovar no té res a envejar.

Per entendre bé lo que va ser EPOCA us deixo referència tres llibres que ho expliquen perfectament:  “AL CAP DELS ANYS, MILITÀNCIA, PRESÓ I EXILI” de l’Alvar Valls. Edicions del 1979. “EPOCA, l’exercit a l’ombra”. Amb pròleg de l’Aleix Renyé i escrit pel Ferran Dalmau i Pau Juvillà. Edicions El Jonc. “L’Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa” de l’Oriol Falguera. Rafael Dalmau, Editor.

REFLEXIÓ

Les independències es guanyen lluitant. No conec cap independència que, malauradament, s’hagi aconseguit sense sang i, siguem clars, els catalans avui en dia no estem per cap lluita ni confrontament. Estem disposats a perdre la feina, els estudis, les pensions, l’estat del benestar per lluitar contra Espanya ? Hi ha algun partit dels que es diuen independentistes, incloent-hi el Consell per la República, que estigui disposat a lluitar ?, també val per a l’ANC i l’Òmnium.

Som tan il·lusos que ens creiem que en tenim prou amb la revolució dels somriures i dels clavells i Espanya se’n riu. Sap, per experiència pròpia, que per aquest camí la confrontació amb Catalunya la té guanyada, Les úniques independències que ha concedit Espanya ha estat perdent guerres. Alguns diran que ara és diferent, que són altres temps, que Espanya és a les NU, a la UE i a l’OTAN, i ?  Tot són organismes estatals i mai donaran suport a cap País que no hagi proclamat primer la independència. No tenim partits ni polítics ni la societat catalana preparats per lluitar per la independència. Per fer declaracions pomposes, sí, i taules de diàleg sense cap força, suplicar per amnisties… Per lo que veiem últimament els nostres partits, els que en tenen, volen conservar les cadires i si pot ser ampliar-les i els que no en tenen faran tot lo possible per aconseguir-les. Necessitem, com l’aigua, la independència i malauradament no tenim a ningú que estigui disposat a liderar la lluita i tampoc estic segur que el poble català estigui decidit a lluitar

ANNEX

“Fa temps, un dels companys del Josep Maria Renyé va escriure un llibre absolutament necessari, sota el títol “Al cap dels anys: Militància, presó i exili (1979-1998)” Àlvar Valls relatava la duresa, mes enllà de les visions èpiques, de la seva militància i de la clandestinitat que va haver de patir.

Ara, finalment (i sortosament), lo Renyé ha decidit compondre també un text imprescindible, un relat que ressegueix una trajectòria de compromís personal amb la lluita per la independència i que ha tingut, com podreu llegir, costos vitals més que importants. Aquella lluita, aquella clandestinitat i l’exili que ha patit no van ésser plaents ni èpics però si plens de compromís i convicció. El text que ha parit es dur, sense concessions però també indispensable i treu de l’oblit, a un dels qui ho han donat tot pel seu país. Com deia en una entrevista cap allà el 2021, “ La clandestinitat i l’exili m’ho han xafat tot, però no me’n penedeixo ”.

PAU JUVILLÀ, polític i ex membre de la Mesa del Parlament, autor junt amb el Ferran Dalmau del llibre, “EPOCA l’exercit a l’ombra”.

LO RENYÉ, PATRIOTA FERM I DISCRET QUE NO DEMANA RES. NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA

“Arreu de Catalunya, dels Països Catalans, hi ha un nombre indefinit de gent, homes i dones, discreta, senzilla, ferma i d’un patriotisme a prova de tortures, presons, exilis i vides esbotzades. Gent que l’independentisme “oficial” i els neoindependentistes conversos des del 2010 s’esforcen a ignorar. Som aquells que en podriem dir “l’independentisme oblidat” o, més concretament i escaient, “l’independentisme ocultat”. I si hi ha algú que pot personificar-lo és el meu germà, en Josep Maria Renyé i Teulé.

Vam entrar junts a la clandestinitat, deixant família, feina i estudis, en aquells anys incerts on tot era possible. El franquisme donava les seves darreres alenades i no ens imaginàvem que el neofranquisme duraria fins avui, arreu del món els moviments d’alliberament nacional feien sevir la lluita armada i crèiem fermament que Catalunya havia de preparar al seu alliberament amb tots els mitjans possibles. Ens vam integrar a La Casa (EPOCA) i aviat les nostres competències respectives (ell mecànic, torner i manetes i jo amb més traça amb qüestions d’informació i contrainformació) ens van portar a formar part de grups diferents de l’organització. Grups estancs, clandestins. D’aquesta manera, tot i sabent-nos membres del mateix projecte, vam passar anys sense contacte si no era coincidint en algunes maniobres o pràctiques a la muntanya.

En Josep Maria, quan per l’organització les coses van començar a anar mal dades, va formar part del grup que s’exilià a Israel i, al seu retorn, a Andorra després d’una temporada on vam compartir un pis de mala mort al barri de Sant Pere de Barcelona d’on, una mica més tard, jo també marxaria a l’exili cap a Catalunya Nord. La vida del meu germà amb clandestinitats, exilis i molta solitud i oblits de la part del catalanisme oficial no desmereixeria un bon llibre o sèrie netflixenca. Sortosament, el seu retorn als orígens ponentins i la seva instal·lació a les Borges Blanques l’han rescabalat de molt patiment i li han aportat un sentiment de ser allà on toca.

Ell i tota aquesta “gent, homes i dones, discreta, senzilla, ferma i d’un patriotisme a prova de tortures, presons, exilis i vides esbotzades” no hem renunciat a res, no ens penedim de res. Sabem que resultem incòmodes a molts líders i els seus acòlits, que prefereixen oblidar-nos i fer com si no existíssim. Però hi som, més vells i cansats, però hi som. Testimonis d’una època on lluitar per Catalunya era dur, perillós, compromès i on t’hi podies deixar la salut, la família, el futur i, sí, també la vida. En Josep Maria, el meu germà gran, ho ha donat tot per Catalunya i no demana res. Només una cosa, la independència.

ALEIX RENYÉ, company de lluita, però sobretot germà.